Des del 1924, el nacionalisme català radical ha utilitzat periòdicament l'abrandat anagrama «Galeusca» (Galícia, Euskadi i Catalunya) com a signe d'unitat de propòsit polític d'aquests tres territoris. La darrera vegada que es rellançà fou en la Declaració de Barcelona del 18 de juliol (quin dia!) del 1998, promoguda per CDC. Pujol diria que «ara no toca» (usar-la).

Impossible contradir-ho. Diumenge «Galeusca» va passar a ser un dels infinits globus bufats i després rebentats per Artur Mas. El personatge s'ho ha anat carregant tot, però fa veure que no en sap res. Fins quan durarà la broma?

A Galícia i al País Basc, en tenir dirigents que han parlat dels problemes reals, les eleccions de diumenge anaren com una seda. Catalunya no hi va ser un referent, per descomptat. En canvi, aquí ahir mateix l'exconseller Santi Vila (CDC) va redactar un tuit impecable «A Euskadi, a Galícia... L'electorat premia els perfils centristes. Comença un cicle nou? Tant de bo. Bona setmana».

Paral·lelament, la coordinadora general de CDC (o del PDC, o del que sigui, o de res) ha manifestat que CDC tenia abans del darrer enrenou 15.000 militants i que ara no arriba a 10.000. Em diuen que són força menys. Però tant li fa.

Respecte al País Basc, haig d'escriure, molt a gust, que en la campanya molts dirigents del PNB han destacat que allí no han retallat ni un sol euro en sanitat pública, afegint una frase certa i en el País Basc proverbial: «La inversió en sanitat dóna vots». Així ha estat. A més afegeixo que tenen de conseller el millor coneixedor de la sanitat pública (Rafael Abengoa) i aquí tenim com conseller una espècie de «llufa» d'Els Pastorets.

Durant decennis els industrials bascos han estat marxant del seu país per culpa d'ETA. Ara hi ha un govern que és favorable al creixement econòmic i estan retornant en massa. A Euskadi hi ha un atur de només el deu per cent, és a dir del cinc, perquè un cinc correspon als que estan només un breu temps parats, canviant de feina. Això a Catalunya és inimaginable. Una altra dada molt important és que al País Basc el PNB no té casos de corrupció -cap que jo recordi- i CDC n'està farcida de cap a peus.

Rarament hi ha victòries per mil a zero. Però succeeix quan una de les parts és la Catalunya actual. Estic fart d'escriure'n en base a dades concretes, públiques i ?contras?tades. Arriba a avorrir.

Ara tot està pendent de la intervenció en el Parlament de Puigdemont. Anirà realment vers una declaració unilateral d'independència com es va comprometre amb la CUP o farà alguna martingala vers unes eleccions constituents? Hi haurà una llauna semàntica més, que pot perfectament acabar en no res?

La CUP, el partit més tocanassos del món diu i rediu que no aprovarà els pressupostos si Puigdemont no els canvia. Ara bé, si hi canvia una coma, la CUP dirà que cal canviar-hi un punt i coma.

És la cançó de l'enfadós tocada per forces antisistema que no volen reformar res sinó carregar-s'ho tot.

Aquí la solució a tot és dir que la culpa és de Rajoy i el PP mentre que allí -i a Galícia- es dediquen a resoldre-ho. Clar i net. Urkullu afirma que això del nacionalisme és una cosa de passat, com va acreditar una seva frase que vaig reproduir fa pocs dies. Aquí no sé què diuen perquè ja no se sap si l'olla independentista catalana és més independentista que d' ultraesquerra o a l'inrevés.

Allí la ultraesquerra està ben limitada. Aquí el grup de Colau és una força que realment pot aspirar a governar. Vaja, que de Galeusca res de res.