La Fiscalia de l'Audiència Nacional ha renunciat a recórrer l'absolució del major dels Mossos Josep Lluís Trapero, malgrat que va significar un dur revés per a les seves expectatives, que passaven per una condemna de rebel·lió, després reduïda a sedició, però que també incloïa l'alternativa de la desobediència, segons van confirmar fonts fiscals a aquest diari. En no haver-hi més acusacions personades, amb la decisió fiscal, l'absolució de l'excúpula política de la Policia de la Generalitat esdevé en ferma.

La petició fiscal era molt elevada per a Trapero i l'excúpula política dels Mossos, l'exdirector general del cos Pere Soler i l'ex-secretari general d'Interior Cèsar Puig, tot i que també molt àmplia. Fluctuava entre els 10 anys de presó per la sedició, després de rebaixar-se un any la petició inicial que implicava la rebel·lió, a una simple multa i inhabilitació per la desobediència.

Després d'un revés com aquest, la Fiscalia ha necessitat uns dies per avaluar les possibilitats que tenia amb la seva impugnació, però finalment ha entès que seria «estèril», sense possibilitats d'èxit. A diferència d'altres casos, en aquesta ocasió la resolució no va ser unànime i comptava amb el vot particular de la presidenta de la Sala Penal de l'Audiència, Concepción Espejel, partidària de la condemna de Trapero i Soler per un delicte de sedició.

En canvi, la Fiscalia no va convèncer la majoria de la Sala Primera, que no va apreciar prou indicis incriminatoris per aixecar la presumpció d'innocència i acceptar la versió fiscal de com van actuar els Mossos el 20 de setembre del 2017, durant els registres de l'operació Anubis, i durant el referèndum il·legal de l'1-O.

Repetició del judici

Finalment, ha triomfat l'opció més lògica, perquè revocar una absolució planteja moltes més dificultats que modificar una condemna per augmentar-la o reduir-la. Això es deu al fet que és el tribunal d'instància qui realitza la valoració de la prova, ja que és qui escolta els testimonis i pèrits, cosa que, gràcies al principi d'immediatesa, a través dels seus gestos i la seva manera d'expressar-se, li permet arribar a una convicció sobre el jutjat.

Com que en cap recurs es pot presentar de la mateixa manera la prova, els recursos contra una absolució passen per la celebració d'un nou judici, que era l'únic objectiu que podia tenir el ministeri públic a l'impugnar la resolució davant la Sala d'Apel·lació de l'Audiència Nacional.

A més, com explica la mateixa Fiscalia en una nota, la repetició del judici se celebraria davant «el mateix tribunal amb la mateixa o diferent composició, i això últim, només previst quan s'hagués compromès greument el principi d'imparcialitat, la qual cosa, no és el cas». Per això es presumeix «estèril, ja que en practicar de nou el que ja es va fer en el ple i no poder aportar-se cap prova nova o diferent al que es va tenir en compte per formular l'acusació, es repetiria la resolució i es dictaria una nova sentència del mateix sentit de la recorreguda».

A més, explica, perquè prosperi el recurs s'ha de declarar «la presència en la sentència de raonaments il·lògics, arbitraris, desraonats, absurds o incoherents, cosa que en el present suposat no s'ha produït per més que la solució sigui contrària a la defensada pel ministeri públic durant la vista».

I és categòric: «Les possibilitats d'estimació del recurs d'apel·lació contra sentències absolutòries són, avui dia, pràcticament nul·les», perquè en la sentència no hi ha defectes que permetin impugnar-la a la recerca de «la seva nul·litat, revocació o modificació». Ans al contrari, la Fiscalia destaca «el rigor i qualitat tècnica tant de la sentència com del vot particular», i els considera la «culminació» d'un procés seguit amb ple respecte als drets fonamentals.