16 de maig de 2020
16.05.2020
L'Empordà

El futbol i la vida

«El col·lectiu que vota pitjor de la Humanitat és el soci barcelonista»

17.05.2020 | 06:30
Joan Laporta jugant a golf a Caldes en una foto d'arxiu

Catalunya ha tingut quatre grans líders en els darrers dos segles: Francisco Franco, Jordi Pujol, Felipe González i Joan Laporta. Els quatre, a la seva manera, van saber connectar amb una majoria de catalans que anava molt més enllà de la seva franja ideològica. Sense una majoria de catalans, sense una immensa majoria de catalans, de fet, sense Catalunya, Franco no hauria pogut mantenir-se quaranta anys al poder ni morir en pau al llit. Sobre guerres guanyades s'escriu la Història i no acceptar-ho és un ressentiment, però no una revenja.

Jordi Pujol no hauria tingut mai 72 diputats si només l'haguessin votat els convergents, o si Convergència hagués estat només un partit ideològic, nacionalista en el seu cas. Ell ho sabia. Convergència no fou un partit sobre el que ell pensava de Catalunya, sinó fet a mida d'un país que ell era qui millor coneixia. Per això es negà sempre a reformar l'Estatut, tot i que va ser el primer independentista i un dels pocs que sempre ho ha estat pels motius vertaders i no per unes dècimes fiscals i d'altres ruqueries.

Felipe González, al cap de pocs mesos d'haver deixat de ser president, em va explicar que de Catalunya li arribaven més peticions d'entrevistes, de conferències i d'actes que de la resta d'Espanya junta. Li va costar uns anys, els primers de la majoria absoluta, però després va entendre molt bé com havia de tractar els catalans que se senten especials pel fet de ser catalans. Es va saltar sempre Maragall, Obiols i qualsevol líder del PSC per entendre's directament amb el president Pujol. Arribaren a tenir una molt bona relació i, de fet, el 1996, amb l'amarga victòria, Pujol li oferí a González de continuar sent president però Felipe li contestà que Espanya era un país seriós i que si Aznar havia guanyat era ell qui havia de governar.

Jan Laporta va ser «només» el president del Barça. Però es va convertir en un líder nacional, i amb un estil totalment oposat als tres que l'havien precedit. Si Franco, Pujol i Felipe s'havien guanyat el nostre cor administrant les nostres misèries, coneixent-les i jugant amb elles, Laporta va arrasar-nos, va abolir l'estat de consciència de la derrota i sent el més barcelonista i el més independentista i el menys disposat a negociar res amb ningú, va ser el president del Barça més respectat, més admirat i més estimat dins i fora de Catalunya. S'enfrontà a totes les màfies locals i estrangers: les mediàtiques, les criminals, les administratives, i no com un purità de pa sucat amb oli, reclamant els seus «drets» o deixant caure la llagrimeta, sinó com Michael Corleone a El Padrí II; i tot i que forjà dos equips sensacionals -el de Rijkaard i el de Guardiola-, va saber manar de tal manera al futbol mundial que la moneda no ens va caure mai del costat de la soledat.

Tot ho va desafiar però sobretot ens va desafiar a nosaltres, al català que més se li assemblava. Recordo la nit que amb el Jan sopàrem al Drolma amb un altre amic meu que havia contribuït generosament a la campanya contra la moció de censura que va posar-li aquell Oriol Giralt, manegat com un titella per Sandro Rosell. El meu amic, més laportista que el mateix Jan, li implorà que fos prudent, que no prengués riscos suïcides i que per substituir Rijkaard fitxés Mourinho, que li garantaria els resultats. El llavors president el deixà acabar i li respongué: «Mira, Ramon, si al món quedés un sol entrenador i fos el Mourinho, el Barça jugaria sense entrenador». I fou així que va fitxar Pep Guardiola i junts refundaren el futbol modern.

El Barça té encara Messi però està igual d'ensopit i arruïnat que quan Laporta arribà a la presidència. La Catalunya d'ara, virus a banda, és encara més lamentable que la del tripartit. Els independentistes no saben ni què fer-ne, d'ells mateixos, i estan decidint entre tots si els queda encara algun camí de la decepció i el ridícul per transitar o ja se senten prou satisfets del mal que s'han causat de la manera més absurda i innecessària.

Si la Catalunya que vol guanyar, si la Catalunya que entén que el món no és horitzontal sinó vertical, i sempre de dalt cap a baix, si la Catalunya de la jerarquia, que entén el poder i que vol exercir-lo en lloc de queixar-se'n, si la Catalunya de l'elit que ho és perquè són els millors i saben què fer per tornar de la fosca nit, de la humiliació i de la derrota; si aquesta Catalunya encara existeix i té vigor ho sabrem de seguida perquè Joan Laporta guanyarà les properes eleccions a la presidència del Barça. Ahir va anunciar que es volia tornar a presentar i que la seva màxima il·lusió fora que Guardiola tornés al Barça. No sé si Guardiola tornarà mai a entrenar el Barça. Ni tan sols sé si seria intel·ligent que ho fes. Només sé que si hi ha algú al món capaç d'oferir-li un projecte atractiu al Pep, atractiu i guanyador, i quan dic guanyador no només em refereixo als resultats -que també- sinó que comprengui una certa idea de món millor, aquest és Joan Laporta i Estruch. I fins i tot si el Pep no vol tornar, té al cap un parell d'entrenadors que poden revolucionar no només el Barça sinó el futbol modern, com Guardiola ho féu.

El col·lectiu que vota pitjor de la Humanitat és el soci barcelonista. Hi ha negres de l'Àfrica que no han vist mai un iPhone, i que de nit l'única distracció que tenen és dansar vora el foc, que voten amb més decència i coneixement de causa que els nostres socis. Som el club de Rosell i Bartomeu, i per tant seria un miracle que Laporta guanyés, com ho fou el 2003. En tot cas no ho decidirà Espanya, ni el Madrid, ni el 155 ni els àrbitres: serà una vegada més, i com sempre, la decisió dels barcelonistes i dels catalans si continuem al cubell de les escombraries o tornem a estimar el futbol; el futbol i la vida.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook