Dues reflexions sobre la proposta d'Artur Mas i l'eix social del debat polític.

Primera: l'endemà de les eleccions, Catalunya continuarà sent una comunitat autònoma, amb les mateixes competències i recursos que ara. També si guanya la llista del sí. El Parlament triarà un president que formarà un Govern, i mentre es negocia la independència, aquest govern haurà de decidir si retalla per aquí o per allà, si privatitza serveis i ven patrimoni per pagar deutes, o quanta natura es pot sacrificar per crear llocs de treball. "Garantir la normal governació del país", com va dir Mas, és explicar molt poc. Les polítiques que apliqui dependran de la composició humana de la llista, però no sabem amb quins criteris s'haurà elaborat. Encara que molts candidats fossin independents, els haurien proposat els partits adherits al projecte: en quina proporció per a cada un? Adoptarien com a referència l'actual Parlament, les eleccions europees, les darreres enquestes? La resposta a aquestes preguntes seria encara més rellevant si la llista no aconseguís la majoria absoluta, però si la relativa. Llavors s'allunyaria l'horitzó de la independència, i la llista tindria com a única funció la de governar una autonomia. Tenim dret a saber amb quines polítiques.

Segona, i en sentit contrari: la composició del Parlament de transició afecta poc el model social del futur estat. Depèn molt més de la correlació de forces que es produeixi en cada moment, tant al país com a Europa -en el cas de pertànyer a la Unió Europea i a la zona euro. El món és ple de constitucions que garanteixen tota mena de drets socials, i que emparen governs que els neguen i els trepitgen si disposen de la majoria suficient. I viceversa: constitucions que no en diuen res emparen governs molt sensibles amb aquests drets. La constitució defineix Espanya com un "estat de dret" i garanteix els drets al treball i a un "habitatge digne i adequat", per exemple, i després les polítiques del govern i la composició de les majories parlamentàries ho fan més o menys possible. El mateix succeiria en un estat català independent, que si formés part de la zona euro es veuria també condicionat per unes decisions de política fiscal i monetària en les quals hauria participat, si de cas, com una veu molt minoritària.

Per tant, el debat sobre el futur model social d'un estat hipotètic no pot ser mai l'excusa per evitar el debat sobre les polítiques socials efectives i concretes dels propers dos anys.