15 de febrer de 2019
15.02.2019

LA DECLARACIÓ D'EN JUNQUERAS

15.02.2019 | 06:30

Waterloo encara ressonen les paraules de l' Oriol Junqueras: «Vaig assumir que si calia anar a la presó, hi anava». Així és com algú amb dignitat és fidel a les seves idees i els seus fets. No com altres.

Junqueras té raó amb una cosa: la presó no soluciona res, ho penso fermament. Jo, que no tinc ni idea de temes judicials, si hagués de decidir què fer amb els acusats, els inhabilitaria políticament de per vida però els deixaria lliures. Empresonar-los el que farà és tensar encara més la corda, però entenc que el sistema judicial ha de ser aliè als motius polítics. Una corda, per cert, tensada per tots ells durant els darrers anys amb una baixesa política d'un altre nivell. Un pot estar en contra de la idea que estan sent jutjats per les seves idees –és una evidència que no és així– i al mateix temps pensar que les penes que es demanen no corresponen amb la realitat. L'Oriol té un problema, l'hemeroteca. Si tirem d'arxiu, la seva defensa perd força. L'any 2006, a Reus, davant de militants i seguidors d'ERC, ja deia que s'havien de passar «pel cul» l'Estatut. El 2013 va afirmar que, tot i cometre una il·legalitat, el que havien d'aconseguir era la imatge del govern d'Espanya intentant impedir a gent anar a votar. Aquesta era la seva victòria. Són moltes les afirmacions fetes que, en aquests moments, el deixen en evidència.

L'obstacle que tenen els acusats són totes aquelles declaracions on deien que la llei els era igual; el problema, també, són les fotos d'en Puigdemont - el Vivales - amb les cartes del Tribunal Constitucional advertint reiteradament que el que s'estava fent era una il·legalitat amb greus conseqüències. El problema són les advertències dels lletrats del Parlament que es van passar pel forro. Tot això no es borra amb discursos emocionals davant el jutge.

Cert és que mai han avalat la violència física, pocs són els casos on les paraules han passat a les mans, però cal recordar a l'Oriol que la violència no tan sols es pot expressar de manera física. A Catalunya, sobretot als pobles, hi ha hagut una altra mena de pressió més subtil, la psicològica. Tant per part de la societat, com per part del govern que ha abandonat políticament més de la meitat dels catalans. Si es fa una visió panoràmica de la situació política catalana dels darrers anys, un només pot espantar-se i preguntar-se en mans de quins deficients hem estat.

En Junqueras és una persona digna i conseqüent. No com altres. Però també, essent un reflex del nivell polític de tota Espanya, ha sigut un polític mediocre que tan sols tenia al cap una meta a la qual volia arribar sense importar-li els mitjans ni les conseqüències. Ho dic en passat, perquè tinc la impressió que durant el darrer any ha entès que la seva idea és molt legítima però que les maneres que ha dut a terme fins ara no ho són.

Ho dic en passat perquè crec, realment, que ha entès que hi ha unes normes de joc a seguir i que a tot projecte polític de tals dimensions li calen majories i consensos amplis. Ho dic en passat, perquè sé que ell sap, a diferència del president Torra, que la «democràcia» no va per davant de les lleis. Espero de tot cor que aquests moments plens de tristesa per Catalunya, passin el més de pressa i de la manera més justa possible. Confio poder veure aviat l'Oriol en llibertat, advertint els polítics que per ser un bon polític no és suficient ser bona persona.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook