Gestos, gestos, gestos. Han de passar coses. Els votants dels partits del sí els han dit que han guanyat, i en conseqüència, esperen i desitgen que passin coses. Es tracta de no decebre'ls. Resolucions, declaracions, lleis que naixeran suspeses. La presidenta del Parlament dóna visques a la República Catalana com si la sessió constitutiva fos un míting de la CUP. El pacte per declarar inaugurada l'autopista cap a la independència ha arribat abans que l'acord per investir president i formar Govern. És més fàcil pactar declaracions que investidures «amb generositat».

Gestos a la contra: diputats del sector unionista que no canten l'himne català a la solemne sessió. L'himne, com la senyera i la Diada institucional, eren assumpcions comunes de tots els grups parlamentaris, del PP a Esquerra, passant per CiU, PSC i Iniciativa. Ara que a les senyeres els creixen estels, i la Diada real és una gran manifestació independentista, als de l'altre costat els agafa una severa afonia a l'hora de cantar Els Segadors.

Els uns han decidit que amb aquesta Espanya no juguen, i els altres que aquesta no és la seva Catalunya. El xoc de trens comença a casa i l'Aznar somriu perquè ell ja ho havia dit. Sir Isaac Newton ho va explicar en la seva tercera llei, de l'acció i la reacció: «Actioni contrariam semper & æqualem esse reactionem». És a dir: «per a tota acció hi ha sempre una reacció igual i contrària». Hi ha consens en explicar l'esclat independentista com una reacció a l'acció de l'Estat contra l'Estatut de 2006, amb la sentència del Tribunal Constitucional com a màxim exponent. Ara, quan aquest independentisme assoleix i exerceix la majoria absoluta al?Parlament, es genera una reacció «igual i contrària» que trigarà més o menys a manifestar tot el seu potencial, però que ho farà.

Té raó la nova presidenta del Parlament quan anuncia la mort de l'etapa autonòmica. No perquè hi hagi cap certesa que d'aquí a tres anys la independència sigui una realitat reconeguda, sinó perquè el pacte autonòmic de Catalunya ha mort. Un pacte en el qual els qui volien un estat català acceptaven romandre a Espanya a canvi que els qui volien una Espanya jacobina acceptessin una Generalitat amb cotes cada cop més altes d'autogovern. Aquest pacte agonitza, i el que ve ara és una confrontació amb potencial per esdevenir un llarg empat, empantanegat i cada dia més crispat, perquè ni els uns ténen prou força per assolir el seu objectius, ni els altres per fer-los-en desistir.