arles Puigdemont és un polític hermètic. Tant, que a vegades ni tan sols els seus col·laboradors més íntims saben què li passa pel cap. Individualista. I a més, un vers lliure dins del seu partit. Va a la seva i sovint a contracorrent. Independentista quan Convergència pactava amb el PP a Madrid. Vist amb reticència per una part del seu propi partit quan va ser escollit per primer cop candidat a l'alcaldia de Girona. Fora de qualsevol travessa per succeir Artur Mas a la presidència de la Generalitat. Capaç de dissenyar i executar-amb un fracàs estrepitós, això sí- la complicada operació per fer entrar el número 19 de la llista per substituir-lo a l'alcaldia, deixant desconcertats tant el partit com els regidors amb qui havia treballat colze a colze en els cinc anys anteriors. Per això, en aquests moments en què les pressions li plouen de tots els costats -de Madrid, del món econòmic, del seu propi partit, d'ERC, de la CUP, de l'oposició, de la societat civil...- cal tenir en compte el «factor Puigdemont»; és a dir, que malgrat que el president català rep ínputs per tots costats, sovint acaba prenent la decisió que li passa a ell pel cap. Agradi o no al seu entorn.

«És un home de profundes conviccions independentistes i de tracte afable, que escolta, però ell sempre decideix el que convé fer», assenyalava el seu excompany de files Josep López de Lerma quan va ser nomenat president de la Generalitat. La seva fidelitat al partit es remunta a la seva joventut, quan va abraçar Convergència malgrat que el seu entorn s'inclinava per moviments d'esquerres. Una fidelitat que s'ha mantingut intacta fins ara, malgrat que no hagi seguit sempre l'ortodòxia del partit. De fet, abans de convertir-se en president de la Generalitat, no havia format part del «nucli dur» de la direcció. «Mai va voler estar a primera fila, sinó en un despatx pensant», assenyalava també López de Lerma. Va ser escollit com a successor de Mas per independentista, perquè era un nom que la CUP veia amb bons ulls, però, tot i això, Puigdemont no ha estat mai de casar-se amb ningú, ni dins ni fora del partit. Durant la seva etapa com a alcalde de Girona no va voler tenir cap soci estable, sinó que va preferir governar en solitari i pactar amb qui més li va convenir a cada moment, inclosos PSC i PP, quan va ser necessari. Amb la CUP, de fet, només l'uneix l'independentisme.

Malgrat el seu hermetisme, dos dels punts forts de Puigdemont són, irònicament, la seva retòrica i la capacitat per comunicar-se a través de les xarxes socials. No en va va ser capaç d'impulsar un projecte digital com l'Agència Catalana de Notícies, quan pràcticament totes les redaccions encara funcionaven amb fax. Sovint, però, utilitza els seus missatges a les xarxes com una cortina de fum, una comunicació irònica i ocurrent que manté mitjans, tuitaires i adversaris entretinguts mentre aconsegueix mantenir els seus veritables plans en secret. Tampoc és gaire amant de les rodes de premsa -on podria haver-hi preguntes que no volgués respondre-, tot i que en canvi sí que es prodiga amb entrevistes, majoritàriament en mitjans afins i sobretot en mitjans internacionals, on sol tenir l'habilitat de col·locar el seu missatge.

Puigdemont sap jugar molt bé amb l'ambigüitat. En els dies immediatament anteriors al ple, desenes de persones se li van acostar per preguntar-li si hi hauria declaració d'independència, i malgrat que no els va donar una resposta clara, ell va deixar entreveure que sí. Cobrint-se, això sí, suficientment les espatlles per si finalment hi havia canvi de plans, com finalment va acabar passant. De fet, una altra mostra del seu secretisme és que ni els mateixos diputats de Junts pel Sí van conèixer el contingut del text que llegiria fins a poca estona abans del ple, igual que els de la CUP, que van muntar en còlera (continguda) davant del canvi de plans d'última hora.

Així doncs, Puigdemont es va servir de la seva retòrica per aconseguir descol·locar dimarts tant els que l'empenyien a proclamar la independència -ERC, la CUP, les 30.000 persones que el seguien en directe des de fora el Parlament i probablement ell mateix- i aquells que intentaven frenar-lo -el govern de l'Estat, els poders econòmics, la Unió Europea i, sobretot, una part del seu partit-. Una fórmula mixta, un sí-però-no que li ha servit per guanyar temps, ni que siguin uns dies. Ara, Mariano Rajoy li ha demanat que aclareixi si va haver-hi independència o no. Que a ningú l'estranyi que, en una nova maniobra, Puigdemont pugui enviar-li la transcripció de la sessió i dir-li que en tregui ell mateix les conclusions. Tot i això, s'acosten els dies decisius per comprovar si Puigdemont continua essent un outsider dins del PDeCAT o si es doblegarà a la disciplina d'un partit on cada cop hi ha més veus que advoquen per buscar un encaix més favorable amb Espanya.