La resistència catalana i gitana de Perpinyà: "Són molt racistes aquí"

A mig matí no hi ha ni una ànima al carrer, ni tampoc al migdia, perquè a Sant Jaume tothom té per costum ficar-se al llit tard. Sant Jaume és un barri gitano al cor de Perpinyà i és un dels llocs més pobres de França. Els carrers són estrets i costeruts, les cases són baixes i algunes façanes mostren colors: seria preciós si no estigués tan brut, tan deixat de la mà de Déu. Hi ha edificis molt deteriorats, pintades a les parets, escombraries a les cantonades. Un ve del centre de la ciutat i sap que ha arribat a Sant Jaume per la deixadesa (el canvi és brusc i radical, com si hi hagués una frontera pintada a terra), però també perquè als carrers no se sent parlar francès, gens. Tothom parla català. Un català melòdic, esquitxat d’arcaismes i gal·licismes.

Perpinyà és territori francès des que el Tractat dels Pirineus va esqueixar Catalunya l’any 1659. Tres segles i mig després, el català s’esllangueix a la capital del Rosselló. Primer, les lleis van tancar el català a casa, i ja al segle XX, els càstigs a l’escola, el desprestigi social i l’arribada dels pieds-noirs (francesos que van néixer o van viure a Algèria durant el període colonial) van acabar de fer la resta. Així, la baixa escolarització dels gitanos i, en general, el seu aïllament, van ser factors decisius per salvar la llengua dins de la comunitat.

A Sant Jaume viuen uns 4.000 gitanos. Cap al tard, els carrers són plens: els nens juguen a petanca i a futbol, les dones s’asseuen a la fresca i els homes s’ajunten a la plaça del Puig. Un nen està assegut en un llindar. Porta una samarreta del Barça i entre les cames té una gàbia amb un periquito. Més amunt, dos nois indiquen on trobar Nick Giménez, un dels líders de la comunitat. Giménez surt per la finestra, baixa i s’asseu en una cadira davant de casa seva. Diu que ja no hi ha patriarques a Sant Jaume: els que hi havia ja van morir i a més s’està perdent el respecte pels grans: "No és com abans, el món ha canviat". Va treballar 35 anys a l’Ajuntament de Perpinyà, era assessor i mediador amb el barri. No culpa l’Administració de les escombraries als carrers: "La brutícia és dels gitanos. La llencen per la finestra, no baixen. La gent, que és bruta... no tothom, eh".

"No tindrà mai independència"

Giménez parla després d’identitat i va a les arrels: "Soc català. No soc francès!". Però a Sant Jaume darrere d’aquest sentiment no hi ha cap articulació política: "El 80% de la gent no segueix això -diu Giménez-, no els interessa. Parlem català perquè som catalans, és la nostra llengua, però no som gent de sortir a manifestar-nos. Perquè et dic una cosa: Catalunya no pot tenir independència, no la tindrà mai, Espanya no donarà mai la llibertat". I després, dels dos pilars de la seva identitat, en prioritza un: "Ens sentim el que som: gitanos. Parlem català però som gitanos".

Menyspreats per les institucions franceses i oblidats pels catalans del sud, els gitanos de Sant Jaume se senten desemparats: "Els polítics catalans d’aquí no ens volen per a res, no han vingut mai. Som els oblidats de tothom, no ens vol ningú -diu Giménez-. No som com els paios. Vivim fora, ho fem tot al carrer, sempre ha sigut així. Aquí sempre hi ha gent a fora, els nens petits també". No van a l’escola? "No gaire. Per a què? Perquè els donin un títol? A cap feina els voldran. No els serveix de res".

El veïnat pateix els problemes propis de les zones marginals urbanes però, encara que han canviat coses, hi regeix el culte a una identitat de la qual s’enorgulleixen.

Menys de la meitat dels nens van regularment a l’escola i l’atur entre els joves s’acosta al 90%. Molts a Sant Jaume viuen de les ajudes públiques, i no només joves. I per la baixa escolarització, també són molts els que no saben escriure, i els que en saben, només saben escriure en francès, així que el francès és l’idioma que utilitzen quan parlen per WhatsApp o a les xarxes socials. "El català està prohibit, no el volen aquí", diu Giménez. A Perpinyà hi ha només dues escoles catalanes i no són a prop.

A la plaça sense nom, en un costat, hi ha els pastors i els músics. Davant, assegudes, les dones, amb els cabells coberts; els homes estan en el perímetre de la plaça. Com que és dimecres, hi ha assemblée, i com que fa bon temps, és a l’aire lliure. Assemblée (ho diuen així, en francès) és com anomenen aquí el culte evangèlic. Hi ha parlaments dels pastors i testimonis dels que es reuneixen, i també rumba i flamenc, en català i castellà. A Sant Jaume pocs parlen castellà, però el flamenc té molta força.

Parlaments

Sovint barregen estils i llengües: "La paraula de Déu és viiiiva. Les promeses al meu Déu són viiiives. El profeta profetizabaauuu, profetizaba el Hijo de Dios [...] ¡Y volaréeee! ¡Y volaréeee! (Allez-y! Sí, senyor!)". En canvi, els parlaments i els testimonis són en francès, tot i que de vegades deixen anar alguna frase en català. Néné explica que ho fan així perquè el culte està obert a gent de fora del barri; però a l’assemblée no es veia cap foraster. Un altre pastor diu que és per no aixecar suspicàcies entre les autoritats franceses, perquè entenguin el que s’hi diu si alguna vegada s’hi acosten.

