des del 2011, he estat buscant infructuosament notícies positives respecte a la sanitat pública catalana. No en trobava ni una. Però n'hi ha hagut una que, per les vacances i pels silencis dels mitjans de comunicació, em va passar per alt. Ho resolc a gust. Es tracta del cessament en la direcció general de l'Hospital Clínic de Barcelona de l'inefable i nefast Josep M. Piqué. És per tirar coets. En vaig parlar moltes vegades. Era un privatitzador enfollit, respecte a un ens públic per antonomàsia. Ho era tant i tan frívolament que de vegades no sabies si posar-te a riure o a plorar. Dubtaves entre si estaves davant un galifardeu somiatruites o bé una persona madura.

Tinc documents que ell va difondre internament que eren d'un ridícul apriorisme privatista, com l'ús sistemàtic d'expressions en anglès americà perfectament existents en totes les llengües. Feia pena.

Es va creure totes les cabòries de Boi Ruiz i sovint va ser manegat per la persona més temible, però també la més intel·ligent, de la sanitat catalana. Com he exposat mantes vegades, és Jaume Aubia, el secular cap de fet del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona i també cap de l' anomenat "sector de negocis sanitaris de CDC". En capacitat, només és comparable a Josep Prat, ara per sort enfeinat per imputacions judicials. Les crítiques periodístiques van ser el detonant del cessament de Piqué. Cap ni una va venir mai de La Vanguardia ni de TV3, ans el contrari: Piqué sempre hi va ser lloat, fins al ridícul. El que jo i alguns (pocs) més escriguérem ha acabat incidint en el personal mèdic del Clínic, on Piqué regnava com un reietó medieval. Com Mas, Piqué és una persona que no fa res per ser simpàtic i això també ha pesat. Ara em diuen que se n'ha anat a viure a Andorra. Ha deixat darrere badades espectaculars, com la contractació del metge Paolo Macchiarini. El Clínic està vacunat contra un altre Piqué. Aquelles crítiques, i sobretot la seva veracitat, influïren en els metges del Clínic, malgrat estar controlats de manera medieval, que podia ser rebutjada judicialment. En efecte, en el moment de ser contractats, els metges havien d'esdevenir membres d'una organització dita "Associació Professional de Metges de l'Hospital", amb exclusió de qualsevol sindicat. Era amb el que en Dret se'n diu "unitat d'acte". Tots els metges n'havien de ser membres, i se'n feien. Una metgessa s'hi va refusar i va obrar en Dret. Va guanyar, òbviament. Però tot indica que li van fer la vida impossible i va plegar. Un sindicat d'infermeres també li era ben fidel, i tot el que es vulgui, com un tractament laudatori constant pels dos grans mitjans de comunicació esmentats. Entre convergents s'havien d'ajudar, diria un babau. Els metges van acudir al que de sempre havia estat un dels grans aliats de Piqué, el president del patronat, l'exconseller de Salut i també d'Interior Xavier Pomés. El memorial de greuges dels metges era tan gran i escandalós que Pomés no va voler salvar Piqué. Vés a saber si algú per sobre de Pomés no volgué obrir un nou front a pocs mesos d'eleccions.

Després, els metges van convèncer el doctor Josep M. Campistol, que era director mèdic, que el substituís. Aquest va acceptar. Ben aviat ha expressat en públic criteris diferents de Piqué. Creu que el Clínic ha de continuar sent un hospital públic amb més vocació de comunitària, en ser el de referència, com el seu hospital públic, d'un mig milió de barcelonins, i haver estat creat notòriament com a públic en terrenys de la primera Universitat de Barcelona. Malgrat totes aquestes evidències jurídiques, Piqué gosava voler regalar-lo a una fundació privada. Era esgarrifós. Piqué va potenciar i mimar un hospital privat dins el Clínic, Barnaclínic. Usa els mitjans d'aquest, cosa que vaig denunciar mil vegades. Campistol ha declarat en públic que vol separar físicament ambdós centres.

Òbviament, aquest excel·lent canvi no té res a veure amb el nou conseller. Dubto que Toni Comín tan sols ho entengui. Està instal·lat en un orsai permanent. Cal felicitar només els metges del Clínic. Gràcies. No badeu mai més.