questa és la pregunta que segurament avui es deuen fer molts ciutadans de Catalunya que no acaben de veure com pot acabar tot plegat després d'haver viscut la tristor d'una jornada històrica. Davant dels col·legis electorals de Girona vaig veure de tot. Eslògans patriòtics, crits, insults, resignació, il·lusió, paciència, perseverança, càntics, votacions, repressions i mala llet. De tot, però no un referèndum ben entès com aquells que durant tant de temps el nacionalisme català s'hi va voler emmirallar com eren els del Quebec o d'Escòcia.

Ara serà el moment de fer valoracions, de calibrar si no va ser un greu error de la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya no haver delegat el gruix de les actuacions al cos dels Mossos d'Esquadra en lloc de deixar que fos la Guàrdia Civil i la Policia Nacional els que assumissin el paper poc galdós de retirar urnes, paperetes i reprimir les lògiques protestes dels frustrats votants. Però també serà el moment de pensar en els propis errors, en l'obsessió de voler convocar un referèndum «sí o sí» saltant-se tota legalitat i tota legitimitat i, per tant, escalfant l'ambient del país en un procés que inevitablement duia a la confrontació. O tal vegada era això justament el que es perseguia?

Ens trobem ara davant dues realitats evidents. Per una banda, un Mariano Rajoy que no ha deixat fer el referèndum però que per mi no ha sabut calibrar les conseqüències polítiques de deixar-ho tot a les úniques mans de la justícia i, per tant, el que va passar ahir a Catalunya amb tanta indignació generalitzada i la corresponent repercussió internacional, penso que li hauria de passar factura més aviat que tard. I per l'altra, un Carles Puigdemont que emergeix com un Àsterix que s'enfronta amb valentia davant l'omnipotent poder de Roma però que ara li tocarà decidir si segueix obert als dictats de la CUP i declarar unilateralment la independència o bé si opta per la sortida més raonable com seria la de convocar unes eleccions que aclareixin d'una vegada els suports d'uns i altres en una confrontació política legítima i amb urnes de debò. En qualsevol cas, segurament el millor que podria passar és que a partir d'ara s'obrís un procés que permetés eixamplar les escletxes de la política en majúscules, comencés un diàleg i una negociació que conduís a una proposta que pogués ser votada per la ciutadania. Però, i ara què? Ara mateix, la confrontació és molt viva i n'hi ha molts que afegeixen gasolina al foc que encara crema en un joc molt perillós i, per tant, segurament comença ser imprescindible que els dos grans actors d'aquest drama nacional desapareguin de l'escena política i deixin pas a uns comicis que portin aires nous i cares noves.

Les coses que comencen malament solen acabar malament i aquesta que hem viscut no n'ha estat pas l'excepció. L'entrada de la policia al centre de Pedret buscant urnes que, per cert, no varen trobar ( sic!), exemplifica al meu parer el surrealisme d'una jornada intensament viscuda. La gent es pregunta ara què passarà però hi ha tantes respostes com opinions a les xarxes socials. Ara com ara ningú no ho sap i només amb el pas dels dies s'anirà aclarint el futur del país ja sigui en una direcció o en una altra. Mentrestant, però, m'agradaria veure que a partir d'avui mateix l'alcaldessa Marta Madrenas està a favor de netejar la ciutat, que per raons del «sí» va permetre que quedés feta un fàstic.