na vegada presentats succintament, en article precedent, els antecedents, els tipus penals sota els que foren encausats membres del Govern i del Parlament català, així com els presidents de l'ANC i d'Òmnium Cultural i els fets que la Sala Segona del Tribunal Suprem dona com «provats» en el judici dit del «procés», la Sentència 459/2019, encara el Fonaments de Dret. Atesa la seva extensió (428 folis), l'autor es veu obligat a fer la «síntesi de la síntesi» dels set grans apartats que constitueixen la motivació del veredicte. Així:

Pressumpta violació de drets fonamentals

Sabut per tothom és que durant les fases d'instrucció i en ple judici oral, les defenses al·legaren la violació sistemàtica de drets fonamentals que protegien els encausats, avui condemnats, amb anunci de recórrer al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). La Sala, tot i deixar clar que «no hi ha en el procediment ordinari (penal) un torn específic per promoure la queixa sobre la vulneració de drets fonamentals», recorda que el TS ja ha estat lax en aquest assumpte en diferents casos i que, en aquesta ocasió, els magistrats encara ho han estat més a l'objecte de complir no sols la doctrina del Tribunal Constitucional -«la reivindicació de qualsevol dret fonamental obliga l'òrgan jurisdiccional a donar una resposta motiva»- sinó perquè «una visió reduccionista posaria en perill la vigència dels principis legitimadors de la mateixa funció jurisdiccional».

En base a aquests raonaments, la Sala, per a una millor metodologia, agrupa les infraccions senyalades pels advocats defensors i les respon, una a una, concloent que cap dret fonamental ha estat violentat i menys dins el judici oral. En conseqüència, rebutja de forma a bastament motivada tots i cadascun dels apuntats per les respectives defenses, inclòs aquell que apel·là a la «vulneració del dret dels lletrats a gaudir del descans laboral i la conciliació», qualificat irònicament pels magistrats de «creativa originalitat».

Plenament conscient que la Sentència dictada seria impugnada en seu del TEDH, com varen dir alguns lletrats, la Sala recull l'argumentari de les defenses i el rebat amb contundència esmentant articles de la Constitució, de la Llei d'Enjudiciament Criminal i del Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i Llibertats Fonamentals, entre altres fonts de Dret.

Ho fa igualment posant de relleu les contradiccions internes dels escrits presentats per les defenses en relació amb les seves pròpies paraules durant les fases d'instrucció i de judici oral, així com també dels pronunciaments fets pels seus representats, amb abundància de recordatori de jurisprudència vinguda del Tribunal Europeu de Drets Humans que, en nombrosos moments, haurà fet pujar els colors de no pocs advocats defensors per la simplesa de les seves respectives tesis, basades més en equívoques deduccions polítiques que no pas en inequívoques expressions jurídiques; com ara, per exemple, el «dret a decidir» (com amagatall del «dret a l'autodeterminació» de Catalunya), sobre el qual el Tribunal nega la seva existència en el nostre ordenament intern i també en les constitucions del nostre entorn o en el dret internacional emanat de la pròpia ONU.

En aquest aspecte, no té malbaratament llegir que «no és una extravagància que singularitzi el nostre sistema constitucional» -la sobreprotecció de la unitat territorial d'Espanya- sinó que «la pràctica totalitat de les constitucions europees incorporen preceptes encaminats a reforçar la integritat del territori damunt el qual s'assenten els respectius Estats», esmentant-te tretze; o bé que aquesta inculpació a la Sala té naturalesa «sociopolítica (...) que ennuvola les anàlisis i converteixen les legítimes actuacions de l'Estat en actes repressius cridats a subjugar un poble».

Aquesta part de l'omnicomprensiva sentència recull dos avisos per a navegants: La constitució alemanya declara inconstitucionals «el partits que, pels seus objectius o pel comportament dels seus membres busquin minvar o eliminar l'ordre constitucional democràtic i de llibertat o posin en perill l'existència de la República Federal Alemanya» i, també, «la Sala coincideix en la necessitat de limitar l'exercici de l'acció penal per a les formacions polítiques», amb independència de la seva ideologia, però no pot convertir-se en assemblea legislativa.

Basant-se en la rèplica legal, jurisprudència i en l'exercici brillant de la lògica jurídica practicada pel Tribunal sentenciador, aquest autor no creu honestament que el Tribunal Europeu de Drets Humans trobi ni una sola escletxa de vulneració de dret humà en la sentència vulgarment nomenada «dels procés» com perquè aquesta sigui objecte d'anul·lació.

