Dures condemnes a banda, la sentència del Tribunal Suprem a una part de la cúpula del procés -l'altra viu fugida a Bèlgica, Suïssa i el Regne Unit- constitueix un advertiment molt clar davant l'eventualitat que en el futur es produeixin escenaris similars als de l'1-O del 2017. «La convocatòria d'un referèndum sense atendre els requeriments formulats pel Tribunal Constitucional advertint sobre la il·legalitat de la iniciativa transcendirà sempre al dret penal», assenyalen els magistrats, «ja sigui per la via del càstig per desobediència, ja sigui per títols jurídics més greus en funció del mitjà executiu empleat: rebel·lió o sedició». Ben clar i, en aquest cas, ben castellà, espanyol.

Violència sí, rebel·lió no

De la mateixa manera, la sentència, tot i que considera «suficientment acreditada» l'existència de «fets violents al llarg del procés de secessió», descarta que cap dels acusats cometés cap delicte de rebel·lió, tal com sostenia la Fiscalia. «No n'hi ha prou amb la constatació d'indiscutibles episodis de violència per proclamar que els fets integren un delicte de rebel·lió» perquè, en tot cas, aquesta violència ha de ser «instrumental, funcional, preordenada de forma directa, sense passes intermèdies als objectius que animen l'acció dels rebels». Els magistrats s'apropien d'unes paraules de Santi Vila per constatar que l'objectiu dels condemnats era «tensar la corda sense trencar-la», és a dir: la finalitat que perseguien «no era vincular els seus actes de manera directa a l'efectiva restauració d'un règim jurídic», sinó que «en realitat» buscaven «convèncer un tercer, el Govern democràtic d'Espanya, perquè negociés amb el Govern de la Generalitat la manera d'accedir a la independència d'una part del territori espanyol». I afegeixen: «Malgrat el desplegament retòric dels que van ser acusats, el cert és que, des de la perspectiva del fet, la inviabilitat dels actes concebuts per fer realitat la promesa independència era manifesta» i «el 'dret a decidir' no era sinó l'esquer per a una mobilitazació que mai desembocaria en la creació d'un estat sobirà».

Desobediència

Un avís més contingut en la sentència: «La desobediència civil (...) és un mètode de protesta real que no desplaça la sanció» i per definició, argumenta el tribunal, «no és idònia per erigir-se en causa de justificació de conductes que integren tipologies penals». En aquesta línia, el Suprem considera que «un ordenament que consentís la violació de les normes penals en ares d'aquest dret de dissidència seria un ordenament suïcida». I conclou que els sistemes jurídics «no poden claudicar» davant de «qui vol imposar les seves conviccions a través de conductes que el Codi Penal sanciona com a delicte».