egar a la gent és cosa lletja. Ha quedat entès? Ho escric de bon començament perquè em conec el percal i sé que, si un no deixa clar això, qualsevol altra crítica queda difuminada, desvirtuada, evaporada. A partir d'ara ja puc preguntar el que de debò m'interessa saber: quants dels 844 ferits ahir per la policia són càrrecs electes, o pseudoelectes si així podem definir els dirigents d'ANC i Òmnium que quan enxampen un micro -i això als mitjans públics catalans és cada dia- s'arroguen la representació de tot el poble, que diuen ells. Segurament ni un. Com tampoc ni un haurà estat tota la nit sense dormir, passant fred a col·legis o pavellons. Per aquestes coses, per rebre cops de porra i per perdre la salut per la causa, ja tenen el poble. Centenars de persones, moltes d'elles menors d'edat, es van jugar el físic mentre els nostres dirigents lliuraven la seva particular guerra des del búnquer, com han fet els militars des que el món és món. Que mori el poble. I si no pot morir, almenys que rebi.

És molt senzill enviar la carn de canó al front i després emetre comunicats via Twitter -l'especialitat del nostre president, l'única que se li coneix- condemnant uns fets que tothom sabia que es produirien. Tot el que va ocórrer ahir estava perfectament programat. Res va sortir del guió establert: el PP va aconseguir vots a tot Espanya gràcies a utilitzar la mà dura contra els catalans, i el Govern català va aconseguir les imatges que esperava de policies requisant urnes i, sobretot, de gent ensangonada. Imagino ahir a la nit Puigdemont i Rajoy, dos inútils que haurien de veure arrossegat el seu cognom per les clavegueres de la història, brindant per l'èxit assolit. I amb cava català.

La ridícula imatge de Puigdemont baixant per uns instants arran de poble, fent l'esforç d'entrar al Col·legi Verd a saludar els joves que fent cas a la crida patriòtica passaven la nit allà per defensar unes urnes que de res no servien, i tornant després a dormir plàcidament a l'escalfor de la seva habitació, recorda els generals alemanys que a Stalingrad bevien conyac francès i menjaven filet de bou, mentre els seus homes devoraven cadàvers dels companys caiguts i morien congelats. Que fàcil és jugar a ser heroi, quan la sang la posen d'altres.

Com que sé que és inútil preguntar a Rajoy i Puigdemont si no pesa sobre la seva consciència la sang que ahir es va vessar i que miraculosament no va ser més -l'un dirà que és culpa de l'altre, i viceversa, i encetem una altra ampolla de cava català, xin-xin-, queda preguntar on ha anat a parar el seny dels pares catalans, capaços de portar els fills petits a llocs on tot indica que hi haurà incidents. O els hi porten precisament per això, és a dir, perquè serveixin d'escut? Em vaig llevar d'hora per anar a veure la situació al Col·legi Verd, proper a casa. Set furgons d'antidisturbis al davant. Des del balcó, un avi en pijama cridant «fills de puta! marxeu!» mentre la seva senyora li estirava la màniga instant-lo a entrar. A Catalunya no existeix un home cridant sense la corresponent senyora estirant-lo de la màniga. A dins i a la porta del col·legi, nens que havien sigut duts allà pels seus pares, com aquell que va a una festa al parc infantil o com qui els porta al circ. Nens plorant, terroritzats pels crits, cops i trets de fogueig que es van desfermar. Si fins jo, que m'ho mirava des de la terrassa d'un bar, tenia por. Dir irresponsables a aquests pares seria massa benèvol. Puc arribar a entendre qui porta l'avi a aquests llocs, hi ha avis que es resisteixen a morir i un cop de porra pot ajudar. Però nens? S'ha de tenir en molt poca estima els descendents per dur-los a protegir col·legis electorals d'uns comicis que l'estat -qui té la força- ha declarat il·legals. O potser simplement són pares idiotes, de fet no eren pocs els que s'acostaven amb cotxet -i nen a dins- als tumults que hi havia entre els policies i els custodis de les sagrades urnes. La raó pot ser la que m'explicava el militant de la CUP que se'm va acostar a xerrar.

-El Govern ha fet creure a la gent que això és una festa. I vinga, ahir jocs i activitats als col·legis, avui a protegir urnes pacíficament i la independència arribarà per art de màgia, pintada de color de rosa i regalant clavells. És mentida, ja se sabia què passaria, jo no hauria portat un meu fill a tancar-se aquí.

Per entendre la nul·la transparència i legitimitat de tot plegat, o sigui la indecència d'uns polítics -i pseudopolítics, no oblidem els dirigents d'ANC i Omnium- que probablement bevien gintònics mentre els meus fills jugaven a Scrabble per ajudar-se a passar la nit dins d'un col·legi electoral, n'hi ha prou de transcriure la trobada amb els meus oncles a la porta d'un centre de votació. Còmodament asseguts en el banc d'una parada de bus, miraven com des d'una finestra un bomber es dirigia als concentrats, per aconseguir els seus cinc minuts de glòria. Encara que no treballin, els bombers surten aquests dies uniformats perquè els aplaudeixin, ahir vaig veure gent aplaudir bombers, Mossos d'Esquadra, policies locals, vehicles de TV3 i ambulàncies, la cosa és aplaudir. I els impedits, sobretot els impedits. Si vostè no ha sigut mai aplaudit, agafi unes crosses o un caminador, posi cara de patiment i acosti's a una urna: recordarà tota la vida l'ovació que li brindaran. I si en acabat crida «Visca Catalunya», sortirà a coll com un torero. Però tornem als oncles.

-Tiet, tieta, què feu aquí?

-És que al matí hem votat al Bruguera, i com que després han requisat les urnes, a la tarda hem vingut a votar aquí.

-I heu pogut?

-És clar, home. Hem explicat el que havia passat i ja està.

No els vaig preguntar si després de berenar tenien previst votar en algun altre lloc. Probablement no, ja tenen una edat i tres vots en un sol dia són un esforç.

I mentrestant la gent posant la cara per als que no la posen. I Rajoy i Puigdemont traient pit. Obrim la tercera ampolla? Xin-xin.

De tot plegat només espero que durant la nit els meus fills no em perdessin lletres de l'Scrabble, i menys la ce trencada, que val dotze punts. I sí, pegar a la gent és cosa lletja, ja ho he dit abans.