03 de abril de 2019
03.04.2019

benítez villagrasa

03.04.2019 | 06:30

l professor de gimnàstica Benítez, dels Maristes, és la nova excusa que l'esquerra ha trobat per tornar a linxar l'Església, o, per dir-ho potser d'una manera menys inexacta, per insistir en el seu linxament interminable. D'ençà que Crist fou crucificat, dues constants romanen: el seu dolor transformat en la nostra salvació eterna i que sempre hi ha algun mala bèstia disposat a clavar-li encara un altre clau per perpetuar el seu patiment.

Benítez era seglar però la culpa dels seus abusos la tenen els capellans. Benítez era profe de la funesta gimnàstica però fem igualment una esmena a la totalitat a l'educació religiosa. L'obsessió anticatòlica de l'esquerra traspassa qualsevol límit d'equanimitat i del sentit del ridícul. En el seu ressentiment anticlerical hi ha la seva transició pendent a la democràcia i a la llibertat. Continuen sent tan totalitaris com quan incendiaren la República de caos i Rabassada fins i tot quaranta anys de franquisme foren preferibles a viure sota la massacre de les txeques i la influència del Pacte de Varsòvia.

Benítez era seglar i professor de gimnàstica tal com Miquel Villagrasa. Era professor d'una absurda assignatura de periodisme a l'Autònoma. Ensenyava a confegir portades de diari manualment, amb una mena de regle dit tipòmetre, un nom que no he oblidat mai tal com mai no vaig ni remotament saber per a què servia. I ens tocava, el Miquel. Caram, si ens tocava. Sobretot les espatlles i també l'esquena, de vegades el coll i l'orella. No eren tocaments a zones òbvies, però de tocar-nos ens tocava, el Miquel, estrafeta mandonguilla amb llacet i barba. ¿Qué me mides, Sostres, que me mides? -em preguntava quan se m'acostava pel darrere, amb mitja erecció i les mans embotides molt llargues.

La veritat és que ni als meus companys ni a mi -a les noies ni s'hi apropava- els seus tocaments no ens van crear cap trauma. La boleta Villagrasa ens semblava inofensiva i patètica i més aviat ens feia riure, i el « qué me mides» era una frase que ens dèiem per fer-nos gràcia. Però una mena de revista d'estudiants que no recordo com es deia, i que dirigien nois més grans, em van demanar el retrat d'un professor i vaig publicar-hi « Qué me mides, Villagrasa», un bell article sobre els seus tocaments. Vaig crear una certa tensió però no em va tocar mai més. Alguns professors em recriminaren l'article, uns professors que ni llavors sabia qui eren ni després he pogut saber què se'n va fer, perquè no els he pogut trobar ni buscant-los per l'internet.

No vaig ni haver de fer l'examen del Miquel perquè quan al maig em contractà Joan Tapia a La Vanguardia va semblar-me arribat el moment de deixar de perdre el temps i vaig deixar la carrera. Però el meu primer dia a Pelai, allà me'l vaig trobar, a Villagrasa. Era el cap d'edició del diari i escarnia els periodistes fent fotocòpies ampliades dels errors ortogràfics que cometien i penjant-les a les parets de la redacció. No cal dir que depenia jeràrquicament d'ell. Si hagués estat una Mireia Boya potser hauria dimitit abans de començar tot acusant Javier Godó d'encobrir i de patrocinar boletes tocadores.

Si hagués estat el bateria d'Els Pets, potser hauria mirat de fer-me el trobadís al voltant la seva taula, ben dòcil, per tenir el seu favor en aquell moment i poder-li escriure una cançó ploranera al cap de trenta anys. Però la meva àvia em va ensenyar a pagar sempre el preu, a manar, i a ser el que decideix el que passa, de manera que aprofitant el correu intern del sistema informàtic de la casa vaig posar-li aquest missatge, signat amb nom i cognom: «Com em tornis a tocar t'arrenco el cap, tros de fill de puta», exposant-me clarament que em fes fora el mateix primer dia de la meva estrena.

Però tot i que es va dedicar sempre a parlar malament de mi, amb la mala llet dels que no acaben d'acceptar-se, i va escampar rumors i penjaments per mirar de perjudicar-me, no s'atreví a res més i el seu sòrdid pas pel periodisme s'anà esllanguint fins desaparèixer sense cap glòria i amb tot el deshonor. Avui no sé si és viu o mort, i no només no m'importa, sinó que no crec que hi hagi cap diferència. Ni Benítez era un capellà ni l'honor ni la bona voluntat dels Maristes es pot posar en dubte pel que fes un professor de la terrible gimnàstica.

Potser amb menys plintons i més parenostres les coses ens sortirien millor, però això és tota una altra història. Villagrasa era un desgraciat però ni l'Autònoma ni La Vanguardia no en tenen cap culpa, ni jo tinc cap dret de reclamar res passats més de 20 anys. Vaig pagar el preu com ho fan els homes lliures: amb noms i cognoms, els meus i els de Miquel Villagrasa. Vaig dir el que havia de dir i ho vaig dir dues vegades. Vaig assumir el risc, vaig passar una mica de por, vaig aguantar algun xàfec i algun inconvenient que callant hauria pogut estalviar-me, però vaig manar jo, vaig decidir jo què passava, vaig guanyar i vaig continuar escrivint sense ombra ni rancúnia, sense pensar que la culpa la tenien els altres; i sempre amb l'alegria com una higiene, l'esperança com un mandat, com una missió, i encara buscant l'article piadós, vertical, escumós i letal, tot alhora, que sigui la metàfora completa de la nostra salvació.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook