ixò s'avisa. Si ens haguessin explicat que la independència era això, ens hauríem estalviat discussions i emprenyades. Si haguéssim sabut que, total, es tractava d'escenificar un simulacre de votació, cantar una estona Els segadors, aixecar el puny, cridar algun visca a la república i després tothom a continuar com si res, a bones hores hauríem dedicat temps a discutir. Els hauríem deixat fer, que pobra gent tampoc no fan cap mal a ningú, i quan se n'haguessin cansat, haurien continuat amb la seva vida. Trista, sí, però seva. La independència era només una mica d'èpica postissa al Parlament perquè els que portaven temps guardant cava a la nevera se'l poguessin beure abans no caduqués. I l'endemà tothom a la feina o al cinema o a passejar el gos o al meublé amb l'amant. A seguir com sempre. Com aquell qui ha celebrat una victòria del Barça contra un 2a B en la Copa del Rei, però amb menys eufòria i alegria.

Ara que sabem de què anava, trobo que hem sigut massa durs amb una gent que no volia més que divertir-se una estona. Tothom s'entreté com bonament pot. No és que no tinguessin pensat instal·lar fronteres, crear un banc propi, ocupar centres estratègics, expulsar la policia i l'exèrcit espanyol o rebre reconeixement. És que els feia coseta inclús arriar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat. Angelets.

Vista la innocència i innocuïtat d'aquesta tropa -ja veuen que sé reconèixer els errors-, jo proposaria anunciar una independència cada setmana. Es podria promocionar com a atracció turística, igual com fan a Londres amb el canvi de la guàrdia al palau de Buckingham. Com xalarien els turistes japonesos, fent fotos als pentinats d' Ana Gabriel i Puigdemont, a les ulleres d' Eulàlia Reguant, al gorro de Lluís Llach i a la cara de circumstàncies de tots plegats. I vinga punys enlairats, i vinga cants. I a l'exterior, cridant, plorant i brindant amb cava, ciutadans als quals ni tan sols se'ls haurà d'avisar que es tracta d'una representació de cara al turisme, ja que ells seguiran creient, setmana rere setmana, que aquesta vegada sí, aquesta vegada és la definitiva, i visca Catalunya i visca en Companys i llibertat per als Jordis i Caixabank botiflera i els bombers sempre seran nostres i espera't que això deu ser una jugada mestra d'en KRLS (els catalans d'autèntica fe anomenen així l'expresident, és una contrasenya per reconèixer-se entre ells), com si n'hagués fet alguna en la seva vida.

Jo perdonaria l'expresident i el contractaria per la performance setmanal. Ni que fos per misericòrdia cristiana, que un home acostumat als millors àpats no pot caure amb els seus ossos a Bèlgica, on mengen musclos amb patates fregides. Com es pot amenaçar amb la presó un govern al qual no ha fet cas ningú, i no em refereixo a cap govern, sinó als mateixos ciutadans teòricament beneficiaris de la independència? Deixeu-los estar, per Déu, que prou càstig tenen, havent d'arrossegar de per vida el ridícul.

Fins i tot em fan pena. No em diguin que no és entendridor renunciar a convocar eleccions perquè Madrid no accepta les condicions, i concórrer ara a les que convoca en Rajoy. Si un dia en Puigdemont apareix, li haig d'amanyagar el cap. Pobret.