«No hi ha diferència entre Abascal i Quim Torra»

Un més. A Barcelona tenim espectacles cada dia. De política no se'n farà, però el circ està garantit.

I els vots de Valls a Colau?

Era una operació política que no estava malament, però Colau és lumpen polític, li ha faltat temps per posar el crespó groc a la façana i, per tant, burlar-se dels dos que li havien donat suport, Valls i Collboni. Després diu que és equidistant. El major equidistant va ser Mariano Rajoy. Ells són atents seguidors de Rajoy.

Com queden Rivera i Ciutadans?

Els comença a passar una mica el mateix de Podem, que dels fundadors no en quedarà cap més que el cap.

Intueix un paper més rellevant ara de Valls?

Valls és un professional en un país d'aficionats. Quan els tertulians diuen: «Valls és un fracassat en la política francesa i ve aquí...». Fracassat? Però si va ser primer ministre d'un estat seriós! Fracassats vosaltres, que el màxim que podeu aconseguir és ser empleats de la Diputació. Aquí hi ha els Ramoneda i aquesta torba intel·lectual brillantíssima esperant..., encara que no està clar qui mana aquí amb els diners. Amb Pujol estava molt clar, fins i tot amb Maragall, però ara és un embolic, perquè n'hi ha molts per cobrar i pocs a repartir.

La realitat sempre està en moviment, diu en el llibre per justificar que potser s'ha quedat curt. Curt o a gust?

A gust no, perquè tota aquesta història és desagradable, i a mi no em va el sadomasoquisme. Sempre hi haurà novetats circenses. A Barcelona l'espectacle d'aquests dies és el menys rellevant, el més important és el menyspreu dels vots de Valls i després la puntada de peu al cul a Collboni i el PSC.

Tot segueix igual?

Hi ha gent a la qual li sembla genial, perquè estem en un temps de lumpen polític. Cal no oblidar que les grans figures ara són Colau, Rufián i altres.

Si ja el saludaven poc a Barcelona, suposo que després del llibre, menys.

Com que no eren excessius, amb prou feines es noten.

Defensa la negociació, però no sap què cal negociar.

Insisteixo en el fenomen Ada Colau perquè, a més, fascina els ignorants. Com que no sap què fer, fa com els nens, no vull això, ni allò altre, però vull el que és meu, que és l'alcaldia. Amb qui negociarem? Torra no està posat aquí per a això. Es negocia amb el germà de Maragall? Amb Oriol Junqueras a la presó? Què es negocia?

Abocats a un carreró sense sortida?

A un carreró, no sense sortida. Sabem que les línies paral·leles no es troben mai, encara que la nova matemàtica diu que a l'infinit; però fins arribar a l'infinit...

Algú ho vol arreglar?

La majoria viu complaentment en aquesta situació de tensió. Perquè després hi ha un altre element en el circ espectacle que és el protagonisme. Com podem ser a Catalunya com els valencians que no fan soroll, ni com els gallecs... Nosaltres som gent que marquem territori. Imagini que deliciós, que això si mereixia un titular, aquell regidor d'un poble de Catalunya que jurava per 1714 i pels furs. I dius... això ni tan sols Abascal jurant per Recaredo.

Les germanes de Torra emportant-se el quadre presidencial en un ple municipal?

Això té molt de Berlanga, però és la política que patim. Per això quan em pregunten per Valls, és un professional en un món d'aficionats sobrevinguts i orgullosos com Rufián, que va sortir de les clavegueres de la vida política funcionarial i ara s'ha convertit en un paio que passa per les televisions... S'ha acovardit molt la vida política a Espanya, en general, i a Catalunya molt més.

Argumenta que una part important de la manipulació ve dels mitjans, tant públics com privats. Es van inventar les «fake news» a Catalunya?

No digui això perquè li faran un homenatge.

Per què?

Diran: «Això ja ho dèiem nosaltres, que n'érem els inventors...» Qualsevol cosa que s'inventi, des de Colom a Santa Teresa... Hi ha fins i tot un departament de suposats historiadors que s'encarreguen d'això.

Tornem als mitjans?

Tenen molta responsabilitat. Un detall. Per què diem que Santiago Abascal és extrema dreta? Perquè és extrema dreta. Per què diem que Torra és catalanista, quan és extrema dreta? Què diferencia Abascal de Torra? Res. És més, Abascal no va a missa cada dia, Torra sí, i combrega. Qui és més nacional-catòlic? Caldria tenir un mesurador de nacionalcatolicisme, però això no es pot tocar.

Es retroalimenten les dues identitats?

La premsa viu de tòpics perquè la invenció del tertulià és la invenció del tòpic convertit en categoria. Es tracta de paios que improvisen sobre el que no saben...

Les masses no tenen raó, tenen motius?

Hi ha un motiu, el problema és com es desvia. La gran metàfora de l'era pujolana és la plaça Sant Jaume, a l'esquerra la Generalitat, poder de Convergència catalanista. Al davant, el PSC, l'esquerra. Deien que era el model de la coexistència. Era mentida perquè eren el mateix. Hi havia el mateix espai, uns del 3% i altres el que caigués. Pujol és un cas únic en la política mundial, que ningú hagi fet primer un banc per després crear un partit polític. En general primer es crea un partit polític i després un banc. Però a l'inrevés no hi ha precedents. Quan això s'ensorra, cal buscar culpables.

Afirma que no hi ha culpa en els inquilins de La Moncloa...

Una responsabilitat més que una culpa. La cosa està tan difícil que tornem a la discussió de l'any 1932 entre Azaña i Ortega. Azaña era més comprensiu al 32, després al 36 va deixar de ser comprensiu i va ser brutal respecte Catalunya i la insolidaritat catalana respecte la República. Mentre Ortega deia que al màxim que es podia arribar era a la «conllevancia».

Què diu Gregorio Morán?

«Conllevancia».

Com?

Aquesta és la pregunta del milió. Depèn de moltes variables en una societat absolutament fraccionada.

Per diverses generacions?

No sembla que hagi de millorar. Tampoc empitjorarà perquè quan llegim aquests meravellosos articles de Madrid que propugnen un acord amb els independentistes, amb aquest bàlsam de Fierabrás de trobar solucions polítiques als problemes judicials... Escolti, com es menja això?

Javier Cercas ha escrit que el nacionalisme és incompatible amb la democràcia.

Ell respira per la ferida perquè tenia més esperança que jo. Les traïcions a societats atàviques poden canviar ràpidament. Aquest és el cas de Ramón Cotarelo, per més esforços que ha fet per integrar-se, l'han fet servir com un clínex. Comença a haver-hi un problema d' overbooking. Molts cridats i molt pocs elegits. Aquesta situació pot durar molt de temps i exigeix a la ciutadania comportaments raonables.

«El present sempre queda per als sicaris i els ximples útils», és l'última frase de l'article no publicat que va provocar la seva sortida de La Vanguardia després de 30 anys. Hi ha més sicaris o ximples útils?

El problema és un canvi de rols entre uns i altres. Cada un està fent meravelles per col·locar-se per a demà passat, el difícil és com s'intueix el demà passat. Aquest és el problema per a la classe política i econòmica emergent, fins i tot veterana. A Catalunya en aquest moment no hi ha propostes a l'horitzó. Com demostra Colau.