i Vives ni Taltavull ni SaizMeneses ni JoséAlegre Vilas, l'amagat abat de Poblet, ni el prior del mateix monestir, LlucTorcal. Cap dels qui eren a la travessa -ni dels tapats-. El bisbe de Barcelona serà Juan José Omella, un pastor senzill, proper, afable amb dots «socials» -amb «flaire d'ovella», en paraules del papa Francesc-, com ja havien apuntat des del passat gener José Manuel Vidal i Jordi Llisterri, l'home de la web oficiosa del bisbat de Barcelona, «Catalunya Religió».

Quan el 1967 va ser nomenat per a la seu de Barcelona Marcelo González Martín, servidor ratllava els 20 anys i vaig escriure un article titulat: Bisbes amb paracaigudes. Hi deia, en poques paraules, que l'Església de Barcelona no necessita bisbes baixats amb paracaigudes sinó sortits de la pròpia comunitat eclesial.

Arribarà un dia que cada església local haurà de poder, millor dit, tindrà l'obligació, d'elegir el seu bisbe, com en el primer cristianisme. El meu pensament no sols no ha canviat sinó que s'ha afermat. Si una comunitat no és capaç de nodrir els seus futurs líders és un fracàs com a comunitat. Però ja ha passat el temps de les campanyes «Volem bisbes catalans!». Pau VI la va entendre al seu moment, amb un xic de retard, i Francesc, si convingués, també ho faria.

Abans i després que el cardenal MartínezSistach complís 78 anys el passat abril, s'han sentit moltes coses. Entre elles, que no volia desaferrar-se de la cadira. Fins i tot havia sonat el cardenal Cañizares abans d'aterrar a València. Llisterri va escriure Barcelona no necessita un paracaigudista i va esdevenir l'ase dels cops dels de la crosta. Però és obvi que l'hora de Martínez Sistach havia arribat a la fi. Els temes de diàleg entre creients i no-creients de l'«Atri dels gentils» -una iniciativa beneïda per l'anterior papa-, segons Antoni Vives mateix, havien «navegat lluny de la complexitat del món d'avui». «Germinans Germinabit», la web ultracatòlica que no va parar fins que Oriol Domingo esdevingué invisible a LaVanguardia, també li feia la guitza fins al punt de publicar el passat 7-IV que era ell qui vetava Omella. El cardenal aleshores s'empescà allò de la Pastoral de les Grans Ciutats i l'actual papa li va fer el discurs per al Congrés Internacional el passat 27-XI-2014. Sabia que no el traurien fins passat el Sínode de la família, però el darrer Sínode ja és historia. No podia esperar sinó el relleu. Com es diu ara a Roma, a mena d'acudit quan el Papa prescindeix d'algú -i es veu que va prescindit de molta gent-, li ha fatto misericordia.

Omella va néixer a Cretas, un poblet del Terol on es parla el «xapurreao» -no pas català-. Estudià en centres de formació dels Pares Blancs a Lovaina i a Jerusalem; per tant, té un bon coixí intel·lectual. Ordenat l'any 1970, fou rector de Calanda, passà un any de missioner al Zaire i el 1996 ja era bisbe auxiliar de Saragossa. Ha estat bisbe de Barbastre-Monsó -1999-2004-, abans d'ocupar la seu de Calahorra i La Calçada-Logronyo. Els seus padrins? És amic personal del cardenal Santos Abril, també terolès, arxipreste de Santa Maria la Major, on va tenir lloc la conxorxa clandestina per l'elecció de Francesc, i de l'hondureny Rodríguez Mareadiaga, ambdós molt propers al Papa. Res d'estrany que fos nomenat per Roma membre de la Comissió de bisbes, dirigida pel cardenal Ouellet, on es debaten els nomenaments episcopals de tot el món. A més té bon predicament entre els companys que el van elegir president de la Comissió de Pastoral Social.

La càrrega que li ve al damunt no és fàcil. Li caldran alguna cosa més que classes de català: classes per entendre el teixit clerical i social barceloní, la fractura que va sofrir la diòcesi en temps de Carles, per què el seu nomenament suposa una derrota per al sector denominat nacionalclericalisme des de l'altra posició. Li aconsellaria que abans d'aterrar, llegís Les dues tradicions. Història espiritual de les Espanyes, de Carles Cardó, les actes del Concili provincial tarragoní, Arrels cristianes de Catalunya i la meva Carta al Papa d'un creient crític. Li caldrà demanar-se per què serà rebut amb educada cordialitat però sense entusiasme. I guanyar-se clergat i fidels des de baix. Obrint les oïdes i obrint el Palau Episcopal -un Palau amb el «Pacte de les catacumbes» al damunt com una espasa de Dàmocles- al diàleg de tots els sectors. I tots vol dir tots.