Divendres també hi ha assemblée. Plou, així que l’han de fer sota sostre. Es tracta d’un local diàfan, sobri i amb molta llum, i darrere de l’estrada hi ha un únic missatge: "Dieu est amour". És com la de la plaça però amb menys música i més testimonis, i amb imposicions de mans i moments de catarsi col·lectiva. Els pastors fan discursos enèrgics i els assistents assenteixen amb pena i amb els ulls tancats. Alguns testimonis estan relacionats amb la droga, que tots coincideixen a assenyalar que és el pitjor dels seus mals. La venda, però sobre tot el consum dels joves. "L’església rep el toxicòman -diu Néné- però a un venedor no el volem, llevat que canviï".

El centre de culte és a la part baixa del barri. Aquí els gitanos viuen barrejats amb magribins. A la sortida de l’assemblée, algú diu que pots saber on viuen gitanos i on magribins perquè aquests no estenen la roba fora dels balcons. La convivència ara és bona, però no sempre ha sigut així: el moment més crític va ser el 2005, quan uns enfrontaments violents entre les dues comunitats van deixar dos morts. Però ja ha passat temps i, de fet, el 2018 van anar de la mà en la lluita contra els plans urbanístics que l’Ajuntament tenia per a Sant Jaume: volien fer caure illes de cases senceres i desallotjar una cinquena part de la gent.

Volien un barri menys dens i més barrejat, deien, i així acabar amb la insalubritat i desfer el gueto. Els veïns entenien que una reforma era necessària, però desconfiaven de l’Administració: moltes famílies haurien d’abandonar el barri i a més temien que la seva cultura es diluís. S’hi van oposar. Van trencar amb el seu atàvic apoliticisme i aïllament i es van mobilitzar, i a més van trobar suport fora del barri: van fer barricades i van aturar les excavadores.

"Fa molts anys que volen fer-nos fora d’aquí i no poden", diu Nick Giménez

"Fa molts anys que volen fer-nos fora d’aquí i no poden", diu Nick Giménez. El 2020, Louis Aliot, del Front Nacional, va guanyar les eleccions municipals. Malgrat ser d’ultradreta i jacobí, va tenir bastant suport a Sant Jaume: va suspendre les demolicions. A la premsa es va parlar de clientelisme, de compra de vots, però sospites i acusacions d’aquest tipus ja n’hi havia hagut amb altres alcaldables i alcaldes.

Entrada la nit, els carrers bullen: hi ha barbacoes i més partides de petanca, nens corrent amunt i avall, alguns en moto, i gent davant les cases i a la plaça. És caòtic, excitant. Una família fa un foc als peus d’un mur mig esfondrat i mig sostingut per bigues que fan de contraforts, vestigi de les demolicions del 2018. El pare es queixa que al costat de casa seva trafiquen amb marihuana i cocaïna. Els camells són del barri, gitanos i magribins junts; els compradors són del barri però també venen de fora. "Tots ho saben, sabem on són i qui és. Ho sap la policia, i els agafen i en una hora són fora". Diu que estan arruïnant tota una generació de joves i que abans a Sant Jaume hi havia comerços i artesans i ja no queda res d’això. I conclou: "Els va bé que siguin aquí i així no molesten al centre. L’Ajuntament ha matat el barri".

"Són molt racistes aquí"

No arriba als 30, està assegut en un banc a la plaça del Puig, i explica: "Són molt racistes aquí, eh. Entres a una botiga i tothom et mira. Només parlo francès quan vaig al centre; a Sant Jaume parlem el català. El francès el vaig aprendre a l’escola. Quan parlem francès tenim accent, ens costa. Gitano i català va tot junt. Em sento més a prop d’un paio de Barcelona que d’un de Perpinyà, perquè si vaig allà m’entendran. Aquí no hi ha gaires paios que parlin català, als pobles sí. És un català paio, no és un català com el nostre, el parlen com a Barcelona. Jo vull que Catalunya sigui tota una, tota junta. Amb tot Espanya, tots. A Madrid no parlen català, però també hi ha gitanos. Els joves no manem al barri, els que manen són els avis: si diuen això, doncs això. Els has de respectar... Et peguen, eh! És com jo amb el meu pare: si el meu pare em diu no facis això, no ho faré. Si fes una altra cosa, em mataria el meu pare. Als avis se’ls respecta. Si un avi et dona un consell és perquè ell ho ha passat, ho sap. De problemes no n’hi ha aquí, eh. Mai hi ha hagut problemes, perquè en parlem entre nosaltres. Aquí... no entra gent. Si entra un paio i no fa bé, el fem anar-se’n. El primer dia que vas venir tothom deia: qui és aquest? Després vam veure que parles català i que és pel reportatge, tots et coneixen ara. Et coneixen una mica aquí, eh. Ningú et dirà res".

Subscriu-te per seguir llegint