29 de octubre de 2017
29.10.2017

«Som lliures, ningú ens ha de dir el que hem de fer»

29.10.2017 | 06:30

n Martí Guillem, propietari del càmping Illa Mateua, a l'Escala, el volen declarar persona non grata al seu mateix poble. De fet, ja es va escoltar dir de tot aquest estiu, quan va acollir un desembarcament militar al càmping per entretenir els turistes. L'home havia oblidat que en els moments actuals l'exèrcit espanyol no és benvingut, i va acabar renunciant a l'acta de regidor del PdeCAT. El darrer episodi ha sigut acollir al càmping una vuitantena de guàrdies civils vinguts a Catalunya els darrers mesos, agents que primer van estar a Calella, d'on van haver de marxar per pressions municipals, i que fins ara estaven allotjats a la base militar de Sant Climent Sescebes. Maniobres militars a l'estiu. Allotjar guàrdies civils a la tardor. Déu sap què pot preparar a l'hivern. Per sortit de dubtes, res millor que anar fins al càmping Illa Mateua.

Moviments discrets a l'exterior de les instal·lacions, un parell d'homes de paisà –inequívocament guàrdies civils– m'observen mentre aparco el cotxe. Em rep Eva Trias, parella de Martí Guillem i directora adjunta del càmping. Són les sis de la tarda i li porten un entrepà, encara no ha dinat, els esdeveniments no deixen gaire temps. Darrere seu, ben a la vista, una foto d'ella mateixa i Carles Puigdemont, al Palau de la Generalitat.

– És ell, sí –diu rient, quan s'adona que em quedo mirant la fotografia.

M'explica l'Eva que el càmping tenia previst tancar el 22 d'octubre, però just abans van rebre la trucada d'una agència preguntant si podien acollir «150» persones. Res més. No van dubtar. Això significaven almenys deu dies més de feina, i no estan els temps com per rebutjar-la. Va ser més avançada la conversa que l'interlocutor va revelar qui eren les «150 persones» que buscaven allotjament.

– Ho vam valorar i vam decidir admetre'ls. Nosaltres som una empresa, no hem de mirar a què es dediquen els clients. Cada persona té la seva feina.

Tot i així, es va deixar l'opció als treballadors de decidir què volien, fer. Vaja, que els van deixar oberta la possibilitat d'una «objecció de consciència». Tots van decidir treballar un parell de setmanes més. Entre treballar o cobrar el subsidi, no hi ha color. No sé si he dit que no estan els temps per a rebutjar feines, i això val igual per a empresaris que per a treballadors.

El problema és que els bungalows del càmping tenen capacitat per a 150 persones, sí. Però els clients habituals són famílies amb nens, cinc o sis per habitatge. Una altra cosa són guàrdies civils antiavalots, que són força més voluminosos que els nens holandesos de sis anyets. Això per no afegir que potser no tots estarien disposats a dormir en un llit de matrimoni amb un company. I encara que algun hi estigués, faltaria que la jerarquia ho admetés. O sigui que els 150 van quedar finalment en una vuitantena. Val a dir que sense necessitat de compartir llit. En principi fins al 2 de novembre, però molt probablement els darrers esdeveniments en la política catalana obliguin a allargar l'estada campestre.

Fins fa pocs dies, a l'exterior del càmping i a la part posterior, s'hi podien veure agents de guàrdia, es tracta d'un espai molt obert i la seguretat obliga. L'arribada d'un nou oficial va comportar canvis. Va optar per la discreció: fora l'uniforme i fer la vigilància més a l'interior de les instal·lacions.

No cal ni dir que els agents estan encantats amb el seu nou lloc d'estada. D'estar en una caserna, dormint en lliteres atrotinades, sense aigua calenta ni els mínims de salubritat, han passat a un càmping de la màxima categoria, amb restaurant –per esmorzar, bufet lliure, la resta d'àpats, menú de dieta equilibrada: qualsevol mengi ranxo–, bar, dutxes d'aigua calenta a l'interior dels bungalows, i tovalloles i llençols nets cada dia. Per no parlar del paratge: a tocar de Cala Montgó, i amb uns senders i un camí de ronda que els deixen amb la boca oberta. No és estrany, aquests dies, veure joves vestits d'esport fent running per les carreteres de la zona. Un fenomen estrany, fora de temporada...

Eva Trias assegura que són clients educats i simpàtics, que no els han dut cap problema.

– I tot i així, se'ls veu que tenen ganes de marxar. Porten 50 dies fora de casa seva, alguns amb nens petits que fa quasi dos mesos que no veuen.

Els únics problemes, no provocats pels agents, o no almenys directament, han sigut dues manifestacions a la porta del càmping. La primera, contrària a la seva presència, una cassolada. La segona, favorable, sense cassoles però amb el Viva España de Manolo Escobar.

– Jo les respecto totes. Llibertat d'expressió. El que em va molestar és que la cassolada inclogués llançament de petards i bengales a l'interior del càmping. Aquí hi ha molta pinassa seca, i va ser un perill –assenyala Eva Trias.

I les contrapartides? Possibles boicots? I si per allargar la temporada uns dies perjudiquen l'estiu vinent?

– El 85% dels nostres clients són holandesos, això per començar. Ja sé que s'ha engegat campanya en contra nostra, però també hi ha gent que ens truca per felicitar-nos.

Han rebut també el suport d'altres càmpings.

– Sempre a nivell particular, l'Associació de Càmpings no ens ha dit ni una paraula de suport.

Els guàrdies civils són els primers sorpresos de la valentia del càmping, pensaven que quan arribessin les pressions, els convidarien a marxar. Una vegada s'han trobat ben instal·lats, han començat a disfrutar de la privilegiada situació en què es troben. Es pot veure alguns que aprofiten el temps per estudiar, un que arriba de passejar pel camí de ronda fins l'Escala, d'altres que fan esport per les immediacions, i fins i tot un que juga tot sol a bàsquet a la pista del càmping, i un parell que fan gimnàs en una de les porteries de la pista de futbol sala.

Arriba en Martí Guillem, exregidor del PDeCAT, per recalcar que ell sempre ha sigut independentista.

– Però el que no em poden exigir és que triï entre A i B i prou. Entre pomes i peres. I si vull préssecs?

Acaben tots dos, si no a cor, gairebé.

– Més que per la part econòmica, ho hem acceptat amb la voluntat de protestar. De dir som lliures, ningú ens ha de dir el que hem de fer.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema