26 de març de 2019
26.03.2019
L'Empordà

Un dinar amb la Marta

Pujol telefonà a Duran i el convocà per a l'endemà al tan comentat dinar amb la cúpula del PP a l'hotel dels Soldevila: «Però amb senyores, Duran»

26.03.2019 | 06:30
Jordi Pujol, José María Aznar i Duran i Lleida.

i l'aplicació de l'article 155 va ser el primera mesura política amb què l'Estat enfrontava l'independentisme a la seva responsabilitat i la designació de Cayetana és la primera vegada que un dels dos grans partits espanyols no envia un candidat per acontentar el catalanisme, sino per recordar-li qui mana, el judici del Suprem representa, en el mateix sentit i amb la mateixa profunditat simbòlica, la fi de la impunitat per al nacionalisme català.

Hi ha dos precedents que tensen aquest judici amb la Història. El primer és quan Lluís Prenfeta va estar en condicions de dir-li a Pujol: «president, guanyareu 33 a 8», la vigília del dia en què els jutges de l'Audiència de Barcelona havien de decidir si el processaven per Banca Catalana. Feia setmanes que Felipe Gonzàlez havia donat l'ordre de deixar Pujol en pau, i molts dels jutges implicats l'obeiren però no sense abans desaprofitar els amables oferiments que el Lluís els feu a canvi que votessin «correctament».

L'altre moment, més íntim i més desconegut, però que tingué potser encara més transcendència en el que en la vida política catalana, es produí també la vigília d'un dia especial: el de l'escenificació del famós pacte del Majèstic. Aquella nit, Pujol telefonà a Duran i el convocà per l'endemà al tan comentat dinar amb la cúpula del PP a l'hotel dels Soldevila. «Però amb senyores, Duran». «Amb senyores?», li respongué el llavors líder d'Unió, que no les tenia totes que la seva Marta tingués ganes de sopar amb uns personatges que s'havien passat tres anys insultant-los. «Vols dir, president, que ha de ser amb senyores? Vols dir que la teva Marta ho voldrà? Pregunta-li, i amb el que et digui, decidim», va mirar de raonar Duran, convençut que la senyora Ferrusola, molt més ferrenya, no voldria de cap manera veure l'Aznar. Però Pujo li contestà: «ja li he preguntat i m'ha dit que sí. De fet, no li he preguntat, perquè va ser ella que va proposar-ho».

Macià Alavedra, que també hi fou convidat, quedà impressionat de com l'esposa del president aprofità el dinar per pactar els termes i condicions de la família, els negocis, les empreses mig privades i mig públiques que podien ser objecte de «col·laboració»; i també, per descomptat, els contractes de jardineria, que ni foren pocs ni foren menors. El més sonat s'havia dues setmanes abans a la llotja de La Romareda, la nit de la final de la Copa del Rey d'aquell 1996 que el Barça perdé contra l'Atlètic de Madrid amb un cop de cap de Milinko Pantic. Ferrusola li digué a Eduardo Zaplana, llavors tot just estrenat president de la Generalitat valenciana: « Eduardo, llevas muy atrasado lo mío y así no hay forma de hacer nada».

Hi ha un tercer fet, menor en importància històrica però que també explica el funcionament de les coses, i és que qui treu Prenafeta i Alavedra de la presó quan Baltasar Garzón els hi tancà preventivament, fou Josep Antoni Duran i Lleida, que va intercedir amb el llavors president del Congrés, José Bono, que convencé el jutge, amb qui tenia i té molt bona relació, que els deixés en llibertat. Era aquella Espanya pròspera, tranquil·la, amb mala consciència amb Catalunya, on tot estava apamat i el que no ho estava sempre hi havia alguna manera de solucionar-ho.


Pacte d'impunitat

Però això no vol ni volia dir que la justícia espanyola fos cega o sorda i si la família Pujol -especialment el primogènit, dit Júnior-no és carn de presidi habitual és perquè hi havia aquest pacte d'impunitat a canvi de mantenir l'ordre, que incomprensiblement el catalanisme ha trencat. I quan dic «incomprensiblement» no em refereixo tant a què la independència conceptualment ho sigui, sinó a què fou la pròpia Convergència qui el trencà, sabent el que hi havia en joc i que la independència, en qualsevol cas, no la tenien preparada.

La confessió, per salvar els mobles, del president Pujol sobre la deixa del seu pare tingué a veure amb aquesta trencadissa; i que el Júnior entrés finalment a la presó, també. Les mans lliures que va tenir el jutge Llarena com a instructor van ser igualment novedoses, i que el govern espanyol no hagi esvandit l'horitzó judicial de processats i fugats, és la primera vegada que passa. Hem passat del «ens han fet una jugada indgna» que Pujol cridà al balcó de la Generalitat després d'haver comprat els jutges i d'haver pactat amb els socialistes, al pobre Torra, sol i sense ningú que vulgui pactar res amb ell, suplicant clemència als CDR i dien-los que «vosaltres i jo no som en llocs diferents».

Per tot això és interessant la idea de Joan Vives Solervicens que, de fet, els dos únics «presos polítics» que hem tingut han estat Jordi Pujol Ferrusola i Sandro Rosell -que a banda d'expresident del Barça és fill d'un dels fundadors de Convergència- en el sentit que no es pot considerar polític, sinó simplement una estúpid, declarar la independència i no reconèixer-te-la ni tu mateix (per això mig Govern es fugà i l'altre mig es lliurà voluntàriament a la Justícia), i en canvi sí que fou una decisió política el tracte de benèfica i impunitat que l'Estat otorgà al catalanisme i en la mateixa mesura, per tant, ha estat política la decisió de deixar de protegir-los i, més de fons, l'estratègia de l'Estat de tornar a Catalunya.

D'una i de l'altra banda sempre són perilloses les frases lapidàries i la Història és imprevisible i mai no s'acaba. Però aquest partit sí, i l'hem perdut per golejada.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook