iumenge el meu llibreter bufava més que la tramuntana. «Per què Puigdemont no està signant les lleis i els decrets de la República? Quin joc és, aquest?». I això, abans de Brussel·les. Qualsevol li deia que la República no ha estat proclamada, que divendres el Parlament català va fer un joc de mans per aprovar una altra cosa, i que el Govern sabia que no estava en condicions de crear un veritable Estat, fins i tot sense 155.

Només si Espanya dimitís del seu instint de supervivència hi hauria alguna possibilitat, però també caldria vèncer l'oposició dels catalans que són contraris a la independència, que són molts, i són presents en la massa de funcionaris de la Generalitat.

Aquests catalans ja han protagonitzat dues manifestacions massives a Barcelona. Deixant de banda al·lucinats recomptes milionaris, el cert és que totes dues vegades han aplegat centenars de milers de persones. Aquesta gent ja existia, però fins ara no considerava necessari mostrar-se als carrers. Ho ha fet quan ha considerat la independència com una possibilitat real, i avui tenen pressa per allunyar aquest perill a les urnes.

Més enllà de les enquestes sobre sentiments de pertinença, en relació amb el futur institucional de Catalunya existeixen dues grans opcions, amb els respectius partidaris. Uns consideren que sobre Catalunya només hem de decidir els catalans. Els altres, que la decisió l'ha de prendre, o validar, el conjunt d'Espanya.

Durant gairebé tres dècades, el primer grup ha acceptat pertànyer a l'Estat espanyol a canvi d'un autogovern creixent, i el segon ha acceptat que polítics del primer grup governessin les institucions autonòmiques. Quan el primer grup s'ha sentit decebut per la involució autonòmica, ha canviat l'aposta cap a la independència. I quan el segon grup ha percebut aquest canvi, ha començat a veure el primer amb una gran hostilitat. Els dos processos han arribat aquests dies al límit.

La rectificació de Puigdemont, quan finalment va descartar les eleccions, i la presència de Miquel Iceta a la capçalera de la manifestació unionista de diumenge passat, són proves que el «mar i muntanya» ja no és al menú de la setmana.

Si res no canvia, les eleccions del 21 de desembre enfrontaran més radicalment que mai aquestes dues grans concepcions: decidim sols o Espanya també decideix. A hores d'ara, ben pocs dels primers volen quedar-se, i ben pocs dels segons accepten que els primers continuïn governant.