22 de febrer de 2019
22.02.2019

La vaga no va existir

Només feren el gandul els pòtols habituals acostumats a viure de parasitar-nos

22.02.2019 | 06:30

La vaga no va existir. Només van existir els seus agitadors habituals: el Govern, els periodistes subvencionats amb Pepe Antich i els seus invertebrats al capdavant, i la carnassa intercanviable i molt vulgar d'alumnes, jubilats i funcionaris. Catalunya va voler treballar i els que no van poder fer-ho va ser perquè els vàndals els ho impediren. L'independentisme, en el seu procés batasunitzant, s'està progressivament convertint en un problema d'ordre públic, i exclusivament d'ordre públic.

Plena normalitat ahir a Barcelona i, per tant, absoluta indiferència amb el que fos que passés al Suprem. «Al final, la vida sigue igual», com ha cantat Julio Iglesias, el gran mestre de l'escolàstica espanyola. Les seves cançons, per cert, han envellit molt millor que les dels que, perquè protestaven, tan dignes es creien. Ni les minyones mediàtiques pogueren dissimular l'estrepitós fracàs d'un Govern que de fet convocà la vaga i que veié com el país sencer li girava l'esquena. Assedegats de bones notícies com estem, els catalans poguérem ahir celebrar-ne una: la derrota de l'assassí Carles Sastre, secretari general del sindicat que tècnicament convocava la vaga. Comerços oberts, oficines despatxant, apoteòsiques benèfiques als grans restaurants foren la resposta de vida i prosperitat que Barcelona donà a tan sinistre criminal. Només feren el gandul els pòtols habituals acostumats a viure de parasitar-nos.

Imperceptibles quatre gats que amb la mateixa barra de sempre -qualsevol excusa per tal de no treballar- no volgueren complir amb les seves obligacions. Covardament des del xantatge, i des de la intimidació, hi hagué els qui intentaren tallar autopistes i carreteres. És la vella perversió de les vagues. Cal dir també que entre la premsa subvencionada, els mestres i estudiants d'escoles públiques o concertades, els universitaris i els funcionaris, gairebé tots els vaguistes eren mantinguts, amb la coneguda alegria amb què se solen menysprear els deures quan és un altre qui paga.

En canvi, els que havien de defensar el seu negoci, la seva empresa o el seu lloc de feina en l'activitat privada, fossin independentistes o no ho fossin, acudiren massivament a treballar, en una altra demostració -una més encara- que l'independentisme no només no entén què és i com funciona un Estat sinó que és fins i tot incapaç d'entendre com som i com funcionem els catalans. Per això no entenen que Catalunya no serà mai independent, ni que no ho serà perquè Espanya ens reprimeixi sinó perquè aquí es viu molt bé, tots tenim molt més a perdre que a guanyar i ni en cas de victòria ens sortiria a compte pagar l'altíssim preu que cal pagar per trencar un Estat, i especialment un Estat com Espanya.

És el resum de la jornada: el sol càlid de l'hivern, l'aire fresc, la temperatura benigna, tot ben contrari -gràcies a Déu- a la revolució. Barcelona funcionant normalment, amb els seus ciutadans amunt i avall concentrats en la feina que havien de fer malgrat els macarres del mocador a la cara, vergonyosos extorquidors, fent com sempre ús de l'amenaça, de la violència i la llei del més fort. El Govern va ser derrotat, els agitadors van ser derrotats, els que no entenen Catalunya i per això la violenten amb horitzons que mai no ha desitjat van ser derrotats, els que no respecten la Llei, que vol dir no respectar els altres, van ser derrotats, i he de dir-vos molt clarament que no us vam guanyar ni amb cap arma, ni amb cap exèrcit, ni amb cap tribunal: només fórem nosaltres, amb les nostres famílies de les que tenim cura amb el fruit del nostre treball, amb la nostra bona voluntat basada en una convivència amable i endreçada, i amb les nostres ganes que cap fosca no venç -ni molt menys vosaltres- de viure contents, lliures i en pau.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook