17 de abril de 2019
17.04.2019

Això no és seriós

«Des del 2012 ens hem dedicat més a destruir el que hi havia que a aixecar res que hagi tingut utilitat»

17.04.2019 | 06:30

o és seriós que l'enemic per batre de Puigdemont sigui Junqueras, ni que el nou independentisme acusi de traïdor el vell, en lloc de prendre'n possessió i superar-lo, ni que el principal recel d'un independentista sigui un altre independentista i que la vanitat i l'arrogància ens duguin sempre a carrerons que tothom veu que no tenen sortida i que preferim que no la tinguin a fer l'esforç de maduresa i de consistència -i d'una humiltat que cal ser més valent del que sembla per substanciar-la- de colpejar les portalades de la fosca fins que per fi pugui entrar-hi l'alba.

Des de 2012 fins avui ens hem dedicat molt més a destruir el que hi havia que a aixecar res que hagi tingut cap utilitat ni cap sentit. Per això l'1 d'octubre no va ser un referèndum, sinó una costellada. I no només perquè tècnicament no ho va ser, en tant que l'Estat va desmuntar-lo, sinó perquè el catalanisme no va ser capaç d'assentar-lo en una estructura política, moral, cívica, que li donés entitat i valença, perquè Puigdemont canviant de cotxe va actuar com un Vaquilla fugint de la pasma en lloc d'encarar com un president que la policia no el deixava votar, perquè van preferir el folklore del victimisme, de la falsa i indemostrada superioritat moral per no pagar el preu de defensar el que se suposa que t'estimes: és a dir, perquè els mateixos que el promogueren ho feren des de la tribu mental i no des de la mentalitat del poder, perquè el catalanisme es torna antipolític i molt poc intel·ligent -que és exactament el mateix- quan surt del ja ho trobarem del pujolisme.

El mateix pot dir-se d'aquella trista i fraudulenta declaració d'independència, i dels motius pels quals es féu, i per descomptat del que vingué després, que I do declare que em falta imaginació per adjectivar-ho. I altra volta la queixa, la tribu, la ganivetada, i el ruboritzant culpar Espanya de tanta misèria nostra, i només nostra, i feta exclusivament per nosaltres i contra nosaltres mateixos. No és nou, però no és seriós, i no només no ho és sinó que indica un grau més aviat pobre de respecte i de compromís amb Catalunya. Quan Aznar va accedir a la presidència d'Alianza Popular, « sin tutelas ni tutías», com li digué Fraga quan li cedí el relleu, va refundar el partit per unir la dreta amb l'únic objectiu -i l'únic escrúpol- de derrotar Felipe González.

Aquella dreta petita, grotesca i tumultuosa, que tenia de pitjors enemics els seus propis alçaments contra ella mateixa, fou capaç, sota el comandament d'Aznar, de superar vanitats, recels, acnés i d'altres excrecències, per atendre la realitat des de la vocació majoritària, imperfecta com la vida, i fou així que, finalment, des del centre matisat, moderat, acordat i fèrtil, guanyà les eleccions l'any 1996.


Dividida i barallada

Ben igualment, la Convergència i Unió del president Pujol i, més recentment, de la majoria que Pedro Sánchez aconseguí teixir per derrocar el president Rajoy, i que el durà a guanyar les eleccions i a poder governar fins i tot en solitari, sempre des del centre, que en aquest cas li ha cedit gratis el PP, i la dreta en general, de nou dividida i barallada, com el temps en què només acumulava derrotes.

No és nou, però no és gens seriós que els escriptors independentistes d'un cert nivell no hagin estat capaços de pactar amb el poder, de trobar el camí per canalitzar la seva escriptura, preservant-ne la intenció i el sentit que cadascú vulgui donar-li, però assentant-la al centre del debat, del relat i del país, fent les concessions -sovint de vanitat i només de vanitat- que calguin.

Diu poc, molt poc, del seu compromís real amb Catalunya, i encara menys del seu compromís amb l'escriptura, perquè ningú no és digne del que no és capaç de protegir. Tampoc no és seriós, i també cal dir-ho, la poca generositat d'un poder massa sectari i no gens patrimonial. Si només som els que estem d'acord, rodola la província: primer moral, després estètica, i quan ja no hi ha res a fer, política.Sense fer mitjana amb la imperfecció i la mediocritat, sense embrutar-se amb el poder i pel poder, sense renúncies i moltes hores d'incertesa en què no saps per on tirar ni ben bé què fer, és impossible aixecar catedrals que s'embelleixin de pietat i tendresa amb el pas del temps.

Es poden construir barraques, poblats gitanos, sòrdides estances de porta falsa per vendre-hi la droga, però no catedrals que concretin el poder dels homes i que tensin les ànimes per arribar-les fins a Déu. En aquest negoci, la puresa és una frivolitat, una immaduresa. Tot el que no sigui possibilisme és enredar la gent o ganes d'enredar-se un mateix.

