'Audiència Nacional ha absolt el major Josep Lluís Trapero i l'excúpula dels Mossos perquè no considera acreditat que «intentessin impedir o dificultar el compliment de les resolucions del Constitucional, del Tribunal Superior de Catalunya o de la Fiscalia», ni que «es posessin d'acord amb els qui lideraven el procés independentista o que els donessin suport propiciant la passivitat» de la policia de la Generalitat. La seva actuació el 20 de setembre de 2017 i l'1 d'octubre, sosté, va resultar si més no «raonable» per minimitzar danys entre població que es manifestava pacíficament.

El tribunal nega les acusacions fiscals contra Trapero, l'exdirector del cos Pere Soler, l'exsecretari general d'Interior de la Generalitat César Puig i la intendent Teresa Laplana, perquè «no hi ha cap element incriminatori que reveli un acord entre ells per constituir-se en instrument del procés independentista i posar l'aparell policial de la Generalitat al seu servei», ni tampoc amb les persones condemnades en el judici davant del Tribunal Suprem per sedició o amb altres organitzadors de l'1-o.

Vot particular

La decisió, que compta amb el vot particular de la presidenta de la Sala Penal, Concepción Espejel, partidària de condemnar Trapero i Soler per sedició, encara pot ser recorreguda per la fiscalia, tot i que és complicat per ser una absolució. Sosté que els acusats no es van comunicar amb els responsables polítics i socials que van convocar el referèndum al setembre i octubre de 2017 i que la prefectura dels Mossos, amb Trapero al capdavant, «va reprovar públicament el 23 de setembre les paraules del conseller d'Interior, de qui depenien orgànicament, afirmant el seu compromís amb la llei i les decisions dels jutges».

El 26 i el 28 de setembre, Trapero va demanar al president, Carles Puigdemont, que desconvoqués l'1-O. I a la Junta de Seguretat del 28 de setembre li va dir davant del conseller d'Interior i de l'aleshores secretari d'Estat d'Interior que els Mossos complirien la llei i les resolucions dels jutges.

El tribunal té en compte que Trapero tenia preparat un dispositiu per detenir el dia de la declaració unilateral d'independència Puigdemont i els membres de la Generalitat que li indiqués l'autoritat judicial. Destaca els 4.500 atestats aixecats durant la campanya de l'1-O i qualifica de «paradigmàtic el suport a la comissió judicial» que va registrar la seu d'Unipost, el que «va impedir la constitució formal de les meses electorals».

El 20 de setembre, durant els escorcolls de la conselleria d'Economia, l'actuació de Trapero «no va ser de col·laboració amb els independentistes, sinó que va afrontar la situació d'una manera que va evitar greus danys», perquè va eludir «la reacció violenta contra ciutadans que no manifestaven una especial agressivitat» i «va esgotar totes les possibilitats de mediació amb els que es van erigir com a líders de la protesta», sense cedir a les seves pretensions.

Proporcionalitat

L'1 d'octubre, l'actuació de Trapero també «sembla estar dirigida a minimitzar els danys, encara que això suposés finalment la celebració del referèndum il·legal», el que «no es pot menysprear», perquè «estava obligat a complir els mandats del constitucional, la fiscalia i el TSJ», però, «en la ponderació dels interessos en joc (integritat de les persones, alteració de l'ordre públic, compliment del mandat judicial), el cap policial no havia de posar com a única finalitat impedir a qualsevol preu el referèndum».

«Si això produïa uns danys irreparables, no només podien atribuir la responsabilitat, sinó que la seva gestió hauria estat un fracàs. Sota aquest prisma, es pot entendre la reiterada menció als principis de proporcionalitat, congruència i oportunitat», que, segons la sentència, també van aplicar policies i guàrdies civils allà on van desistir d'intervenir «davant la naturalesa i condició de les persones que es trobaven en els centres de votació».

Aquesta «prudència, tot i que possibilités la celebració del referèndum i afavorís l'estratègia independentista, no pot ser considerada com una cooperació a la sedició o com una desobediència als mandats judicials. L'ús de la força contra ciutadans indefensos, contra persones grans, contra famílies senceres, no podia ser, en aquesta situació, la solució per imposar l'acatament a l'ordenament jurídic, encara que fos legítim», afirma la sentència.

Recorda que el sistema democràtic té mecanismes per «afrontar els incompliments legals i judicials» d'una comunitat autònoma, com l'estat d'alarma o excepció i l'aplicació de l'article 155. «El fet que no s'hagués posat en marxa aquest remei constitucional davant la convocatòria i la celebració d'un referèndum il·legal, que intentava ser prolegomen de la declaració d'independència d'una part del territori espanyol, no justificava que l'acatament de la legalitat hagués de passar per la producció de greus danys a les persones i una alteració de l'ordre públic », adverteix la sentència.