La qüestió catalana ha donat un nou gir de rosca després de l'apel·lació que va fer a Brussel·les el passat dia 9 el president de la Generalitat, Quim Torra, a la «via eslovena» per aconseguir la independència. «La via eslovena és la via de la llibertat. No hi ha marxa enrere en el camí cap a la llibertat. Els eslovens van decidir tirar endavant amb totes les conseqüències. Fem com ells i estiguem disposats a tot per viure lliures». Torra va ometre que «totes les conseqüències» van passar per un breu conflicte bèl·lic de tot just 10 dies en què hi va haver més de 60 morts i centenars de ferits i que va ser l'avantsala de la traumàtica i sagnant descomposició de Iugoslàvia en els anys 90 del segle passat. La polèmica estava servida.

Durant la setmana, des del mateix Govern i des d'ERC van tractar de marcar distància amb les controvertides paraules de Torra, que van elevar la tensió entre la Generalitat i Moncloa fins a nivells no vistos en l'etapa de govern del socialista Pedro Sánchez. El cap de l'Executiu, en una tensa sessió del Congrés la setmana passada, va etzibar al dirigent català: «Reivindicar, com reivindica l'independentisme català, la via kosovar, la via eslovena, denota desconeixement de la història, una manipulació inacceptable i la desesperació de qui ja no té un argument més que la mentida». Gairebé al mateix temps, però des del Parlament català, Torra recalcava que el camí cap a la independència de Catalunya «serà sempre cívic, pacífic i democràtic, sense desmarcar-se de la via eslovena», això sí, puntualitzant que, per a ell, aquesta acaba en la declaració d'independència i no incloïa la breu guerra posterior.

El malestar al Govern per la comparació ha estat notòria, tant, que dijous passat, Sánchez va parlar llarga estona amb el primer ministre eslovè, Marjan Sarec, que divendres va demanar a Torra que no torni a comparar a Catalunya amb el seu país. I tot i que Torra va intentar de diferenciar la declaració d'independència eslovena del conflicte que va comportar, un repàs als esdeveniments no permet deslligar la una de l'altra. El 1991 Eslovènia tenia una posició privilegiada per emancipar-se de la República Federal Iugoslava. Gairebé sense minories sèrbies de religió ortodoxa, croats catòlics o bosnians musulmans, era gairebé homogènia ètnicament. El referèndum del 23 de desembre de 1990 obtingué un 94,8% per la independència amb un 93,3% participació. No obstant això, els eslovens no van declarar la seva independència, van pensar -i van encertar- que tindrien més possibilitats si feien front comú amb els croats, que van celebrar el seu propi referèndum uns mesos després.

Ambdues repúbliques es van independitzar el juliol de 1991. Iugoslàvia començava a deixar d'existir. No obstant això, el procés havia començat uns anys abans, quan després de la mort del cap de l'Estat, el mariscal Tito, el 1980, el país va començar a patir els efectes del lent declivi econòmic del bloc socialista, ressorgint velles tensions nacionalistes, atiades per dirigents van encoratjar el supremacisme ètnic amb funestes conseqüències.

La diferència entre Eslovènia i Croàcia és que en aquesta última sí que hi havia una minoria sèrbia i les autoritats de Belgrad, sota el comandament de l'ultranacionalista Slobodan Milosevic, no la volien abandonar a la seva sort.

Les intencions de Milosevic havien quedat manifestes al juny de 1989, en el 600 aniversari de la batalla de Kosovo Polje -en la qual el regne medieval serbi va ser derrotat per l'Imperi otomà-, quan va congregar un milió de serbis i va proclamar la supremacia nacional sèrbia sobre Kosovo i tots els territoris habitats per serbis, en el que constituïa tota una declaració d'intencions.

Al juny de 1991, els líders de la minoria sèrbia de Croàcia -el 12,6% de la població de llavors- es van rebel·lar contra la declaració d'independència de Zagreb amb el suport de l'Exèrcit Federal Iugoslau (JNA), en aquells dies totalment subjugat a Belgrad. Per això la guerra a Eslovènia va ser tan curta.

Milosevic mai va intentar recuperar per la força el control d'un territori llunyà i sense serbis. Els seus ulls estaven posats a Croàcia. Aquell juny de 1991 va ser l'inici d'una guerra atroç que va commocionar el món i que, el 1992, va aconseguir en Bòsnia i Hercegovina el major grau de barbàrie i crueltat contra civils a Europa des de la II Guerra Mundial.

Un altre aspecte de la «via eslovena» que Torra va ometre és que després de la independència, la nova república va convertir en «il·legals» a 18.000 dels seus habitants, principalment serbis, crotas i bosnians, que van perdre de cop tots els seus drets en nom de l'homogeneïtat ètnica. Més que a la imitació, Eslovènia hauria de convidar a la reflexió.