Mea culpa. Hotel Costes, habitació 115. Una de les de la primera planta que té terrassa amb vista a la court. París, agost, vora les set de la tarda. Any 2008. Mentre la meva dona, que encara no ho era, s'acabava d'arreglar per anar al Hemingway a saludar el capvespre -hi ha una violència passiva en aquestes tardances-, telefono al David Madí per explicar-li que acabo de llegir un llibre que m'havia regalat l' Arcadi Espada. És L'alba la tarda o la nit, de Yasmina Reza, un formidable retrat de Nicolas Sarkozy a través del seu intent d'esdevenir el president de França. Li dic que hem de fer el mateix amb el llavors candidat Artur Mas, que també llavors jo encara hi creia. Un llibre que expliqui l'home i el propòsit, que li doni gruix, profunditat, intenció, destí. L'endemà, just abans d'entrar a dinar a l'Atelier, em telefona el David entusiasmat dient-me que ha llegit el llibre i que té la persona ideal perquè l'hi escrigui un d'igual al Mas: la Pilar Rahola. Per compensar la mort, com feia Macià Alavedra quan sortia dels funerals, entro cavalcant a chez Joël i demano tot el caviar, i encara avui és la factura més alta que he pagat mai en un restaurant.

David Madí

Artur Mas no existeix. Existeix David Madí, que l'any 2000 no es volgué resignar que Duran i Lleida succeís el president Pujol com a líder de CiU ni com a candidat a la Generalitat. Madí era una de les joves promeses del partit, independentista i de dretes, que trià Mas per projectar-lo com el nou líder del catalanisme per la seva planta, la seva disciplina i la seva capacitat de treball. «I no caldrà ni que li canviï les idees, perquè com que no en té cap, simplement les hi hauré de ficar». El David havia trobat un recipient. Només un recipient, però un molt bon recipient. La idea era ell, i molt influït per la política americana i pels seus conceptes de lideratge, es veia capaç d'omplir el seu gerro de contingut. Madí derrotà Duran amb un parell de jugades d'una mala llet còsmica que encara no tinc permís d'explicar-les. I a poc a poc, Madí començà a omplir la pica, aprofitant la negociació de l'Estatut per fer creure al seu líder que la manera de derrotar el tripartit era semblant més independentista que Esquerra i més d'ordre que els socialistes. Juntament amb aquest viratge, les seves dues principals estratègies foren una de política i una altra de mediàtica.

La política fou donar suport a Ciutadans per debilitar el PSC i a Reagrupament per dividir Esquerra. La irrupció de Ciutadans el 2006 no es pot entendre sense el patrocini (indirecte) de Convergència ni l'estreta relació entre Albert Rivera i Madí. L'estratègia mediàtica fou comprar La Vanguardia a través de qui n'era el director: José Antich. Tots dos planejaren treure La Vanguardia en català a partir del 2010, quan Mas ja fos president, amb la promesa de totes les ajudes públiques. Això permetia a Madí comprar el diari sense diners i a Antich assegurar-se el càrrec, perquè era el líder del projecte més ambiciós i el garant de les subvencions que el pagarien.

José Antich

La crisi econòmica havia començat, acarnissant-se especialment en els ingressos per publicitat dels diaris, que, a més a més, patien la seva pròpia crisi de model de negoci. Del que tothom visqué com un problema Antich en feu una solució. D'ençà de la implantació del tripartit el 2004 i de les victòries de Zapatero, també el 2004, Antich veié com li trontollava la cadira per la tradició de Javier Godó de compassar la direcció del diari als canvis d'inquilí a La Moncloa.