El judici de tipicitat i el judici d'autoria

La Sentència 459/2019 del Tribunal Suprem entra, tot seguit, en l'anomenat Judici de Tipicitat i posteriorment en el Judici d'Autoria. Adverteix que «l'objecte dels procés penal és de cristal·lització progressiva», la qual s'explica en la diferenciació entre la fase d'instrucció i el judici oral, aquest amb plenitud probatòria; que, conseqüentment, la Sala «ha de limitar-se a valorar les pretensions acusatòries»; i que, tot i que «en els fets objecte d'enjudiciament han pogut participar altres persones (...) no li correspon enjudiciar-les».

D'antuvi, nega que s'hagi donat el delicte de rebel·lió, atesa la redacció donada als articles 472 i 473 del Codi Penal per no haver-se provat la nota de «violència», en la interpretació que fa la mateixa Sala d'aquest adjectiu, però sí que s'ha donat el delicte de sedició en els actes portats a terme pels acusats Oriol Junqueras, Raül Romeva, Carme Forcadell, Jordi Turull, Dolors Bassa, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, segons que argumenta intensivament. El Tribunal fa seva, per tant, la tesi de què la sedició és «una forma col·lectiva i tumultuària d'alçament», com el TS va definir-la l'any 1980. La sentència recull de manera prolixa els fets provats respecte de cadascun dels condemnats. Per aquells que, com és el cas d'aquest autor, vàrem seguir la totalitat del judici oral, se'ns fa difícil de contradir o negar els successos o els esdeveniments que se citen en la Sentència. Tanmateix, la relació «fet-autoria» no sempre disposa de suficient calat d'afinitat.

Accepta l'existència del tipus penal de malversació de cabals públics en el quefer de l'antic vicepresident del govern de la Generalitat de Catalunya, Oriol Junqueras, i dels llavors consellers Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa, tot afirmant que aquests membres del govern de Catalunya «no solament executaren actes de manifesta deslleialtat en l'administració de fons, sinó que, a més a més, ho anunciaren públicament mitjançant el Decret de 6 de setembre de 2017, pel que s'aprovaren les Normes Complementàries per a la realització del Referèndum d'Autodeterminació i, de manera especial, en l'Acord de Govern de data 7 de setembre. En aquest s'autoritzaven (...) la utilització, en general, dels recursos humans, materials i tecnològics necessaris per garantir l'adequada organització i desenvolupament del referèndum (...) així com aquells (altres) del que ja es disposen». S'afegeix que entre el delicte de sedició i el delicte de malversació existeix «concurs medial»; és a dir, que no s'hagués comès el de malversació si abans no hagués existit el de sedició. En cada supòsit personal s'hi dona una acurada relació/descripció de fets provats que, a judici de la Sala, avalen la seva resolució de condemna.

Si bé, com es digué en el comentari publicat, quan l'obertura del judici oral portat a terme, els exconsellers Carles Mundó, Meritxell Borràs, Santi Vila, Joaquim Forn i Josep Rull figuraven en la relació d'imputats respecte del delicte de malversació de cabals públics, la Sala, malgrat afirmar que «tots ells subscriviren l'acord governatiu que anuncià l'assumpció solidària de totes les despeses que es promogueren pel govern per a la realització del referèndum», els exonera per no haver quedat acreditat, en la fase provatòria, que els seus respectius departaments fessin ús de diners públics en benefici del pla traçat i, més concretament, del referèndum il·legal de l'1-O de l'any 2017.

El delicte de desobediència fou atribuït als antics consellers Meritxell Borràs, Santi Vila i Carles Mundó per les tres acusacions -Fiscalia, Advocacia de l'Estat i popular- i la Sala també els troba autors del mateix. Essent així els condemna de conformitat amb els termes que descriuen aquest tipus penal donat que no varen atendre els requeriments vinguts del Tribunal Constitucional i que provat ha estat.

En la motivació de l'existència d'aquest delicte s'hi dona un altre avís per a navegants: «Aquest delicte es caracteritza no només perquè la desobediència adopti en aparença una forma oberta, terminant i clara, sinó perquè també és punible la que resulti de passivitat reiterada o presentació de dificultats i traves que en el fons demostren una voluntat rebel». Em permeto de recordar aquí les dues querelles presentades per Fiscalia contra Quim Torra per desobediència a la Junta Electoral Central respecte de pancartes no neutres posades al balcó del Palau de la Generalitat, i també per fets similars perpetrats per alcaldes.

La Sala nega l'existència del tipus delictiu d'organització criminal avalat per l'acusació particular però no per Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat. Els seus magistrats entenen que de conformitat amb la jurisprudència del mateix Tribunal Suprem «ni el relat fàctic sobre el que l'acció popular avalava el delicte de pertinença a organització criminal, ni el fet provat que la Sala proclama -la sedició- serveixen per mantenir la comissió d'aquest delicte».

El veredicte final o «fallo» contingut en la Sentència objecte d'examen es limita a proclamar les culpabilitats de tipus penals abans esmentades.