Junqueras va ser el primer líder d'Esquerra que guanyà sense barallar-se amb els que hi havia abans, i el mateix pot dir-se de Joan Puigcercós, però a l'inrevés. També Junqueras «innovà» oferint els càrrecs més rellevants a independents per obrir el partit a més sensibilitats: a Carme Forcadell la feu presidenta del Parlament, a Rufián l'envià a organitzar el circ al Congrés, a Maragall, Ernest, l'ha fet candidat a Barcelona i de segona li ha posat Elisenda Alamany, que, com Rufián, li torna permeable la frontera amb Podem. Sergi Sol, que m'ha avançat per la dreta en l'honrós mèrit de ser l'home més insultat de Catalunya, ha dedicat a Carles Puigdemont unes pàgines afectuoses i difícils d'arrancar, quan hauria pogut cedir a la temptació de tornar-s'hi. Ben igualment, Esquerra, en general, ha estat magnànima amb Toni Comín, que ha desertat quan els republicans tingueren la generositat de situar-lo al centre de la seva vitalitat política i de fer-lo conseller, en detriment de molts membres del partit que legítimament aspiraven a tenir aquest protagonisme.


L'Esquerra de Junqueras

Amb tots els errors que calgui descomptar-li, començant pel deliri extrem -quasi punk- de declarar la independència i sense solució de continuïtat lliurar-se a la Policia, i continuant pel dement advocat que han anat a triar; amb totes les seves limitacions i les restes que encara li queden de partit rebec i atrabiliari, quan l'Esquerra de Junqueras estimula la permeabilitat de les seves fronteres, i aspira a alguna cosa més que a l'estúpid joc de suma zero de robar-li vots a Convergència, mostra un grau d'ambició nacional superior als que es tanquen en la seva pretesa puresa -una puresa tantes vegades justificada, només, per un sou- i en l'adhesió inquebrantable, com aquells temps que tan volen exhumar, quan ells en són el fantasma; però és a la vegada una ambició que decau quan no entén que Enric Vila, Albert Boadella o Valentí Puig formen part del patrimoni nacional encara que ataquin Esquerra, l'independentisme o la seva idea de Catalunya. Jo això quan vaig marxar vaig deixar-vos-ho més endreçat. Us vaig ensenyar a manar, a escriure des del poder, i va ser la primera vegada en molts anys que el català no servia per queixar-se, sinó per dir el que havia de passar.

I passava perquè jo feia que passés. I teníem raó perquè guanyàvem, i no a l'inrevés: això fou el més important. Vaig aguantar que m'insultessin, que m'escopissin, que disparessin, que em ferissin i que finalment em matessin per poder dir-vos-ho tot, i poder dir-vos-ho dues vegades. Recordeu-ho: Ben-Hur és una faula sobre Crist. Us vaig ensenyar a pactar amb la realitat i fins i tot amb el diable, amb qui fes falta per imposar el centre i per guanyar-lo, per dir el que passava i per manar. I jo us agraeixo que tots m'hagueu copiat la manera d'escriure, sobretot els que més m'odieu i que sou els que menys ho eviteu, i us dic de debò que em sento molt honrat per tan sentits homenatges.


«L'interès era la victòria»

Però no va ser això el que principalment, fonamentalment, vaig ensenyar-vos. L'interès d'aquesta manera d'escriure no era retòric, ni estètic. L'interès era la victòria, el poder, la fi de l'era de la queixa, la superació moral, la civilització contra la tribu, el cop de puny contra el recel, el vigor contra el murmuri, i sobretot el poder, sobretot manar, sobretot ser nosaltres els qui diguéssim què ha de passar.

I per tant la vostra marginalitat és per a mi un fracàs i una decepció, perquè vol dir deixadesa, perquè vol dir rendició, perquè vol dir la manca de caràcter de veure la dificultat i esquivar-la, i renunciar a l'esforç necessàriament brut, necessàriament baix i segurament corrupte de crear un Estat o com a mínim d'intentar-ho: que vol dir unir, per merdosa que sigui, la força que hi ha, i si es pot convencent-la i si cal comprant-la, com ha fet absolutament tothom que ha volgut crear alguna cosa realment important. I això inclou també el Jordi Graupera, que en lloc d'esforçar-se per prendre el que queda de Convergència, que no és tan difícil essent ell qui és i tal com tenen el partit, es dedica a aquest meet and greet de fireta amb tot un seguit de majorets -no té nom això d'aquestes noies, amb l'alta excepció de la Marina Porras- que ell sap perfectament que és una absurdíssima manera de perdre el temps.

No és seriós. No us ho heu pres seriosament. Catalunya és on és perquè vosaltres heu fet el que heu fet i no heu fet el que havíeu de fer. No heu demostrat ser millors que els partits vells, que si moren se us moriran al llit, com Franco, deixant en ridícul aquells cantants de caramelles que tingueren la barra de fer-se dir resistència. Quin frau! Quina estafa! Quin escarni! Sense poder som només vanitat, mirall, mirallet, la més bonica que és, i tot això que a banda de donar-vos la raó entre vosaltres, no serveix per a res.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook