Trucada sorpresa del Papa a un voluntari català

L'origen de la telefonada cal buscar-lo en una carta que el manresà va escriure al Sant Pare i que sor Lucía Caram va lliurar-li en la visita que va fer la setmana passada a Roma. Montero és una de les mans dretes de la monja manresana. Va cada dia al convent de Santa Clara. Allà, para el cop dels que s'hi adrecen per demanar ajuda, i no és fàcil, afirma.

Dones maltractades, homes desesperats per trobar feina que hi van a deixar el currículum... A la plataforma d'aliments comenta que ha vist gent, sobretot l'autòctona, plorar de vergonya pel fet d'haver d'anar a buscar-hi menjar, o amagant-se perquè no els vegi cap conegut que passa per davant del local de la carretera de Vic.

Va començar a col·laborar a la fundació quan la plataforma d'aliments era al carrer de Sobrerroca. Està jubilat, viu d'una pensió i una persona que coneix el va animar a anar al convent per oferir-se de voluntari. «Jo no sabia ni que hi havia un convent i, quan m'ho va dir, vaig contestar: jo amb unes monges? Ni boig!» Però hi va anar. «Vaig pensar que per estar tirat al sofà era millor això, i beneït el dia que ho vaig decidir!». Al convent va conèixer Caram, que el va convidar a descarregar un camió, i fins avui.

Tot i no ser creient, Montero diu que el papa Francesc li cau especialment bé perquè el veu «proper i planer. S'ha convertit en una persona que convida a viure el que va dir i va fer Jesús». Mogut per la simpatia que li genera, «fa temps que deia a la Lucía: he d'escriure una carta al Papa». Finalment, coincidint amb el viatge que va fer ella la setmana passada a Roma, la va escriure i la va donar a Caram perquè la hi lliurés. Ella la va entregar al secretari personal del Papa. «Li va dir: aquesta carta és d'un voluntari, és curta i és vitamina pura». El Papa la va recollir i se la va guardar per llegir-la.

A la carta, Montero li parla de la seva vida, que no ha estat fàcil. La seva primera dona va morir als 27 anys per un problema al cor i el va deixar amb dos fills de 5 i 4 anys. Li diu que ha comès moltes equivocacions i li explica com va arribar al convent, que és una persona que sap escoltar i que sovint manté amb persones que hi truquen converses molt llargues per confortar-les. Que treballa al costat «d'un grup de germanes que ho donen tot per la gent», que avui la seva vida té sentit, que «la gent fins i tot em diu pare Cristóbal», i que «qui li hauria dit, a aquest pecador, que ara estaria al convent tot el dia!».

També li explica que ell, el Papa, «s'ha convertit en un referent» i que l'estima. Sor Lucía i sor Pilar, una altra monja del convent, li van comentar que a vegades el Papa trucava a gent que li escrivia. I ho va fer.

La trucada

«Anava amb dos amics de la fundació que són molt creients per la carretera de Vic i, just quan passàvem per davant del Casal de l'Església, vaig veure que tenia la trucada d'un número privat. Vaig despenjar i vaig sentir una veu que deia: 'el pare Cristóbal?' i ho va repetir. Jo vaig dir: 'jo de pare no ho sóc, sóc Cristóbal Montero. Qui és?'». La resposta va ser: «Sóc el papa Francesc». I va continuar: «Com? El Papa, Papa?».

En aquell moment, Montero ja havia posat el telèfon de manera que també ho poguessin escoltar els seus companys de viatge. «Sí, sí. El papa Francesc. He llegit la teva carta i he rigut molt. Benediccions i felicitats pel treball que estàs fent amb les mongetes, ajudant la gent necessitada».

Relata que, referint-se a Caram, «també em va dir: 'escolta, cuida la nostra mongeta, que és una nau espacial. D'on treu aquesta força, aquesta vitalitat?'. Jo li vaig dir: 'Papa, jo tampoc no sé d'on la treu'». El Sant Pare li va insistir que havia rigut molt amb la seva carta i li va demanar que resés per ell. «Jo li vaig donar les gràcies per les seves benediccions, li vaig donar les meves i li vaig dir que ho faria». Així va acabar una conversa que va ser el millor regal que Montero, a qui ahir operaven de la vista, podia rebre.