02 de abril de 2018
02.04.2018

Detecten una segona onada de malalts en víctimes passives de l'amiant

Per primer cop un jutge ha reconegut l'existència de víctimes no exposades a l'activitat de l'antiga fàbrica Uralita de Cerdanyola

02.04.2018 | 06:30
La fàbrica d´Uralita a Cerdanyola.

Tot i que durant molts anys s'ha dit que l'amiant no era tòxic fins que no es manipulava, aquesta creença està fent un tomb. El pneumòleg especialitzat en patologies relacionades amb aquest material, Josep Tarrés, ha detectat una "segona onada de malalts" que tot i no haver viscut mai a la vora d'un focus emissor desenvolupen càncer de pleura per les partícules de fibrociment que alliberen les plaques instal·lades. Les investigacions de Tarrés, obren un nou episodi en la negra història de l'amiant, que a Catalunya té l'epicentre a Cerdanyola del Vallès.

Durant 90 anys, el bategar d'aquest municipi va estar marcat per les sirenes de la fàbrica Uralita. Malgrat que l'empresa va tancar l'any 1997, encara avui dia apareixen una quarantena de casos anuals d'asbestosi, càncer de pulmó i mesotelioma a la zona. El feixuc procés judicial que durant anys ha liderat el Col·lectiu Ronda ha fet un pas de gegant en els darrers mesos. Per primer cop un jutge ha reconegut les víctimes passives ambientals i ha condemnat l'empresa a pagar a 39 afectats una indemnització de 2 MEUR. Uralita ha recorregut la sentència.

L'amiant és un material perfecte, és resistent, un dels millors aïllants tèrmics que existeixen, pesa poc i és fàcil de modelar. Malauradament, mata. Fins l'any 2000 van arribar a l'Estat espanyol 2,6 milions de tones d'amiant, i d'aquestes, 230.000 van anar a parar a la fàbrica Uralita de Cerdanyola del Vallès, fet que representa el 9%. "Van repartir-se tones i tones d'amiant per tot el territori, el trobem en teulades, canonades, a l'interior d'edificis i als forns de les pastisseries", assegura el pneumòleg Josep Tarrés, un dels màxims experts en malalties relacionades amb l'amiant.

Fins ara s'havia parlat de les afectacions que pateixen persones que van treballar o tenir contacte amb empreses que fabricaven amiant, com la de Cerdanyola del Vallès, però mai s'havia valorat la possibilitat que hi hagués afectats a causa del fibrociment instal·lat. "Vaig acabar la carrera i al poc temps – durant els anys setanta – vaig començar a treballar en un CAP de Cerdanyola on vaig detectar els primers casos", relata el metge, que afirma que des de llavors i fins ara ha diagnosticat un miler d'afectats d'asbestosi, càncer de pulmó i mesotelioma a la zona.

Tarrés, que lidera un grup de treball sobre aquesta matèria format per una desena de facultatius, reconeix que per contraure les dues primeres patologies cal un contacte molt intents amb el material. "En aquests casos els afectats són principalment exempleats, familiars que inhalaven les fibres d'asbest que arribaven a casa enganxades a la roba dels treballadors, o persones que vivien al costat d'un focus emissor", comenta. En el cas del càncer de pleura, però, l'escenari és ben diferent. "Es desconeix quin és el mínim que cal inhalar per contraure la malaltia", comenta Tarrés, que afirma que aquest càncer és "fulminant i letal".

En els darrers anys a tot l'Estat ha augmentat la presència d'aquesta malaltia, de forma que als anys 90 la seva incidència era de quatre casos per mil habitants, i el 2010 va passar a ser de set casos per mil a l'Estat. A Barcelona la xifra es va duplicar, passant de 5 a 12 pacients. "És un indicatiu de què està començant una segona onada de malalts a causa de l'amiant instal·lat, ja que apareixen pacients en llocs on no hi ha hagut focus emissors". Segons Tarrés les plaques es van fabricar als anys 70 o 80 i estan caducades. "El ciment que donava cohesió i lligava la fibra de l'amiant s'esmicola i va quedant lliure i això contamina, es dispersa per l'aire que respirem", apunta.

Per tot plegat demana a les administracions que prenguin consciència de la gravetat del problema i que s'iniciïn converses per a "desamiantitzar l'Estat", comenta Tarrés, que lamenta que hi hagi hagut molta "permissivitat" per part de l'administració per protegir empreses d'aquest sector.

Uralita, el paradigma


Aquest és el cas de l'empresa Uralita, que després de la Guerra Civil va anar a parar a les mans del banquer Joan March, molt proper al dictador Francisco Franco. Tot i que durant una època va ser un símbol de prosperitat i riquesa per a Cerdanyola, arribant a tenir dotze naus i 5.000 empleats, ha acabat esdevenint una condemna de mort per a molts veïns del municipi. "Quan una persona començava a dir que emmalaltia per Uralita els seus propis familiars, companys de feina se li tiraven a sobre, hi havia una pressió social molt forta perquè la majoria de la població de Cerdanyola treballava en aquesta empresa o en una altra que es deia Aiscondel, i estava mal vist parlar-ne malament", comenta Tarrés.

En aquest mateix sentit s'expressa Adolfina Rodríguez, una veïna de Sabadell filla d'un exempleat de la fàbrica, que diu que l'empresa oferira beneficis als empleats: "Apartaments sota preu durant les vacances, per Reis joguines més assequibles i a l'estiu un carnet per anar gratis a la piscina", explica. Aquesta sabadellenca relata que el seu pare va treballar a Cerdanyola tota la vida i que arribava a casa "totalment cobert de pols blanca".

Rodríguez adverteix que "no feia servir màscara ni cap mena de sistema de seguretat", i afegeix que amb 57 anys va morir d'un càncer de pulmó. "La meva mare li rentava la roba que estava tota contaminada, i ella va inhalar aquest material", recorda Rodriguez, que explica que també va perdre la vida fa anys degut a un mesotelioma.

Fins ara la Justícia només havia reconegut els casos dels d'antics empleats i de familiars que van emmalaltir per l'exposició a les fibres d'asbest. Amb tot, existeix un tercer grup d'afectats més difícil de demostrar. Es tracta de veïns de la zona que pel simple fet de viure a la vora d'Uralita van emmalaltir. "Sóc una víctima ambiental, mai he treballat a Uralita, no sóc familiar de ningú que hi hagi treballat ni tinc relació amb cap exempleat, simplement vivia a Ripollet i em van enverinar".

Així de consternada es mostra Maite Martín, l'única supervivent de la primera demanda d'afectats ambientals – un total de 39 - que el Col·lectiu Ronda va iniciar l'any 2012 i que el passat mes de desembre l'Audiència Provincial de Madrid va reconèixer. "Uralita ha recorregut aquesta sentència que la condemna a pagar una misèria, 2 MEUR per tots" relata Martín, que demana "un mínim de decència i de vergonya".

Una sentència pionera

L'advocada del Col·lectiu Ronda Esther Costa assegura que aquesta resolució és un pas de gegant en el procés judicial iniciat per aquest bufet d'advocats fa dècades. "És el primer cop que un jutge ha reconegut que hi ha passius ambientals", comenta Costa recorda que en aquests casos és "especialment difícil de demostrar la vinculació". La lletrada afegeix que caldrà esperar perquè hi ha un recurs de cassació sobre la taula, i confia en què en un parell d'anys es resolgui favorablement.

Costa indica que tot i que en els darrers anys s'ha avançat molt, encara hi ha recorregut per fer perquè el període de latència d'aquestes malalties d'entre 20 i 40 anys. La lletrada assegura que cap el 2030 s'arribarà al nivell màxim de diagnòstic.

Una prohibició tardana


Esther Pérez, una altra de les lletrades del Col·lectiu Ronda, revela que des de l'any 1947 existia una ordre del ministeri espanyol de Treball que reconeixia malalties professionals relacionades amb la inhalació de pols d´amiant. La normativa ja marcava mesures preventives, que segons la lletrada les empreses "incomplien de forma sistemàtica". De fet, recorda que fins el 2002 el govern de José Maria Aznar no va formalitzar la prohibició de la producció i comercialització de productes fets amb amiant que a la UE va fer-se l'any 2000.

Alhora apunta que a l'Estat hi ha una enorme "infradiagnosi" de les malalties provocades per l'amiant. Segons l'últim Informe Eurogip (2000), Espanya és el país europeu que menys asbestosi i càncers de l'amiant registra com a malaltia professional. Espanya reconeix 35 vegades menys casos d'asbestosi que Alemanya, 21 menys que Bèlgica, i 15 menys que França.

Així mateix recorda que no existeix un fons de compensació per a les víctimes. El ple del Congrés va aprovar l'octubre de l'any passat la presa en consideració d'una proposició de llei en aquesta direcció i la tramitació parlamentària està en marxa.

Segons l'Organització Mundial de la Salut 150.000 persones moren anualment per afectacions relacionades amb l'exposició a la pols d'amiant a tot el món. A la Unió Europea des d'ara fins el 2030 en moriran mig milió més. A l'Estat espanyol la xifra es de més de 2.300 defuncions anuals.


Sentència recorreguda


L'any 2002 Uralita va passar a mans de l'empresa valenciana Serratosa a través del hòlding Nefinsa. L'any 2015 va canviar de nom i va passar a denominar-se Corporación Empresarial de Materiales de Construcción (Coemac). Aquesta companyia va tancar el 2017 amb unes vendes de 62,7 MEUR i un benefici consolidat de 8,6 MEUR.

Fonts de l'empresa consultades per l'ACN s'han referit a la darrera sentència que fa referència als afectats ambientals. La companyia reiterat que Uralita "sempre va complir la reglamentació mediambiental i tot el que fa referència a emissions exteriors". A més adverteix que hi ha testimonis que han acreditat aquesta versió. De la mateixa forma, remarca que en l'anterior reclamació col·lectiva de malalts passius no ocupacionals, "després d'una condemna inicial, finalment Uralita va ser absolta de totes les reclamacions promogudes". Per tot plegat valora que la darrera sentència de l'Audiència Provincial de Madrid "no té cal fonament" i recorda que no es ferma.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook