A hores d'ara tots vostès ja saben què va esdevenir-se ahir, en àmbit general, català i espanyol, europeu i mundial. Per tant jo em permetré el luxe d'explicar-los què va passar a un nivell molt més petit, personal, l'únic sobre el qual puc parlar sense mentir-los. Gràcies.

Fa una setmana em vaig comprometre a ser un membre del CDR (Comitè de Defensa del Referèndum) de la nostra escola. El CEIP Escola dels Encants, a la dreta de l'Eixample, un dels barris més poblats de Catalunya. No sabia on em ficava. És clar. Però a l'assemblea on es van repartir les responsabilitats de cadascú (pisos francs, legalismes, suport a la gent gran i representants dels col·legis, per anomenar quatre aspectes) ja vaig veure que tot plegat anava de debò.

Anar de debò no és un eufemisme. Estimats lectors, a l'assemblea que els dic, la musculatura de l'organització va passar per gent molt jove. Noies, sobretot noies d'entre 16 i 28 anys. Dones amb les coses molt clares.

Comença el mambo

Investit amb la condició de CDR, entre la tarda de divendres 29 de setembre i la matinada de l'1 d'octubre, vaig dormir sis hores amb prou feines. La nit de divendres ja vam sojornar al col·legi, però la tensió va ser de molt baixa intensitat.

Val a dir que els Mossos passaven cada tres o quatre hores, i que d'alguna manera ens donaven a entendre que féssim la nostra, però sense gaire fressa. Quin paperàs. El més important, però, el que s'ha de destacar, és que la gent té una capacitat inoïda per agregar-se. L'una duia una cafetera, l'altra muntava tallers infantils, la veïna desconeguda es presentava amb croquetes.

Dissabte, mentre el sol va lluir, el centre educatiu va ser un oasi. Fora de quatre alarmes (la tendència a titllar de secreta qualsevol desgraciat que comet la gosadia de no identificar-se), tot plegat no va passar de la pura i simple festa escolar. Però les urnes havien d'arribar, i sabíem qui les havia de dur, però no sabíem si se'n sortirien.

Parem un moment: la rumorologia sobre la infraestructura del referèndum mereix un lloc al llegendari nacional. I quan se'ns mostri allò que en diuen l' spin-off, més d'un s'haurà de treure el barret. Sigui de la corda que sigui.

La nit de dissabte a diumenge no se m'oblidarà mai. Les urnes havien d'arribar a les tres, a les quatre, a les cinc de la matinada. Teníem unes trenta persones a la porta del col·legi, en vigilància permanent. I unes cent a dins, dormiscant, connectant mòbils, fent-la petar. Els Mossos van aparèixer, molt menys simpàtics que la nit anterior. Se'ls veia contradits.

Mentrestant deixàvem entrar les cadenes de televisió internacionals. Vaig respondre quatre qüestions a Al-Jazeera des del sac de dormir, més desmenjat que no pas compromès. La BBC, la RT russa, totes les cadenes buscaven el moment nocturnal, resistent i folklòric. Probablement els el vam servir en safata. Els pares i les mares de l'escola que volien ser-hi, per moments se sentien descol·locats. S'estranyaven, i amb raó, d'haver de remar tant per, simplement, votar. Un estranyament conscient. A dos quarts de cinc de la matinada, les famílies ens vam posar en guàrdia.

Moments decisius

La gent va començar a arribar a les portes de l'escola. Els primers a venir van ser els vells. Vam habilitar, al pati, una zona per allotjar-los. A les cinc i deu minuts del matí teníem un centenar de provectes, d'entre 80 i, agafin-se, 102 anys. Cadires de rodes, crosses i xacres. Més sencers que no pas un imbècil de gimnàs.

A quarts de sis me'n vaig anar (alliberat) a un altre punt de votació. L'escola Ramon Llull, tristament el primer punt de Catalunya on la Policia Nacional va carregar amb contundència. Un pare de la nostra escola va mig perdre un ull. La càrrega de l'Escola Ramon Llull de Barcelona mereix passar a la Història. Però la càrrega no. La Resistència és qui mereix el monument.

Reconec que davant la desbandada em va agafar la depressió. Vaig veure escenes d'una violència estratosfèrica. Tantes hores i tanta gent, tants missatges de tantes poblacions catalanes on s'estava cometent un crim, aguantar el tipus no és el meu fort.

Però cap a les deu del matí de diumenge, una nova bafarada d'ànims ens va travessar: els vells, la gent gran, no es movia d'enlloc. I la gent jove tampoc. Des d'aquí vull agrair a un noi (no sé com es diu) de 18 anys, que l'he tingut dos dies al costat assessorant-me sobre aspectes legals.

La incògnita

Costa d'explicar, perquè és calent. La nostra escola i tantes, tantes altres, va aconseguir que la gent pogués votar. Els estalvio les escenes, perquè tothom se les pot imaginar. Però els prometo que el vespre de diumenge, ahir mateix, un cop acabats els recomptes (amb el plaer de comprovar que els del NO també havien vingut), què volen que els digui, que baixi Sant Agustí i que em digui que no ho admet. Que no ho compta com la mística feta carn.