22 de febrer de 2019
22.02.2019

Misteriosa desaparició d'una vaga general

22.02.2019 | 06:30

El jubilat que cada matí m'espera al bar d'en Feli, copeta d'anís en mà, i que em rep sempre amb un inefable « hoy te he leío» -aprofito per saludar-los a tots dos, Feli i jubilat-, em posa al dia només sortir de casa.

- Aquí en el barrio no ha cerrao más que el quiosco y la panadería. El resto, to abierto- assegura fent-li un glopet a la copa.

Miro al carrer. El trànsit de camions i furgonetes pel Passeig d'Olot és el de cada dia.

- ¿Has oído los que dicen que es una huelga por los derechos de los trabajadores y no sé qué más? ¡Anda ya! ¡A la mierda!- tercia un altre parroquià, assegut darrere meu i segons queda clar no gaire favorable a l'aturada. Vist que la vaga no dona senyals de vida, la conversa deriva cap a altres temes d'actualitat.

- Mira lo sonrosaos que están esos después de un año en la trena. Nos encierran a nosotros un año y no nos reconoce ni nuestra madre. No veas la vida que deben llevar ahí dentro.

Als bars s'hi guarden les restes de saviesa que un dia van posar Catalunya al mapa. Un, però, vol comprovar l'evolució de la no-vaga, així que deixo els companys de bar engrescats en elucubracions sobre règims carceraris i surto a investigar. Vagi aquí la primera observació: fa sol.

Després de fer un cafè al bar d'en Feli com cada dia, passo caminant pel mercat de Santa Eugènia com cada dijous, de camí cap al gimnàs, que trobo obert com cada dia. En acabar, continuo cap al centre de Girona. Una gran pintada de color vermell al Dia posa «Vaga general», mentre al seu interior mestresses de casa fan la compra. Comerços oberts, camionetes de repartidors que no s'aturen als passos de vianants i... atenció, una oficina bancària tancada! M'hi acosto. Un rètol a la porta avisa que des del passat 23 de juliol l'oficina s'ha traslladat. Els CDRs hi han enganxat a la façana alguns pasquins pro-vaga, potser amb la ingènua esperança que algú cregui que l'aturada ha reeixit.

A mig matí l'alcaldessa de Girona penja a les xarxes una declaració anunciant que a l'Ajuntament seguiran la vaga. Interpreto que no treballaran ni ella ni l'equip de govern, cosa que em confirma que és un dia com els altres. Veig treballar, en canvi, la constructora que, contractada per l'Ajuntament, arregla l'avinguda Sant Narcís, els busos del transport públic, el camió de les escombraries i fins i tot els encarregats de la zona blava, tots serveis més o menys vinculats al consistori. Tot com sempre. Incloses les declaracions altisonants alhora que buides de l'autoritat.

Ja a prop del diari, els únics comerços que trobo tancats són els que són a prop de la manifestació del matí, i per evitar pintades. Poc després tornaran a obrir. Al Pimkie -devia estar obert quan han passat els piquets- una pintada al vidre declara «Prou talles 0!», una proclama que poc té a veure amb la vaga, així que dedueixo que alguna CDR no troba talles de la seva mida i aprofita per demanar-ne de més grosses, que surt més fàcil que fer règim. Ja que estem de protesta, no està de més reivindicar temes personals. Veurem un dia pintades a la façana d'un bar, reclamant cerveses més barates?

Una amiga funcionària m'explica que la majoria dels seus col·legues han demanat «dia personal», que és una enginyosa manera de quedar bé amb els convocants de la vaga no anant a treballar -no és fàcil ser funcionari i no combregar amb el llacisme- i a la vegada no perdre el salari del dia. Els catalans, de les vagues en fem pans.

Migdia. Dinar a cals meus pares, amb el TN de TV3 a la pantalla. No parlen de l'aturada fins 20 minuts després de començar l'informatiu, i ho redueixen a «mobilitzacions arreu del país». Si TV3, que hauria qualificat de «vaga històrica» una aturada del 5% dels treballadors i n'hauria obert tots els informatius, es refereix només a «mobilitzacions arreu del país», vol dir que el fracàs ha sigut estrepitós (a Catalunya, les informacions oficials s'han de saber interpretar, a la manera com els kremlinòlegs ho feien amb les del govern de la URSSS). Cosa que ja sabia des que m'ho han dit de bon matí al bar d'en Feli, on es guarden les restes de saviesa entre copes d'anís.

Com ens hem de veure els catalans. Intentant sense èxit aturar el país per motiu tan menor com voler coartar un tribunal, quan no fa gaire temps ho fèiem per implementar (recorden quan la paraula estava de moda?) la República. Com l'aturada d'avui obtingui els mateixos resultats que aquella altra, els pobres presos acabaran rebent a la presó les visites dels seus nets.

Abans d'acabar el dia m'assabento que a més de no treballar, avui es tracta de no consumir ni comprar. Per sort, encara soc a temps de comprar-me uns pantalons. No perquè els necessiti, només perquè «pantalons» rima amb «tocar els collons».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook