20 de maig de 2019
20.05.2019
L'Empordà

El cas Iceta mesura l'enrariment del clima polític català actual

?Amb el «no» al líder del PSC al Parlament català s'ha trencat una regla que no ho era menys pel fet de no constar a cap llei formal ?La normalitat fa dies que ha abandonat la política catalana

20.05.2019 | 06:30
Iceta no serà finalment president del Senat.

na de les hipòtesis que han circulat per explicar la negativa dels independentistes a ratificar la decisió del PSC de substituir Montilla per Iceta al Senat, amb vista que el presidís, és que l'operació decidida per Pedro Sánchez posaria el primer secretari del PSC davant del president de la Generalitat en els actes oficials en els quals coincidissin, segons el reial decret d'«ordenació general de precedències». El decret esmentat estableix que en els actes que se celebrin a Catalunya el president autonòmic va en el desè lloc del protocol, darrere de la família reial i dels màxims representants dels poders executiu, legislatiu i judicial. Així, el president del Senat va en el lloc setè. Si aquest és el motiu, si es tractava que el PSC no tingués ningú per sobre de Quim Torra, la resposta de Pedro Sánchez ha estat fulminant: a qui no vol cols, dos plats. Meritxell Batet a la presidència del Congrés (número 6 en l'ordre de prelació) i Manuel Cruz, senador pel PSC, a la del Senat. Qualsevol dels dos que participi en un acte oficial amb el de la Generalitat tindrà preeminència protocol·lària, i encara més si hi són tots dos.

Més enllà de si la causa ha estat aquesta o una altra, o de si tot plegat és fruit del moment electoral i de la competència entre Junqueras i Puigdemont per la victòria a les europees de diumenge, el cert és que l'afer Iceta és un signe inequívoc del nivell d'atmosfera enrarida al qual ha arribat la política institucional catalana. En el debat parlamentari es va insistir en la paraula «cortesia», per reclamar-la o per negar-la amb al·lusions als presos i els exiliats, però no és la paraula correcta. Això no va de cortesia sinó de regles del joc. Les que han funcionat des que existeixen els senadors autonòmics estableixen que els partits els proposen, en proporció al seu pes, i el ple del Parlament els ratifica. No hi ha cap llei que obligui a aquesta ratificació, però si no es dona, el mecanisme s'espatlla. I això és el que ha passat aquesta setmana: s'ha trencat una regla que no ho era menys pel fet de no constar a cap llei formal. La democràcia parlamentària necessita aquestes regles sobreenteses per funcionar amb normalitat i fluïdesa, i quan deixen de funcionar se'n ressent tot plegat.

Però la normalitat fa dies que ha abandonat la política catalana. La fluïdesa ha desaparegut. El marc general trontolla. L'adscripció al sistema autonòmic és qüestionat des de l'independentisme, que no es conforma amb menys que l'Estat propi, i per l'unionisme del 155 permanent, delerós per una marxa enrere de l'autogovern català i un major control des de l'administració central. Són minoria els partidaris de no mantenir el marc i centrar-se a aprofitar el marc realment existent, mentre es discuteix amb calma si cal tocar-lo. Per acabar-ho d'adobar ens trobem en període electoral i la gesticulació s'extrema. Gabriel Rufián ha parlat de l'afer Iceta com d'un xàfec que ja escamparà, però ha estat un xàfec amb pedra que ha deixat uns quants bonys.


Manca de normalitat

No hi ha normalitat amb presos i exiliats, amb el judici en marxa i amb els tribunals buscant noves maneres de castigar l'1-O. L'actual estat de coses arribarà com a mínim fins a la sentència del Suprem, que establirà càtedra per als altres processos en marxa. Una llibertat provisional dels encausats seria un lenitiu parcial, temporal. El que passi després de la sentència dependrà del seu contingut. Lliures durant quatre anys d'eleccions d'àmbit estatal, la propera confrontació seran les autonòmiques, que tothom diu que s'avançaran però ningú no sap quan. Mentrestant, el més curt termini és la constitució de les Corts, la conversió de cinc presos en un senador i quatre diputats, la seva immediata suspensió, i la incògnita de si hi renuncien o no. Si no ho fan, abarateixen la majoria i ajuden Pedro Sánchez a no dependre d'ERC i de Junts. Gabriel Rufián, que vol ser influent i negociar el seu suport, intenta treure ferro a l'afer Iceta aprofitant que el mateix interessat també ho fa. I Pedro Sánchez no para de repetir que aquests d'Esquerra no són gent de confiança perquè mai no saps per on et sortiran.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook