09 de febrer de 2021
09.02.2021
L'Empordà
Castelló d'Empúries

El Carnaval de Castelló, una eina per estrènyer vincles

A principis dels anys 80, una Comissió integrada per joves va recuperar la festa després de molts anys

08.02.2021 | 18:33
Imatge d'una de les passarel·les a la Sala Municipal el 1986

L'Arxiu Municipal de Castelló d'Empúries conserva documentació fotogràfica de com es vivia el Carnaval al poble abans de la Guerra Civil. Aleshores, comenta l'arxivera Marisa Roig, «cada entitat recreativa organitzava les seves pròpies festes com és el cas de la societat la Favorita». De fet, en una de les imatges conservades es veu un grup de socis disfressats a la plaça del Vi de Castelló. Durant la postguerra i el franquisme, la festa de Carnestoltes va quedar prohibida i les primeres dades que es conserven a l'arxiu ja són de principis dels anys 80.


Membres de l'associació recreativa "la Favorita". Any 1925. Fons Ripoll/AMCE




El Carnaval d'ara no té res a veure amb el que es feia fa quaranta anys, tal com explica Matilde Arnau. La festa es va anar recuperant, a poc a poc, a principis dels 80 de la mà d'una Comissió que se'n va fer càrrec, recorda Dolors Parnau, ja que ella en formava part. El Carnaval, que durava un sol dia, dissabte, prenia com a escenari la Sala Municipal i així durant uns quants anys. A la tarda es feia la festa infantil amb una cercavila només per a la mainada i a la nit per als adults. Allò que tenien en comú és que, quan ja eren a la Sala, tots desfilaven davant el públic. «Es posava un annex a l'escenari i una passarel·la que travessava tota la Sala», rememora Parnau, que durant uns quants anys va presentar l'acte amb Felip Peiró. «Hi havia una orquestra petita i animava, no assajàvem cap coreografia com fan ara, era més d'estar per casa», somriu Matilde Arnau qui sempre es va disfressar amb la seva colla. «Per mi és molt important col·laborar amb les coses del poble, et relaciones amb la gent i crees amistats», conclou.

Una desfilada «en petit comité»

Dolors Parnau tenia 21 anys quan presentava la «desfilada» carnavalesca. «No hi havia concurs ni premis, però als pares els feia molta il·lusió veure els seus nens desfilar, tot i que alguns ploraven», rememora. «Era molt divertit perquè ho fèiem en petit comité, aleshores no massa gent es disfressava tot i que cada any es va animar més». Ella i Peiró, amb micròfon en mà, s'acostaven a la gent «que era més de la conya i feien algun xou». Per Parnau és ben clar que aquesta fórmula «va tornar a unir les colles del poble». «Quan no hi havia Carnaval i no es feia gaire res, els joves anàvem cadascun a la nostra i el Carnaval va fer que les associacions s'animessin a fer colles d'edats variades». Parnau sent una mica d'enyorança perquè la seva colla, Campi qui pugui, celebrava enguany les noces de plata i «volíem fer un xou guapo».


Felip Peiró i Dolors Parnau presentant la passarel·la a la Sala Municipal. Foto: Arxiu Parnau.



Marina Giner també té ben present aquells primers anys de Carnaval. Ella, aleshores, era mestra al poble i també va anar-hi a viure. «A l'escola ens disfressàvem i vam iniciar el fet de sortir amb els nens pels carrers el divendres de Carnaval», rememora. Ella també va formar part d'una colla integrada per mestres i pares d'alumnes. «Era una colla petita, no com les d'ara», explica tot matisant que en aquells temps el Carnaval es feia «el dia que tocava, no com ara». Per ella això revestia a la tradició de sentit.
 

El catàleg Burda i les modistes

Matilde Arnau encara recorda com es feien les disfresses a casa: «Compràvem el catàleg de la revista Burda i d'allà agafàvem els patrons, els tallàvem. Ningú es comprava res, ni tan sols les perruques, si podies fer-te-les amb llana». En canvi, Dolors Parnau recorda almenys tres o quatre modistes locals que ja tenien assignades colles i, és clar, moltes mares que els tocava cosir. «Els hi dèiem de què volíem disfressar-nos i els hi dibuixàvem i elles ens feien el patró, era molt divertit perquè els dissabtes ens trobàvem per fer això i una mica de gresca». Parnau ho explica tot amb certa nostàlgia: «Jo em quedo amb el Carnaval d'abans, no venia gent d'altres pobles com ara, tot era més familiar i tothom coneixia als qui desfilaven, ara tot és molt gros, més ben preparat, segur, però s'ha perdut aquell esperit de Carnaval de poble». Del mateix parer és Marina Giner: «Érem poca gent, només del poble i molt divertit; a la Sala es reia molt perquè tothom es coneixia i se saludava i ballàvem tant els disfressats com els que no, era una explosió d'alegria». Giner, a més, no pot oblidar quan la festa s'acabava i anaven a esmorzar de matinada els croissants de la fleca d'Esteve Ripoll.




Una imatge d'aquelles desfilades carnavaleres dels anys 80. Foto: Arxiu Parnau.


Un aprenentatge de base

Margarita Corral també ha viscut en primera persona l'evolució del Carnaval de Castelló. Ella assegura que gràcies a aquesta festa va aprendre a cosir. «Copiàvem molt el Carnaval de Roses i tot era a partir de lluentons cosits», recorda tot fent memòria d'aquells primers anys i de les petites rues infantils que recorrien els carrers. No podrà oblidar mai la vergonya que va viure disfressada de l'Oest quan va pujar a la passarel·la. «Era com una desfilada de moda perquè tenies a tothom davant mirant assegut en cadires i aplaudint», diu. «Era un Carnaval molt vivencial dins la pista, no pas al carrer».



Les desfilades es feien davant d'un públic assegut que animava als participants. Foto: Arxiu M. Corral.



Corral va formar part d'aquelles primeres grans colles que es van atrevir a portar el Carnaval al carrer ja als anys 90. En el seu cas es van disfressar de nombroses temàtiques. No pot oblidar, però, l'any que van anar de personatges del circ perquè «érem quasi mig poble». Aquesta gran colla va ser l'embrió de moltes altres. A partir d'aquí, Corral recorda que l'Ajuntament va apostar per dinamitzar més la festa oferint premis en metàl·lic. «Amb aquests incentius tan bons, totes les colles miraven de lluir-se fent les carrosses», afirma. La seva colla havia guanyat uns quants premis, tant de comparsa com de carrossa, i reconeix que «mai havíem assajat cap coreografia i ens sortia perfectament». Ja aleshores el Carnaval de Castelló havia abandonat la Sala Municipal per passar a fer-se en un envelat per la zona del camp de futbol. Allà també el diumenge es feia el dinar on anaven tots. Ara Corral ja no es disfressa. «No hi vaig gaire a veure'l i com m'agradava tant, l'havia viscut tant, quan ho veig, m'enyoro una mica i el cor se me'n va».




La colla de Margarita Corral disfressada a la Sala Municipal. Foto: M. Corral
Compartir a Twitter
Compartir a Facebook