20 de abril de 2019
20.04.2019

El fons i la forma

20.04.2019 | 06:30

Les dues compareixences desde la presó foren la diferència entre la nostàlgia i l'esperança, entre un món que s'acaba i un altre que tot just es comença a construir. Si Jordi Sànchez comparegué ensopit, avorrit d'ell mateix com quan era d'Iniciativa, demanant perdó per existir i suplicant al PSOE un pacte d'investidura, Oriol Junqueras fou la vitalitat propositiva de qui, equivocada o no, té una idea de Catalunya i la força per dur-la a terme. Si Jordi Sànchez, com Puigdemont i el seu submón d'adeptes i puristes, busquen només una sortida personal i usen l'1 d'octubre a mitges com un espantall per fer por i l'altra meitat com una menor tailandesa per exprimir el negoci de prostituir-la, Junqueras ofereix els seus anys de presó com a metàfora de la solució per a Catalunya. Penso i escric que la independència de Catalunya no és possible perquè els catalans no la volen. I que els que creuen que la volen són els pitjors, perquè quan arriba el moment no estan disposats a pagar el preu: ni econòmic, ni físic, ni moral. Els uns perquè són massa covards i els altres perquè són tan vanitosos que ja el país queda tan lluny que ni es veu quan per fi acaben de parlar d'ells mateixos. Es prenen Catalunya com una puta: i li fan les porcades que no gosen fer a casa, i a sobre la xulegen quan van curts d'armilla, obligant-la a rebregar-se amb un altre. A la roda de premsa de dimecres, a Jordi Sànchez només li faltà aparèixer amb la navalla. Junqueras ha dit recentment que creu que la independència és «inevitable» però basa molt més la seva acció política -com va explicar ahir- en l'establiment d'escenaris socials i mentals que per descomptat puguin propiciar el que ell vol, però que, en qualsevol cas, siguin útils per al conjunt de la ciutadania. Esquerra té l'inconvenient de tenir el seu líder a la presó, però tot i que farà tot el que pugui per alliberar-lo com més aviat millor, la seva idea de Catalunya no depèn de la situació processal de Junqueras ni de la confrontació amb Espanya.

Per a Junts per Catalunya, per a Puigdemont i per a Jordi Sànchez, la presó és una finalitat en ella mateixa, i més que a un pres, a les properes eleccions hi presenten la presó i l'única idea que tenen de Catalunya, que és el victimisme, l'enfrontament amb Espanya, la recreació de fantasmes que ells són els primers que saben que no existeixen, com el mandat de l'1 d'octubre, o com continuar dient que allò va ser un referèndum i que només queda «implementar-lo». Semblen palestins dient que només tenen pedres, amb Puigdemont des de Waterloo com Arafat -que no era la solució, sinó el problema- des de Ramallah.

De fons, en l'eterna baralla partidista, es repeteix el vell esquema de sempre. Esquerra es va «inventar» el demanar que Junqueras pogués fer una roda de premsa des de la presó, i quan li va ser autoritzat, Convergència va córrer a demanar el mateix. Quan en principi li fou denegat, per defecte de forma, en lloc de posar persones més competents a pensar i a treballar, els convergents exigiren a Esquerra que renunciés a la seva compareixença en nom de la solidaritat independentista.

El 2015 i el 2017 van demanar a Junqueras que no es presentés de candidat al Parlament i, ara, que no es presenti al Parlament Europeu. A Rufián li demanen que no es presenti a Madrid i a Ernest Maragall que renunciï a ser alcalde de Barcelona. És l'obsessió convergent: no ja derrotar Esquerra, sinó que se suïcidi perquè ni calgui derrotar-la. I després van a reclamar democràcia a Espanya, quan ells són els primers a negar-la. Quina mena de dret a decidir pots exigir a l'Estat quan vols perpetuar-te al poder negant a l'adversari el dret d'existir?

La forma fou ahir el fons, com gairebé sempre. Jordi Sànchez encarnà la tristesa del processisme derrotat, el que vol negar el naufragi i insistir en les roques; i Junqueras demostrà que ha entès la lliçó, que sap què vol, i que està tan convençut de la seva idea que surt a defensar-la amb l'ímpetu i l'esperança de saber que ni ell mateix, ni la seva sort, no són prou importants per deturar-la.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook