Als seus 86 anys menys sis setmanes, Jordi Pujol Soley torna a treballar. No és pas per picar pedra. Ni per crear un altre banc. Ni concebre un altre partit per suplir l'agònica CDC. Ni per estar en el centre d'un sistema clànic, obscur i subterrani, de poder econòmic, polític i social, així com, a continuació, familiar.

Retorna a escriure i a aparentar ser un intel·lectual. Per a ell, fou una activitat molt important, que resultà nefasta. És l'element originari i determinant d'una monumental crisi cultural i de pensament. El pujolisme també ha fet aquest mal. Quan resulta que en el camp del pensament i de visió del món un no res pretén, amb argúcies polítiques, ser-ho tot, pot assolir que un poble que era alguna cosa acabi no sent res.

Però anem als fets, com a base del que és una informació pura, no pas cap opinió o, encara menys, una especulació. És molt simple. Resulta que Pujol ha decidit escriure, o retornar a escriure. No vol escriure per aclarir maldats esgarrifoses sinó per tapar-les encara més. No encararà la comesa de salvar persones que va fer tacar injustament, com, per posar un exemple, el que fou president «de jure» -de fet Pujol ho era tot- de Banca Catalana, Jaume Carner. No fou l'únic. Dotzenes de vegades Pujol fou com la figura del rei en el escacs: per salvar-lo s'havia de sacrificar a qui fos.

En tot cas, Pujol ara escriu sistemàticament, després de setmanes d'estar parlant amb persones a les quals ha demanat el seu parer. Com és la seva norma farà un cas molt limitat del que li han dit. Li va bé tenir alguna dada, per allò de la credibilitat. Però cap fet, cap bon argument el pertorbarà o influirà.

Sempre sap d'entrada el que vol dir i sobretot el que vol amagar. Ell va de missatge profètic no pas de respecte per la veritat o la realitat. Aquestes poden ser enemigues o comparses. Ho proven els milers i milers de pagines de coses seves - dir-ne obres fora excessiu - que ha editat, en bon i car paper, la Generalitat. Són per a impressionar. Tothom ho entén i, per tant, no solen ser llegides.

Pel que em diuen els seus interlocutors Pujol escriu de «temes i problemes globals, en particular els que més afecten a Europa». Bravo. Ha ensorrat a Catalunya i ara vol liderar el món. Un adagi empresarial anglosaxó afirma, amb tota la ironia del món, «si has ensorrat una empresa petita, prova de gestionar-ne una de gran».

La llista d'empreses fou immensa. Uns laboratoris farmacèutics creats pel seu pare. Una alternativa a la Universitat -per ambició no quedava- dita EISA. Revistes de tota mena, atès que en privat hi va haver anys en que deia que si no s'hagués dedicat a la política hagués volgut ser empresari de premsa.

Ja ho va ser. Jo el vaig conèixer en el despatx d' un honest director d' El Correo Catalán. Era el dia de la taula rodona final del seguit de conferències titulat Les Terceres Vies a Europa acabada una hora abans en el Col·legi d'Advocats de Barcelona. Mai no oblidaré que Jordi Pujol, que hi havia participat, tenia un llapis vermell i blau - d'aquells gruixuts - a la mà. Suposo que la intervenció de Pujol va quedar del seu gust.

Tot plegat no és per fer barrila. Pujol sempre s'ha vist a si mateix com un ideòleg, com un gran pensador. Això explica que hagi intentat ensorrar, tapar, marginar, a tots aquells que en aquest ordre eren molt i molt millors que ell. N'hi va haver. També això explica la seva falta de simpatia per Jaume Vicens Vives, per Josep Ferrater Mora i Ramon Trías Fargas. Me'n deixo molts. A Josep Pla no el cito perquè no es va moure tant en el camp del pensament sinó en la literatura i el periodisme. Però el menyspreu de Pujol per Pla és estratosfèric i profundament injust.

En tot cas, no hi ha mal que per bé no vingui. Pot valer la pena exposar moltes cabòries -una important fou el cattocomunismo sorgit a Itàlia- importants per a comprendre a Pujol i el nostre enfangament intel·lectual i, per tant, inexorablement, moral.