Antich convencé Godó que rebrien més diners apostant per CiU que de Madrid, i Godó, tot i que després es va fer com l'ofès pel gir sobiranista de La Vanguardia, el beneí abans de produir-se. Gairebé cada divendres, Antich i Godó dinaven plegats a Via Veneto, discutien l'estratègia i comptaven els guanys. Durant la presidència de Mas i l'únic mandat de Xavier Trias com a alcalde Barcelona, el Grupo Godó rebé 7 milions l'any de l'Ajuntament i 5 de la Generalitat. La vella obsessió convergent de comprar La Vanguardia -havia estat un dels més humits somnis del president Pujol- semblava realitzada. En part pels diners i en part perquè a José Antich, que ha estat sempre un molt bon periodista - Joan Tapia el fitxà d' El País perquè tenia la informació que La Vanguardia havia de tenir i no tenia- hi ha una cosa que li interessa molt més que el periodisme, que és el poder.

De la mà de Duran i de Josep Piqué, arribà a director de La Vanguardia el 2000, en el context de la majoria absoluta d' Aznar del mes de març d'aquell any. És cert que tingué bona relació amb el poder: la que ja tenia amb Pujol, la que ja tenia, igualment, amb Jorge Fernández-Díaz, i la que començà a tenir amb Aznar i alguns dels seus ministres. Però Madí i Convergència li oferiren un plus que no havia tingut mai: el poder d'intervenir en les decisions, i el setembre de 2012 va ser ell qui va convèncer Quico Homs d'anar junts a forçar el president Mas a anticipar les eleccions que serien el principi del seu final com a director.

Després que Mas perdés 12 diputats en lloc dels 6 que esperava guanyar, Godó digué que el viratge independentista havia estat «un error del director i és el director qui l'ha d'arreglar». Li donà un any i, veient que els canvis no arribaven, el substituí per Màrius Carol. Antich, a qui Godó havia fet sentir més fill que el seu propi fill Carlos, ha tingut sempre l'ambició letal del nen més llest de la Seu d'Urgell; però també la poca consciència de les seves limitacions, tan pròpia d'alguns vigors del rerepaís que, sabent-se els més llestos del seu poble, es creuen els més llestos de tots. Dit d'una altra manera, a José Antich va encimbellar-lo i el va matar el mateix sentiment, però en direcció contrària.

Pilar Rahola

És la metàfora de la derrota. És el resum del pèssim gust del catalanisme polític per a la intel·lectualitat, per a les idees. És el mirall de totes les deixadeses. Entre Yasmina Reza i ella, hi ha Mas perdent 12 diputats, Mas decapitat per la CUP, el cinisme de David Madí fent negocis mentre envia els seus amics a la presó, la decadència de La Vanguardia, la Seu d'Urgell moral d'Antich que separa un espavilat de la grandesa. Un moviment inspirat per Rahola, quin altre final podria tenir que no fos el de la desfeta? Grollera, xarona, oportunista i mediocre, el que li ha passat al procés és exactament el que mereix la seva escriptura. Bacallanera de tot, no hi ha hagut cap truisme en els seus pamflets i la seva presència veneçolana a TV3 ha estat forçada per Artur Mas, que també ha pressionat el Grupo Godó perquè li mantinguin la columna diària a La Vanguardia.

Artur Mas

El recipient es va omplir de cop i la resta la va posar el seu mal gust i la seva malastrugança. Com l'home de llauna del Mag d'Oz, va voler demostrar que tenia ànima, però no ha sabut mai trobar-la. Es feu l'independentista sense ser-ho, pactà retallar l'Estatut del 30 de setembre amb Zapatero a La Moncloa per ser president per la via ràpida i fins i tot Montilla li guanyà la partida. Ja de president, els seus referents foren Quico Homs, Antich o Rahola, per no parlar de Mònica Terribas, a qui mantingué de directora de TV3. Massa continent per a un gerro que només volia lluir unes flors. Massa mal gust, massa ignorància i massa incultura per a un país que es basa en la seva llengua. I massa fatalitat per a qui tot ho fiava a una improbable carambola de la Història i va ser precisament el pes de la Història, i de la realitat, que el van acabar esclafant.

Epitafi

« Màrius Carol -va confessar fa pocs dies Javier Godó a un seu amic- es el director que más me gusta de todos los que he tenido. ¿Sabes por qué? Porque es el único más cobarde que yo».