Catalunya ha patit quatre processos inversos en els darrers anys. Quan El Bulli tancà l'any 2011, hi hagué a Barcelona una implosió de restaurants nous, fins a 8, liderats per la família Adrià o els seus caps de cuina: Tickets, Hoja Santa, Niño Viejo, Bodega 1900, Pakta, Enigma, Dos Palillos i Disfrutar. La ciutat esdevenia la capital gastronòmica del món i malgrat la mala fe d'algunes guies el reconeixement internacional fou unànime, i encara dura.

L'any següent, el 2012, Artur Mas, buscant els sis diputats que el separaven de la majoria absoluta, escenificà un enfrontament fictici amb Mariano Rajoy per justificar un avançament electoral que cregué que li permetria governar en solitari. Foren les eleccions del cartell de Mas amb els braços oberts com un Moisès del carrer Tuset, i del lema electoral de «la voluntat d'un poble», que s'acabà concretant prenent-li 12 diputats a Convergència per donar-los pràcticament tots a Esquerra. Per conservar la Generalitat, i pressionat per Esquerra, Mas començà el que hem acabat coneixent com a «procés» independentista.

Alguns anys abans, no gaires, tres, Guardiola havia arribat al Barça i, el 2009, i de la mà d'un Messi que feia amb una pilota el que ningú no havia sabut fer fins llavors, va guanyar-ho absolutament tot. Va ser el més gran esclat de talent i d'èxits que mai el Barça havia aconseguit consolidar. Els anys de tenir cura de Messi, amb els durs i dolorosos tractaments mèdics que va necessitar per fer-li créixer les cames com necessitava, i per dotar-lo de la corpulència que cal per jugar a la Primera Divisió i a la Champions, havien donat el seu resultat i el Barça i la seva estrella enlluernaren el món sencer.

També l'any 2011, com els restaurants d'El Bulli a Barcelona, naixia CaixaBank, sota el lideratge d'Isidre Fainé, que convertí la nova entitat financera en una de les més potents del seu àmbit i la seva Fundació en la primera de la UE i la tercera del món. Ni Catalunya ni Espanya poden entendre's sense CaixaBank. Fainé va ser nomenat fa dues setmanes a Nova Delhi president de l'Institut Mundial de Banca Minorista i Caixes d'Estalvis.

Si el procés independentista, identitari, autorreferencial, basat en el greuge, en la queixa, en la gentalla, en el populisme de les solucions màgiques, ha empobrit Catalunya, n'ha devaluat la imatge al món i ha crispat les nostres vides, a banda de perjudicar-les, els talents propositius de Ferran Adrià, Isidre Fainé i Leo Messi, tan diversos en la seva procedència, en la seva extracció social i en la seva manera de projectar-se, han propiciat que Catalunya liderés el món en les seves respectives disciplines, que les nostres vides fossin millors i que com a societat i com a país en poguéssim estar orgullosos.

Ferran Adrià va néixer a l'Hospitalet i el seu primer «restaurant» fou la cuina de la Marina, on prestà el servei militar. El seu capità agraïa tant el que el soldat Adrià li cuinava que el continuà contractant passats els nou mesos, però fins al cap de molts anys fou l'únic reconeixement amb què comptà, perquè, els primers anys d'El Bulli, la Catalunya oficial en feia befa, les guies internacionals el menyspreaven i el públic en general el castigà amb la indiferència. Isidre Fainé va néixer a Manresa al si d'una família molt pobra. Va haver d'estudiar de nit perquè de dia havia de treballar per ajudar econòmicament els seus pares. Un cop llicenciat, amb el seu primer salari professional, els pagà una professora que els ensenyés a llegir i a escriure. Leo Messi era un nen talentós però amb molts problemes físics, derivats del seu creixement irregular, quan arribà a La Masia. S'enyorava molt de casa seva i el tractament a què s'havia de sotmetre era duríssim i molt car. El llavors president Gaspart, aconsellat per Carles Rexach, se'n féu càrrec.

A Ferran Adrià molts li dirien «xarnego», Isidre Fainé era el que avui en diríem un nen amb risc d'exclusió social i Leo Messi, un «sudaca», sempre en la terminologia nacional-despectiva. Cap d'ells de les 100 famílies, cap d'ells de la Catalunya catalana, cap d'ells trabucaire a la manera de Puigdemont, ni proper al folklore patriòtic del porró, dels castells i de la ratafia de Quim Torra. Cap d'ells no es rendí, ni buscà culpables imaginaris, ni s'enrocà en l'odi ni el ressentiment. Tots ells s'enfrontaren amb el seu talent i el seu afany a circumstàncies molt adverses fins que es convertiren, cadascun en el seu registre, en líders de referència mundial. Tot el contrari d'un procés independentista que tenia un país esplèndid i que funcionava admirablement, una societat cohesionada i una vida pública oberta i lliure en què talents com els de Messi, Fainé o Adrià, entre d'altres, trobaven el seu curs i la seva oportunitat. I primer Mas, i després Puigdemont i Torra, trencaren la dinàmica creixent d'aquesta Catalunya pletòrica mirant-se el melic, defensant-se del món en lloc de guanyar-lo i refugiant-se en la covardia de la identitat en lloc de fer del talent personal i col·lectiu el fruit d'un art imprevisible.

Si la irrupció del geni de Ferran Adrià acabà amb les cuines nacionals, i amb el domini de la cuina francesa com a model únic que la resta del món copiava, el procés ha trepitjat el talent i la qualitat per confiar només en les adscripcions incondicionals, i només així s'entén que Pilar Rahola, Francesc-Marc Álvaro o Agustí Colomines puguin ser considerats no ja referents intel·lectuals sinó simplement intel·lectuals. Si l'emergència del futbol de Messi -entre d'altres estrelles mundials- ha fet pensar els grans clubs d'Europa de crear una competició privada com la NBA que superi les Lligues nacionals, el procés vol sortir d'Europa i en lloc d'entendre l'economia de mercat, que és la dels homes i dels pobles lliures, ens enfonsa en una mena de col·lectivisme d'inspiració veneçolana que afavoreix la ganduleria i la mediocritat, i talla les ales de qualsevol manifestació de talent i de genialitat. Si Isidre Fainé ha aconseguit, defensant la seva idea de la inclusió financera, que més catalans que mai al llarg de la Història hagin tingut accés al finançament, el procés ha expulsat La Caixa de Catalunya després d'anys d'insultar-la pels peatges, els desnonaments, el capitalisme o qualsevol altra bajanada.

Teníem La Caixa i l'hem perduda. L'hereu universal d'El Bulli era la Generalitat, però vistes les evolucions, Ferran Adrià ha canviat el testament en favor de La Caixa. El Barça de Bartomeu, com abans el de Rossell, malbarata el talent de La Masia i buida les arques del club amb fitxatges tan demencials i tan injustificats que només podem atribuir-los les intencions més sinistres.

Cada vegada que Catalunya es mira el melic, perd. No és un fenomen exclusivament català, però als països més petits se'ls noten més els defectes i fan el ridícul d'una manera més grotesca i estrident. Cada vegada que Catalunya confia en el seu talent, lidera el món. I tampoc no és que sigui un fenomen exclusivament català, però és cert que els catalans, que tenim la quota d'imbècils que escau al nostre cens, produïm en canvi una quantitat de genis superior a la que proporcionalment ens pertocaria.

El procés ha excitat les baixes passions d'un poble que no només ha perdut sinó que ha fet el ridícul, deixant-se enganyar pels més clamorosos xarlatans. El talent ha perdurat aliè a la degradació, perjudicat per la misèria local però liderant el món, insultat per la pulsió identitària però sense cansar-se mai de propagar el goig i l'esperança.