Em sembla que hauríem d'estar d'acord que no hem anat bé ni podem anar-hi, a curt o a mitjà termini. Per tant, caldria efectuar nous replantejaments de fons. Ara bé, tots els partits i totes les forces socials estan d'acord a evitar-los.

Parlo sistemàticament en persones que oficialment són de tots colors. Però, ai las, en cap no hi trobo cap enfocament realment nou, capaç d'ajudar a girar la nostra florida truita. Tots estan en allò d'"anar tirant", com si estiguéssim en un ordre perfecte, cosa que no sé a quin ximple se li pot acudir. Altres proposen solucions de cul de cafè, que ho empitjorarien tot, que ja és dir.

Hi ha aquesta cosa independentista o sobiranista, o el que sigui. Volen una trencadissa monumental per a poder fer no se sap què, si bé cal sospitar que seria per efectuar-ho tan desastrosament com ho han fet CDC i ERC sempre que han manat. Per això eviten precisions, en l'ordre intel·lectual, o conceptual. Quant a pensament, oscil·len entre el zero i el menys infinit. No van més enllà de frases publicitàries que amaguen la seva ruqueria i la seva ignorància. No saben res sobre res, i quan fan insinuacions se'ls fonen les meninges.

Anem a la resta. Trobem un altre panorama desolador. Per l'esquerra convencional (PSC i Iniciativa) parlar d'un nou Front Popular faria riure, malgrat que el zapaterisme va ser precisament això, amb el resultat que s'ha vist. A la vegada, mai no hi ha ni una insinuació respecte a una Tercera Via, és a dir el que Blair i Schroeder van proposar a la conferència del Partit Socialista Europeu celebrada a Malmö el juliol del 1997. Els socialistes francesos i espanyols s'ho van carregar.

És un barreja de liberalisme progressista i socialdemocràcia que, en el pla concret, encarna l'actual primer ministre italià, Enrico Letta i el Partit Democràtic italià. El seu antecedent intel·lectual és ben italià. Fou el "socialisme liberal" o "social liberalisme" concebut per Carlo Rosselli (1899-1937) assassinat a França, junt amb el seu germà Nello, per un grup feixista francès (La Cagoule) al servei de Mussolini.

Després trobem una extrema esquerra i, separadament, una reacció contra les barbaritats independentistes. Sembla que ambdues posicions més aviat pugen, però la sequedat intel·lectual tampoc millora.

Parles amb qui sigui del grup que sigui, i no pots anar més enllà de la crítica puntual a la bestiesa que segur que ha dit una força antagonista. Els més honestos reconeixen que estem estancats. És això.

Per tant, algun dia caldrà refer el país, perquè l'ensorrament de la bestiesa de CDC i ERC és segura. Tan segura com que avui hi ha uns milers de nous almogàvers que se la creuen, malgrat la seva indefinició.

Semblaria lògic que s'elaborés una teoria i una pràctica (o millor: unes teories i unes pràctiques) que substituïssin les ximpleries independentistes. Ens cal una mínima Weltanschauung ("visió del món"). Dins el catalanisme, només ho intentà Enric Prat de la Riba (1870-1917) però recuperar-ho és impossible i indesitjable. Avui no és tolerable parlar de raça, ni d'imperialisme, ni de res de semblant. A Prat només se'l pot salvar en el terreny ?polític-administratiu. Als ?governants que tenim no se'ls pot salvar ni en aquest nivell.

Suposo que tothom admet que som on som perquè ha estat possible arribar-hi. Un cop sortits del pou, caldria fer de tot per evitar poder tornar-hi a caure. Per assolir-ho, caldria reflexionar i actuar ja ara mateix. Però no es fa. Potser es pel fet que tenim un sistema polític basat en uns partits oportunistes, estructurats de manera molt i molt vertical, poc donats a la reflexió i gens creadors de nous líders, ni de cap nova "Weltanschauung".

Alguna cosa s'hi hauria fer. Ara bé, miro, parlo i fins i tot ensumo i no veig res. Estem resclosits i, ai las, no fem res per exposar-nos al sempre nou aire de la modernitat, que sorgeix arreu, menys aquí.