No me'n puc estar, tot i el que va passar ahir, de dedicar un comentari a les imatges que varem veure la setmana passada per televisió, amb manifestacions a diverses ciutats d'Espanya -Toledo, Còrdova, Huelva, Cadis, Almeria, Santander- per acomiadar els guàrdies civils i policies nacionals que eren traslladats des de la ciutat on estaven aquarterats a Catalunya, en previsió de possibles incidents. Només això ja seria un insult per a Catalunya, vistos els precedents: manifestacions de catalans amb un milió -pel capbaix- de persones al carrer, sense ni un incident. Ni un. Però això no és el pitjor greuge. El fet inadmissible eren els crits d'acomiadament: A por ellos, oé, a por ellos, oé. Com si fossin les forces expedicionàries d'un país, enviant les tropes a reprimir i castigar la sedició de la colònia. És a dir, els «animadors» de l'acte demanaven que els «sediciosos» fossin castigats adequadament per la seva insubordinació i les seves pretensions il·lusòries: cantar ya sin ellos, oé.
Estic convençut que, entre els cridaners i els expedicionaris, n'hi ha molts que tenen algun parent que, amb la seva família, viu des de fa anys a Catalunya, on va venir per resoldre el seu problema vital. I que, possiblement, avui dia també va a manifestacions, però de signe contrari, en favor del país que el va acollir i li va donar l'oportunitat de sortir de la pobresa que l'havia foragitat de casa seva. Amb lluita, amb esforços, però amb èxit. Un país que agraeix la seva participació per fer una Catalunya pròspera, ara minvant per la política social dels mateixos que, aquí i allà, aleshores com ara, han incrementat les gravíssimes diferències socials que patim.
