La malaltia causada pel virus del dengue es contrau per la picada de mosquits infectats, igual que altres malalties, com són el chikungunya, la febre del zika i la febre groga. Es transmet per mosquits femella, principalment de les espècies Aedes aegypti i en menor grau Aedes albopictus. La transmissió directa entre persones no està demostrada. Es dona predominantment a les àrees urbanes i periurbanes.

Actualment és una malaltia endèmica a la major part dels països tropicals i subtropicals d’Amèrica Central, el Carib, Amèrica del Sud, el sud-est asiàtic, el sud del pacífic i a diversos països d’Àfrica.

L’OMS estima que cada any tenen lloc entre 50 i 100 milions d’infeccions, entre les quals hi ha uns 500.000 casos de dengue greu i unes 22.000 defuncions, majoritàriament entre població infantil.

A Europa la possibilitat d’enfrontar-se a un brot de dengue ja és un fet. La transmissió local es va notificar per primera vegada a França i Croàcia l’any 2010 i en tres països europeus més es van detectar casos importats. El 2012, un brot de dengue a Madeira (Portugal) va causar més de 2.000 casos i es van registrar casos importats en deu països europeus més. Entre els viatgers que retornen de països on el virus és endèmic, el dengue constitueix la segona causa de febre diagnosticada, després del paludisme.

Hi ha evidència que el dengue ja va ser present a Espanya, com a mínim al segle xviii (el 1778, a Cadis) i al xx (el 1927, a diferents zones d’Andalusia). Per tant, cal considerar que el del dengue és un virus reemergent importat.

A Catalunya anualment es registren casos importats en viatgers que retornen de zones endèmiques. L’informe Casos de malaltia per Virus Chikungunya, Dengue i Zika a Catalunya es publica periòdicament durant la temporada de vectors. Des de l’any 2015, el Protocol per a la vigilància i el control de les arbovirosis transmeses per mosquits a Catalunya estableix la vigilància específica dels casos i del vector o agent de transmissió de la malaltia durant la temporada d’activitat vectorial, per evitar que hi hagi casos autòctons secundaris a casos importats.

Transmissió

El dengue es transmet en un cicle que inclou humans i vectors (mosquits Aedes aegypti, principalment, i Aedes albopictus). L’home infectat simptomàtic o asimptomàtic és el reservori (hoste que l’allotja i actua com a font d’infecció) principal del virus.

El període de desenvolupament del virus en el mosquit és de vuit a deu dies, depenent de la temperatura ambiental.

Una vegada infectat, el mosquit pot transmetre el virus a persones susceptibles. Acostuma a picar durant tot el dia, tot i que l’activitat màxima pot ser a primera hora del matí i a última hora de la tarda.

Després de l’aparició dels primers símptomes, les persones infectades amb el virus poden transmetre la infecció (durant quatre o cinc dies, dotze dies com a màxim) als mosquits Aedes.

Els factors que influeixen en l’emergència i reemergència del dengue són l’augment de la densitat dels vectors i l’expansió geogràfica del virus i dels vectors.

El risc d’importació de casos de les zones endèmiques cap a les zones no endèmiques on hi ha possibles vectors, com l’Aedes albopictus, fa que la transmissió sigui factible i que això pugui ocasionar que es donin casos entre la població autòctona.

Símptomes

El període d’incubació és de dos a catorze dies.

La malaltia pel virus del dengue té tres formes clíniques de presentació: febre del dengue, dengue greu i síndrome de xoc per dengue.

La febre del dengue és d’inici sobtat i provoca mal de cap intens, dolor darrere els globus oculars, dolors musculars i articulars, nàusees i vòmits, anorèxia i erupció cutània. Durant la fase febril poden aparèixer fenòmens hemorràgics lleus.

El dengue greu es presenta amb febre elevada, disminució de plaquetes i manifestacions hemorràgiques, hepatomegàlia (augment de la mida del fetge) i trastorns circulatoris.

La síndrome de xoc per dengue apareix ràpidament, després de la disminució de la temperatura, entre el tercer i el setè dia de l’inici de la malaltia.Tractament

Paracetamol, per al control de la febre. L’aspirina i els antiinflamatoris no esteroidal (AINE) hi estan contraindicats, ja que poden agreujar els símptomes.

Cal fer repòs i rehidratar-se amb fluids isotònics.

Prevenció

La principal mesura per prevenir o controlar la transmissió del virus del dengue consisteix en la lluita contra els mosquits vectors.

Es recomana:

  • Aplicar repel·lents a la pell i utilitzar peces de roba de colors clars, que cobreixin la major part de la superfície del cos.
  • Evitar les estades a l'exterior en horaris de màxima activitat dels mosquits (a primera hora del matí i a última hora de la tarda).
  • Evitar la proliferació dels mosquits mitjançant la detecció i revisió periòdica dels llocs on es reprodueixen. Un cop localitzats els punts de cria, les mesures se centraran, segons el cas, a:
  • Mantenir en adequades condicions sanitàries qualsevol instal·lació de clavegueram, fosses sèptiques i embornals.
  • Evitar i/o drenar qualsevol acumulació d’aigua que es pugui trobar als subsols dels habitatges.
  • Buidar o posar sota cobert els objectes que puguin acumular aigua.
  • Buidar o renovar l’aigua setmanalment dels objectes o recipients fixos que puguin acumular aigua i tapar mitjançant tapa o tela mosquitera prima els que no es puguin buidar.
  • Mantenir en condicions higienicosanitàries correctes les piscines, basses i estanys.
  • A finals de 2015 i principis de 2016 es va aprovar a diferents països l’ús de la primera vacuna contra el dengue (Dengvaxia -CYD-TDV) per a persones de 9 a 45 anys residents a zones endèmiques.

L’OMS recomana que els països considerin la possibilitat d’introduir la vacuna CYD-TDV contra el dengue només en entorns geogràfics (nacionals o subnacionals) en què les dades epidemiològiques indiquin que la presència de la malaltia és gran.