Tinc respecte intel·lectual i moral pel gran poeta Miquel Martí i Pol (1929-2003). Vaig parlar-hi només una vegada, a casa seva, i em va impressionar en tots els aspectes, en particular per la seva fortalesa d'ànim, en condicions de salut dramàtiques. Fou l'amabilitat pura.

Ara bé, potser algun dia hauríem d'abandonar la diguem-ne traducció a la prosaica realitat política del seu vers més conegut, el del final del poema Ara Mateix: "Tot està per fer i tot és possible".

Aquella idea poèticament genèrica ha emparat unes il·lusions, esdevingudes il·lusionisme, que em fa molta por. A un munt de persones ha causat un dany infinit.

Que "tot és possible" és una idea que haguessin pogut fer seva els, per dir-ho així, irresponsables responsables del "Sis d'Octubre". Ja en el present, feren seva aquesta irresponsabilitat els de l'aixecada de camisa del darrer brot casolà de l'epidèmia secessionista, avui en vies d'extinció, excepte si no ho espatllen dos temibles no secessionistes, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias.

He llegit i citat, sovint de memòria, molts versos i algun poema sencer. He vist moltes sortides i postes de sol, un grapat d'elles des del mig del mar. Crec que l'impuls emotiu, com la solidaritat humana, han de ser components dels grans actes. Però els ha de regentar la prosa i el realisme, per no esmentar fins i tot la comptabilitat.

El que no pot ser és viure en una societat que es vol refundar cada quatre dies, des d'una barreja de lirisme i oportunisme polític, o de mer poder. A més, s'actua tenint darrere de les cortines determinismes -ara hi ha l'independentista i el leninista- que són cotilles mentals destinades a no poder ni pensar que "tot està per fer i tot és possible".

El més ase de la colla sap que pactar amb el comunisme involucionista de Podem seria ficar-se en un túnel sense sortida. Ningú ni enlloc s'ha ficat en el pou comunista per a poder-ne sortir l'endemà, com si res. A la vegada, la voràgine referendària sempre ha estat un perill. Aquí seria molt pitjor.

No és cap atzar que els independentistes quebequesos i escocesos sempre hagin vist l'independentisme català com una altra cosa a témer. La prova és que han evitat al màxim els contactes, com va exposar, referint-se als escocesos, la millor revista cultural i literària del món, The New York Review of Books, de la que en sóc apassionat lector i subscriptor des de fa uns 30 anys.

M'equivocaria si creiés que ahir el Comitè Federal del PSOE va enfocar el present per elevació. Cap partit no ho fa mai així. Sempre va de tacticismes i de poder. Resulta avorridíssim.

En qualsevol cas, voldria ser optimista i creure que no serà possible una entesa del PSOE amb Podem. Ho assimilo a l'infern de Dant. No puc ni pensar-ho. He llegit molt sobre marxisme i sobre leninisme i sobre el comunisme real, és a dir el que va existir. He visitat llocs de poc accés i vaig conèixer víctimes d'aquell totalitarisme que mai no oblidaré.

Penso en Francisco Ramos Molins (Alacant, 1910 - Barcelona, 1983), enginyer industrial que va ser senador socialista per Barcelona, i en el seu íntim amic, el metge Julià Fuster Ribó (País Valencià, 1911 - Tarragona 1991). Membres del PSUC, van ser oficials de l'exèrcit republicà i després de l'exèrcit soviètic, destinats en el front de Stalingrad. Em van explicar les seves vides amb detall. Van ser sengles calvaris.

Ambdós van passar més de nou anys en el gulag soviètic, per haver només demanat emigrar a Mèxic, on hi tenien familiars. Van poder tornar a Espanya el 1959.

Ramos es va integrar en el PSOE català i Fuster no es va acostar mai més a la política. Va ser metge del llavors anomenat "Seguro" a Palafrugell. El vaig conèixer gràcies a Josep Pla. Un sopar amb ells dos va ser inoblidable.

Fuster és citat, en ocasió d'una revolta en el camp on estava internat, en el meravellós llibre Gulag d'Anne Applebaum (Penguin Press, Londres, 2003) que va rebre el preuat premi Pulitzer i es pot comprar per Internet. Val la pena. És magistral.

Segur que Sánchez no l'ha llegit i que Iglesias no el llegirà mai. Jo mai no l'oblidaré com no oblidaré Ramos ni Fuster. Per això estic vacunat contra ensarronades.