El començament

En les objeccions inicials suscitades per les defenses es van efectuar, entremesclades, al·legacions jurídiques (la majoria de les quals ja havien estat resoltes amb anterioritat) amb proclamacions de naturalesa política, dirigides a justificar l'actuació dels acusats i a desacreditar el procés. Es va esbossar en estrades la que, sens dubte, és la principal línia argumental dels acusats per a tractar de convèncer els magistrats i a l'opinió pública de la utilització del judici com a represàlia ideològica pròpia d'un estat autoritari que no respecta els drets humans. El problema, però, al qual s'enfronten els defensors, és que el seu discurs parteix de la premissa de la no necessitat de complir les lleis espanyoles i obeir les resolucions dels tribunals, sota el pretext de l'atribució del dret d'autodeterminació a la població que habita a Catalunya, en contradicció amb el seu contingut i abast en el Dret Internacional.

Ja el primer advocat que va prendre la paraula, el defensor de Junqueras i Romeva, va recordar que la Constitució impedeix la criminalització de la dissidència política, amb el benentès que l'acusació contra els seus clients es deu a les seves idees i no a unes accions concretes contràries a l'ordenament jurídic (destinades a sostreure a Catalunya del compliment de les lleis democràtiques emanades de la sobirania del poble espanyol). Situant el judici en el terreny de l'injuriat Dret Penal de l'Enemic, la mateixa defensa va afirmar que el procés suposa un atac contra la discrepància, amb invocació de la llibertat ideològica i del dret a la protesta.

Dret a l'autodeterminació

Però, com la motivació política de les conductes humanes no justifica els mètodes emprats i el compliment de les lleis no és voluntari sinó obligatori, el plantejament es va condimentar amb la invocació del dret a l'autodeterminació dels pobles, que, segons els independentistes, permetria defugir la Constitució i trencar l'Estat a trossos.

Ara bé, el contingut del citat dret no autoritza una comunitat racial, religiosa, lingüística o cultural present en un territori a redibuixar les fronteres internacionalment reconegudes, excepte en situacions colonials o de privació a una part de la ciutadania de representació en les institucions o de greu i sistemàtica vulneració dels drets humans, raó per la qual la defensa no va tenir més remei que llançar el seu discurs en braços de l'esperança en una evolució del Dret Internacional en el sentit anhelat per l'independentisme.

A més, en previsió que, en paladars rigorosos, el condiment del desig secessionista no sigui confós amb el sabor d'una norma jurídica internacional, es va llançar la queixa de la pretesa exclusió dels catalans de la presa de decisions i del dret a opinar, amb la intenció d'assimilar la seva situació a la d'un poble subjugat al qual s'hagi de reconèixer sobirania com a subjecte polític, sense major desenvolupament de l'argument (el qual, si es refereix a la prohibició del referèndum del 1-0, podria expressar-se en la següent forma: «té dret a l'autodeterminació tot aquell al qual es nega per mancar del mateix»). A això la defensa va afegir que la concessió del citat dret seria el mitjà per assegurar la pau (inquietant asseveració que recorda el contingut de la Quarta Carta des de Lluny de Lenin de 25 de març de 1917, sobre els beneficis derivats de l'alliberament de les colònies i dels pobles oprimits i discriminats, en referència als territoris sotmesos per les potències enfrontades en la I Guerra Mundial, que no a Catalunya).

Equanimitat

Després de l'oposició de les acusacions a les qüestions prèvies, el tribunal les va resoldre amb equanimitat, per passar immediatament a la declaració dels acusats, que va començar amb l'interrogatori de Junqueras i Forn. En l'idioma que han preferit, tots dos han exercit el seu dret de defensa, consubstancial a una justícia plenament democràtica com l'espanyola.