Honorat per l'encàrrec rebut des de la direcció d'aquest diari, em disposo a fer una aproximació tecnicojurídica a la Sentència dictada per la Sala Segona del Tribunal Suprem (TS), coneguda abans-d'ahir, que ho és amb relació -com no podia ser d'altra manera en un Estat de Dret- a uns suposats fets i uns presumptes autors, continguts ambdós en el raonament/proposta de la fase instructora, relatiu a l'anomenat procés. S'ha de dir d'antuvi que la sentència omple 493 folis i que es troba plena de tecnicismes legals, d'expressions pròpies del vocabulari jurídic generalista i particularment del dret penal, d'al·lusions i cites de sentències i d'interlocutòries del mateix TS, del Tribunal Constitucional (TC) espanyol i d'altres, i de Constitucions occidentals, així com de pronunciaments fets pels Tribunals de Justícia i Tribunal de Drets Humans de la Unió Europea (TEDH). També, òbviament, de lògica jurídica o raonament favorable o desfavorable a les posicions mantingudes per les parts presents en el judici oral.

Els tipus penals «ab initio»

En el frontispici de la sentència 459/2019, recaiguda en la causa especial 20907/2017, que aquest és el «nom» del pronunciament judicial objecte de comentari, es diu que els processats ho són per presumptes delictes de «rebel·lió, sedició, malversació (de cabdals públics), desobediència i pertinença a organització criminal», segons criteri establert pel magistrat encarregat de la instrucció del cas i/o la Fiscalia, l'Advocacia de l'Estat i l'acusació particular (Vox). La Sala ha rebutjat, per les raons que es diran en un altre moment, l'existència de rebel·lió i pertinença a organització criminal en els fets jutjats.

Segons el vigent Codi Penal (CP), la «rebel·lió» (article 472 CP) s'inscriu en el títol relatiu als delictes contra la Constitució i ve definit com un «aixecament violent i públic» amb la finalitat de «derogar, suspendre o modificar totalment o parcialment la Constitució», «destituir o despullar en tot o en part de les seves prerrogatives el Rei» i «declarar la independència d'una part del territori nacional»; pel que fa al supòsit concret del judici celebrat, ja que existeixen altres objectius que són igualment propis del tipus penal esmentat.

La «sedició» (article 544 CP) és un delicte contra l'ordre públic que no es troba integrat en el de «rebel·lió». Es defineix com un «aixecament públic i tumultuós per impedir per la força o fora de les vies legals l'aplicació de les lleis o a qualsevol autoritat, corporació oficial o funcionari públic, el legítim exercici de les seves funcions o el compliment dels seus acords o de les resolucions administratives o judicials».

La «malversació» és un delicte contra les Administracions Públiques que el Codi Penal distingeix a cavall de dos articles, el 432 i el 252, que el vincula a un delicte contra el Patrimoni Públic, en concret amb la seva «administració deslleial». Es pot definir com un «excés» (aquí, de l'autoritat) amb «infracció» de les facultats atorgades per llei, causant «un perjudici al patrimoni (públic) administrat».

En no haver-se observat els delictes de rebel·lió i d'organització criminal estalvio al lector el detall, a expenses del que es dirà sobre la dissecció que la Sala ha fet d'ambdós.

Els fets provats

La sentència segueix amb els «antecedents de fet», que no és altra cosa que una recopilació no exhaustiva però sí substantiva de tot allò succeït en seu judicial -el mateix Tribunal Suprem- a partir de l'admissió a tràmit de la querella presentada contra els inculpats (presidenta del Parlament de Catalunya, president i Govern de la Generalitat i presidents de l'ANC i d'Òmnium Cultural) i durant la fase d'instrucció. Una formalitat no exempta d'importància atès que el nostre sistema judicial es troba presidit pel principi de garantia processal, entre d'altres.

I d'aquí als «fets provats», nucli essencial de tot veredicte judicial, subjecte al principi d'immediatesa, que recull el resultat de la fase provatòria segons criteri de qui jutja. Serà en base a aquests fets, els provats en el judici oral, que es construiran els anomenats «fonaments de dret», en una dialèctica d'alt volum juridicopenal que argumenta la decisió final del tribunal, i que serà objecte de properes anàlisis.

En la sentència objecte de comentari la Sala assenyala un per un els «fets provats». Per manca d'espai, en aquesta aproximació a la sentència recullo sintèticament els de més substància. Així:

1.- Aprovació pel Parlament de Catalunya de la llei 19/2017, de 6 de setembre, reguladora del Referèndum d'Autodeterminació, que, en el parer dels magistrats jutjadors, no tenia altra raó que la d'oferir a la ciutadania una aparença de normalitat legal a l'objecte de què el ciutadà, quan votés, tingués la convicció d'estar contribuint a la fundació de la República de Catalunya donat el caràcter vinculant que el seu resultat tenia vers el Govern de la Generalitat.

