L'exdiputat Quim Arrufat tenia una denúncia interna per agressió sexual i una altra per abús sexual quan va abandonar la CUP el 2019. Una dona el va denunciar per agressió sexual el 2014, quan encara era diputat al Parlament, i cinc anys després va rebre una altra denúncia interna per abús sexual, segons va destapar el diari Ara. Va ser nomenat portaveu del secretariat nacional el 2016 i va deixar la formació mentre el procés de gestió seguia obert.

La situació es repeteix en el cas d'assetjament sexual a la Conselleria d'Exteriors. El llavors cap de gabinet, Carles Garcias, va deixar la militància abans del tancament del cas internament, fet pel qual no se li aplica cap sanció. La direcció d'ERC, d'altra banda, ha clausurat, sense imposar cap sanció, l'expedient que havia obert a l'exconseller d'Exteriors Alfred Bosch, al·legant que «va assumir de motu proprio les màximes responsabilitats polítiques que se li podrien exigir en dimitir» .

«Una mala gestió i un mal protocol», diu sobre aquests casos l'advocada penalista experta en violència masclista Carla Vall. «L'abordatge de les agressions no el pot fer el propi partit. Hi ha d'haver independència i no pot respondre a altres lògiques internes», opina.

Una altra debilitat és la manca de concreció en les actuacions: «Hi ha conceptes en blanc, massa ambigus. Una cosa és deixar un marge de discrecionalitat i una altra molt diferent és deixar un marge per a l'arbitrarietat», continua Vall sobre els protocols. La recepta de l'advocada passa per crear comissions externes i independents, protocols clars i amb garanties, i «menys corporativisme».

Confidencialitat

Les guies de la CUP i ERC es regeixen per un principi de confidencialitat pel que fa a l'anonimat de la persona agredida. Si aquesta no vol fer públic el cas tot queda portes endins, encara que això pot arribar a emparar l'agressor. «Els partits no poden actuar d'ofici perquè, en el cas de les violències sexuals en adults, ha de ser la víctima la que iniciï el procés judicial, ja que es tracta d'un delicte semiprivat», assenyala.

Els protocols poden arribar a desincentivar la via judicial? Segons afirma l'advocada, el problema rau en el fet que hi ha casos en què les persones agredides podrien triar no anar a la justícia per la seva situació personal o pel periple judicial que suposa, de manera que opten per la multa dins del partit.

«Els protocols haurien de reconduir-se per facilitar i acompanyar l'accés a la justícia. Difícilment els partits poden reproduir un model paral·lel que intenti suplir els tribunals perquè no hi haurà les mesures suficients per a les agredides. Hi ha solucions que només pot oferir el sistema, com ara les ordres d'allunyament», conclou la penalista experta en violència masclista.