Nosaltres robarem la resta

El president Pujol ho havia tingut sempre clar: i cadascun dels seus 23 anys tingué una majoria suficient amb els republicans que sempre menyspreà. S'entengué amb els presidents González i Aznar, arribant fins i tot a establir-hi una certa complicitat personal, sobretot amb Felipe, però mai no volgué saber res d'Esquerra, amb l'alta excepció del president Barrera, a qui sempre respectà. David Madí treballà des de l'any 2001 fins el novembre de 2003, quan Mas es presentà per primer cop a president, per «girar aquest partit com un mitjó per poder pactar amb Esquerra». D'una banda, sabia que havia de frenar Carod, que en totes les enquestes s'enfilava. De l'altra, donava per fet que si la suma «nacional» es produïa, els republicans no tindrien més remei que sucumbir-hi. I la realitat fou que no només tinguérem un tripartit, sinó dos. D'ençà que Madí «matà» Duran com a successor de Pujol -amb l'ajuda dels fills del president, que pensaven que podrien controlar Mas més i millor que no pas Duran- tingué l'obsessió de trencar CiU per convertir Convergència en un partit netament independentista. Moltes vegades ens ho donà per fet, però quan li preguntàvem a Mas sempre responia el mateix: «Duran és el meu principalíssim aliat». I per molt que en acabat demonitzàrem el tripartit i l'acusàrem de vendre's al PSC i per tant a Espanya, qui primer intentà pactar amb els socialistes, tant el 2003 com el 2006, fou Mas, a través de Duran, saltant-se les directrius de Madí. I també és la veritat que Mas només aconseguí arribar a la Generalitat quan moderà el seu discurs -molt virulent entre 2003 i 2006- i parlà de moltes altres coses que no exclusivament la sobirania o l'Estat propi. Quan el 2012 tornà a insistir amb «la voluntat d'un poble» gairebé perd la Generalitat i només se'n beneficiaren Esquerra i la CUP. El president Pujol ha estat sempre el primer independentista de Catalunya. I pels motius reals, sense la comèdia economicista, pels únics motius reals que hom pot voler, lluitar i morir per la independència del seu país, que és precisament que és el seu país, la seva pàtria, la seva identitat, la seva màxima expressió llibertat, el seu sentit del que és just. I si malgrat això -tot això!- digué sempre que no n'era, i no fou ni partidari de reformar l'Estatut, no fou perquè no fos prou patriota, sinó perquè era massa intel·ligent que no tenia prou força. Ni ell ni els que tantes lliçons li donaven en nom de la sobirania. El seu pacte amb la realitat fou personalíssim: acceptar l'autonomia a canvi que a ell el tractessin com a un rei i la seva família fos intocable. El president Pujol i la seva esposa sempre cregueren que feien un gran favor a Catalunya acceptant de governar-la. No era cinisme ni ben bé arrogància, sinó la pura concepció que d'ells mateixos tenien. D'aquesta concepció, d'aquest sentit de missió se'n desprenia, també sense cinisme, però amb considerable deliri, la sensació que Catalunya els devia molt i que els fills tenien dret a la mínima compensació de fer els negocis que els semblés sense ser molestats.

I, de fet, no eren molestats. Un cert pacte tàcit tant amb els governs de Felipe com d'Aznar, així ho garantí. Només va haver-hi una escletxa, més per molestar que per entrar-hi a fons, que va obrir el llavors ministre d'Economia, Carlos Solchaga. Roca, amb el despit d'haver estat pràcticament expulsat de Convergència per Pujol, anà al ministre a explicar-li com feia els negocis el primogènit del president. Solchaga va moure alguns fils per veure com Pujol reaccionava. Felipe aturà el joc immediatament. Per tant, és amb aquests tres vectors que Pujol configurà mentalment i moralment la Generalitat: la seva idea d'una Catalunya rica i plena; el seu coneixement de com som els catalans, que el duia a reprimir el seu independentisme; i la seva vanitat infinita que el duia a creure que Catalunya li devia tant que per molt que robessin els seus fills, o Convergència -sempre amb la complicitat de l'Estat- mai no ho acabarien de compensar del tot.

Hi havia una certa desfiguració mental en aquests plantejaments, però més puresa de la que sembla. El seu cercle familiar i polític, això sí, exprimí el portentós invent amb la maquinària de la hipocresia i del cinisme funcionant a ple rendiment. «Si poguéssim controlar la Justícia, no ens faria falta la independència», li confessà David Madí a Anna Balletbò fa un parell d'anys. És el que més o menys volia aconseguir Mas quan negociava amb l'Estat amb el farol de la independència. Convergència, com el PNB, o com el PSOE andalús, no és un partit, ni un moviment: és una trama. Són com la pregària que cada matí deia «Fish Hooks» McCarthy, un polític corrupte dels anys 20, a l'església de St. James del Lower East Side de Manhattan: «Senyor, dona'm salut i força. Nosaltres robarem la resta». Per tant, la idea de Madí d'embarcar concretament Convergència i en general els catalans cap a la independència partia, d'una banda, de l'absolut desconeixement del caràcter del poble a qui volia salvar i, de l'altra, ha estat -i encara és- la típica manera de fer del fill barrut de casa bona que pretén continuar vivint amb els pares gaudint de totes les comoditats però sense observar cap norma. Per això ha fracassat l'independentisme: perquè Convergència ha volgut escopir a l'Estat mentre li demanava que li permetés de continuar robant, perquè David Madí era el president d'Endesa a Catalunya mentre instruïa Puigdemont sobre com declarar la independència, perquè Elsa Artadi va ser la millor col·laboradora del 155 per assegurar-se el sou, i ara plega per anar a fer el seu negociet a l'Ajuntament. Perquè el món convergent és una trama, una maquinària que ha servit i serveix per a què eminents mediocres amb ínfules de no se sap ben bé què facin la paròdia del president Pujol omplint-se les butxaques a canvi d'una intel·ligència indemostrada, d'una audàcia que mai no acaba d'arribar, d'un patriotisme de pa sucat amb oli que cobra per tot i no paga mai el preu de res.

I els cadells de la nova fornada, pedantets de tot, conscients de no res, per un patriotisme mal entès i perquè sempre es cregueren més llestos que els altres, en lloc de continuar fent el que sempre s'havia fet en aquella casa, i en aquest país, es van carregar la maquinària trencant CiU; van dimitir de la seva raó de ser, moderada i majoritària, abraçant incalculadament la independència, prometent-la gratis i regalant el seu pastís electoral principalment a Esquerra i una mica a la CUP; i a més a més volgueren mantenir el caixa cobri de les seves corrupteles, creient que l'Estat era com els seus pares, que tot els ho permeteren i no els clavaren mai cap plantofada. Pujol no volgué pactar mai amb Esquerra. Urkullu sabia que l'enemic era Bildu, i no els socialistes o el PP. Les bases nacionalistes, pesseteres i sentimentals, volien continuar sentint-se filles d'una superior dignitat a través del seu somni patriòtic però sense que ningú no els exigís res ni molt menys els toqués la paradeta. I així anàvem fent, admirablement rics, entranyablement panxacontents. Fins que vingueren aquests nois que ens ho prometeren tot i ens han deixat sense res, i que encara no han entès que si la independència fos possible, ja el president Pujol l'hauria materialitzat, i que com no ho és, ja ha beneït que Artur Mas i Oriol Pujol tornin en menys d'un any a la política, per refer la teranyina i que el seu fill Jordi pugui continuar ingressant, business as usual.