Les declaracions dels dirigents independentistes, segons les quals al setembre de l'any vinent hi haurà la secessió, no se les creu ningú, ni Carod-Rovira, que, com tothom, no hi entén res. En no existir una comunicació social lliure, el discurs únic va tirant, com sempre passa en els totalitarismes i els populismes. Ningú s'ho creu, però tant li fa. Els deliris també ocupen lloc i entretenen els babaus. Què farien altrament?

Per veure fins a quin punt vivim ensarronats només destacaré que dimarts passat TV3, en mostrar, diverses vegades, les portades dels diaris del dia, va evitar llegir un gran titular de la portada d'El País. En canvi va llegir els de tots els altres diaris, malgrat ser més petits i menys interessants. Deontològicament, TV3 tornà a fer fàstic. Res de nou.

El gran titular era una frase del lehendakari Iñigo Urkullu afirmant «La independència en el segle XXI és parlar d'imatges del passat». També exposà que «Avui és impossible que un Estat es pugui declarar independent». L'independentisme català podia patir un desmai. He intentat sospitar què passarà amb les animalades secessionistes casolanes quan les òbvies certeses d'Urkullu ja no es puguin amagar.

També vaig intentar trobar criteris sobre el nostre futur polític immediat: va ser tasca feixuga, que deien els lletraferits. La vaig dur a terme xerrant amb uns i altres. Els que més xerraren foren els que menys -o gens- sabien, mentre que els pocs que ensumen alguna cosa tendien a callar com morts. Tanmateix, vaig pescar força.

Els llestos em confirmaren que a Catalunya una de les poques persones que té poder polític, i la perspectiva que aquest dóna, és Carles Puigdemont. No sempre ha estat així perquè hi hagut períodes amb més «sottogoverno» que a la Itàlia de la Primera República i un president de la Generalitat en orsai permanent. Tots creuen que Puigdemont complirà el seu desig de no tornar-se a presentar.

El segueix Oriol Junqueras, però de força lluny. Aquest és menys murri i més matusser. Després ja tot és un desert. Es va instaurar l'aventurisme en el poder, inicialment per part CDC, i ara el creuament de línies de poder confusionari és espectacular.

Amb matisos és el que m'han dit els més llestos de la classe, de la classe política casolana. Amb síntesi veuen Puigdemont com un petit Tarradellas que irremissiblement i discretament pot jugar a sembrar encara més zitzània entre ?l'independentisme, tot i dient que només intenta trobar denominadors comuns. L'imminent discurs sobre l'Estat de la Nació ens pot donar alguna pista.

Algunes fonts diuen que el pitjor secessionisme ha sabut crear un clima de tensió que a l'hora de la veritat acabarà en no res. Si Puigdemont no troba una maniobra «tarradellista» per posar-se per damunt dels partits, cosa difícil perquè aquests s'hi resistirien, Junqueras tindrà una forta probabilitat de ser president.

La sorpresa important consisteix en el fet que hi ha un convenciment general respecte que tot seguit arribat al poder Junqueras es moderarà. Sobre això hi ha un convenciment general.

Una font em diu: «El discurs rupturista no se'l creu ningú, excepte potser la CUP, que el té com fons de comerç i que sap que mai no podrà manar. Els radicals com Junqueras, Colau i altres saben que la nostra societat vol una pacificació, tant verbal com real. Aquesta arribarà per força i molt més aviat del que permet pensar les proclames dels mitjans secessionistes. Tots volem calma i entrar de veritat en la resolució dels problemes reals. S'explica que TV3 no llegís el titular amb les declaracions d'Urkullu -en lletres de pam- a la portada d'El País. El canvi de paradigma a Catalunya vindrà per la via indicada pel lehendakari. Qui ho faci i ho faci bé pot manar molts anys. El discurs secessionista radical està esgotat. És una litúrgia buida, sense contingut».