2.- L'aprovació pel Parlament de Catalunya de la Llei 20/2017, de 8 de setembre, de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República, la qual, entre altres coses, es presentava com la norma suprema de Catalunya i disposava l'abolició de la monarquia constitucional i la reconversió de la comunitat autònoma en un república independent d'Espanya.

3.- Essent necessària una rellevant participació ciutadana, l'ANC i Òmnium Cultural es varen erigir en dues associacions de mobilització a favor del «dret a decidir», essent els seus respectius líders coautors de «la maniobra política que havia sigut ideada de forma concertada» (s'entén entre el Govern català, els membres de la Mesa del Parlament de Catalunya adscrits a JxCat, CUP i Comuns, i les dues entitats, com a mínim).

4.- L'1 d'octubre de 2017, els ciutadans de Catalunya varen ser cridats a emetre el seu vot en el referèndum convocat pel seu govern. Segons les dades ofertes per l'executiu català, hi van participar 2.286.217 persones d'un total de 5.500.000 amb dret a vot. El «sí» a la pregunta «vol que Catalunya sigui un estat independent en forma de República?» va obtenir el 37% del cens electoral i un 27% de la població total de Catalunya en aquell moment, afirma el Tribunal.

5.- El dia 10 d'octubre de 2017, una vegada escoltat el missatge que el president de la Generalitat adreçà al ple del Parlament, els diputats de JxSí i de la CUP signaren «una declaració d'independència», segons van qualificar-a ells mateixos, en la qual consten, entre d'altres, els següents acords: a) Constituir la República Catalana com a estat «independent i sobirà»; b) Iniciar un procés constituent; c) Comunicar-ho als estats membres de la UE i a la resta de la comunitat internacional; i d) Instar el govern de la Generalitat a «adoptar les mesures necessàries per fer possible la plena efectivitat d'aquesta declaració d'independència». La firma d'aquesta «declaració d'independència» es va fer fora de l'hemicicle del Parlament.

6.- Això no obstant, el 27 d'octubre de 2017, el ple del Parlament aprovà la precedent declaració i a més l'inici del procés constituent de la nova república amb la creació d'un consell assessor i l'encàrrec a l'executiu català de sotmetre a referèndum l'anomenada Constitució de Catalunya. Aquests Acords no tingueren «concreció pràctica» atès que el mateix dia, el Senat acordà l'aplicació de l'article 155 de la Constitució Espanyola.

7.- Entre els «fets provats» hi consten totes les resolucions del TC així com de la Junta Electoral Central relatives a les actuacions del Parlament, entenent-se les dels diputats de JxSí (ERC i antiga CDC) i de la CUP, donat que la resta de parlamentaris s'absentaren o no votaren. Així mateix, es recullen els informes del lletrat major i del secretari general del Parlament fent advertiments d'il·legalitats i l'emès pel Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya que anà en el mateix sentit.

8.- També es recull la «inadmissió a tràmit» emesa pel Tribunal de Drets Humans de la Unió Europea respecte de la demanda presentada contra les «multes coercitives» imposades pel TC per flagrant incompliment de les seves resolucions i, igualment, la carta de resposta del president de la Comissió de Venècia (integrada en el Consell d'Europa) recordant al president Puigdemont que la sol·licitada cooperació amb el seu govern s'havia de fer a través de l'executiu espanyol i que qualsevol referèndum s'havia d'adequar a les previsions constitucionals i al dictat de les lleis espanyoles.

9.- La «conscient i voluntària desviació de destí de fons públics» fou canalitzada pels departaments de Vicepresidència i Economia, Presidència, Exteriors, Treball, Salut i Cultura. Tanmateix, en el veredicte, s'exonera el llavors titular d'aquest últim, Santi Vila, del delicte de malversació. El Tribunal qualifica de «consorci delictiu» (?) aquesta actuació interdepartamental.

10.- Tot i que s'assenyala expressament l'antic conseller Joaquim Forn com a responsable últim, políticament i administrativament, es constata que els Mossos «no van interferir l'emissió de vots més enllà d'alguna actuació aparent i en un mínim de centres (electorals)» i que, «en alguns casos, arribaren a recollir, fer-se càrrec i traslladar material electoral, que els fou lliurat pels ciutadans que portaren a terme la gestió de les corresponents meses de votació», la qual cosa explica el perquè de la intervenció de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil per fer complir la resolució judicial que manava evitar l'il·legal referèndum a totes les forces i cossos de seguretat. En el meu humil parer, aquest «fet provat» tindrà repercussió, sí o sí, en el judici oral que es portarà a terme a la seu del TSJC en el decurs de novembre i que té, entre altres imputats, alts comandaments dels Mossos d'Esquadra, entre els quals el major Trapero.

Demà ens endinsarem en el complex entrellat dels «fonaments de dret» o explicació última del perquè del veredicte final.