ant li va agradar al president fugat que fa un parell de Nadals es fabriqués un caganer amb la seva figura, que es va proposar exercir de tal, de caganer vull dir, a la més mínima ocasió. Habitualment, els artistes -escultors, pintors, dibuixants, etc- intenten reflectir en la seva obra el caràcter de qui els ha inspirat. Puigdemont és el primer cas conegut en la història que ha patit la transformació inversa: ha adquirit el caràcter de la figura que el representa. També és mala sort que, fos qui fos l'artista, se li acudís caracteritzar-lo de caganer i no de gran estadista, o almenys d'eficient lampista: ara tindríem un govern que governa, o si més no sabríem a qui telefonar quan s'embossa l'aigüera. Però no. Havia de ser un caganer.

Algú pot pensar que pujar a una furgoneta per aturar-te a 10 quilòmetres de la frontera, és fer un ridícul sideral per això millor quedar-se a Waterloo. Però com a caganer induït, el que pretenia el fugat era recalcar la seva covardia, i per fer-ho, res com plantar-se just allà on fer un pas més requereix dignitat, valor, personalitat, coratge i un parell d'ous, qualitats que no només Puigdemont no ha posseït mai, sinó que un caganer com cal ha d'esforçar-se a remarcar-ne l'absència.

L'home s'hi esforça. Són molts els catalans que el van elevar als altars dels caganers quan, després de proclamar la republiqueta de vida efímera, va fugir a l'estranger, deixant enrere companys. O abans, el dia del referèndum -era de broma, Marchena-, quan va deixar els seus conciutadans rebent cops de porra i va dir al xofer que canviés de poble.

-Això és un caganer!- l'elogiaven els més tradicionalistes, amb la mateixa entonació que dècades abans cridaven «això és una dona!» al pas de la Marta Ferrusola.

L'imagino ahir, ja de nit, a la seva habitació de Waterloo, refugiat a dins del llit, abraçat a aquella figureta que li ha mostrat el seu autèntic destí en aquesta vida, acaronant-la, fins i tot parlant-li.

-A tu mai no et fallaré, caganer meu.