25 de febrer de 2020
25.02.2020
Roses

Els incombustibles del Carnaval de Roses es mantenen fidels i preserven «el cor jove»

Pere Causa, Baldiri Martí i Quico Huguet, de la colla d'en Regalat, recorden anys de gresca compartida

25.02.2020 | 10:02
El rosinc Pere Causa s'ha disfressat tota la vida

Ens citem al Bar El Cerdanya, uns dies abans de Carnaval. Els carrers estan tranquils, encara. Res denota que quedin poques hores pel tret de sortida d'una celebració que, per als rosincs, és la festa gran. En aquest mateix local, divendres a la nit, tenen previst trobar-se els amics de sempre, aquells que queden de la colla, cada vegada més petita. Aniran disfressats, cadascun d'ells com li plagui. Ja no se sumen a la passada. «Són uns altres temps», assegura Pere Causa. Brindaran i riuran junts per ells i pels amics que ja no hi són com Miquel Fonolleras, en Regalat, que va morir fa pocs dies als 83 anys i amb la disfressa a punt, i recordaran uns temps mítics quan disfressats de toreros havien torejat un senglar amb banyes postisses.

En Pere Causa comparteix taula amb Baldiri Martí. Més tard se sumarà Quico Huguet, un altre membre de la colla. Es coneixen des de marrecs. De petits, amb la família, ja sortien disfressats. Tenien prohibit anar a les passades, però sí que podien anar al ball de la Suf, un espai més controlat. «Recordo haver escoltat el pare explicar que el Carnaval, quan ell era jove, durava una setmana i cada dia s'identificava amb un color diferent», comenta Causa. Les disfresses les feien a casa les mares i les àvies.

Més endavant, ja de joves, qualsevol cosa servia: «Agafaves uns pantalons o qualsevol parrac, l'estripaves i cap a fora, et tiraves al ruedo». Un any, però, es va viure un punt d'inflexió: aquella colla d'amics –tots nois– van sortir al car­rer provocant el terror, a l'estil Halloween, amb taula de tortures i cadenes incloses, fent una performance terrorífica en directe. «Era una salvatjada el que vam fer i la gent ens va dir de tot, menys guapos, de tot», riuen. Era, però, com ells entenien el Carnaval. Eren temps en què, a la Suf, les colles pujaven a l'escenari i muntaven algun número, des d'una desfilada de models o una operació mèdica in situ. A partir d'aleshores van crear una colla més estable al voltant d'en Miquel Fonolleras, el de Can Regalat. Superaven la vintena de joves. No volien dones. «No ens considerem misògins, però volíem anar sols i així sempre seríem amics», corroboren. Junts van sortir molts anys. Fins i tot, quan la colla del Sireno es va trencar, l'ànima d'aquella formació, Josep Planas, se'ls va unir i van donar vida a una segona etapa de la colla del Sireno. Tot va durar fins que en Planas va morir. Aleshores, la colla va tornar a quedar més petita i fins avui quan, malgrat la mort d'en Regalat, van decidir sortir «perquè ell així ho hauria volgut».


Pere Causa conserva molts records de Carnaval, records que mai podrà oblidar. Foto: Gerard Blanché

No beure ni gota durant les passades

Les passades, que abans eren més curtes començant a l'hotel Univers i fins a la Suf, sempre les havien gaudit molt malgrat que, a vegades, el fred, el vent o, fins i tot, la neu ho havien fet difícil. Un consell que els donaven a tots els que se sumaven per primer cop a la colla era «no beure ni una gota durant la passada». Són molt inflexibles amb els joves –alguns de 13 o 14 anys– que ara beuen fins a caure, i ells troben molt bé les restriccions que s'han imposat sobre aquest tema. «La passada és un moment per viure», ballar, interactuar amb el públic, transformar-se en el personatge.

Si el Carnaval eren quatre dies, els tres reconeixen que eren els preliminars allò que més gaudien: trobar-se al llarg de dos mesos per fer la carrossa o pensar la disfressa era, quasi, una excusa. «Els sopars o refrigeris mai faltaven», diuen. Ara la carrossa reposa en un mas, agafant pols. «Es necessita gent per treure-la», diuen. També falta qui la conduïa i que ara «ens veu des d'allà dalt».

Una filosofia de vida

Lluny queden aquells carnavals de joventut, quan tothom a Roses es coneixia, quan estava prohibit dur màscares –«no calien, tothom sabia qui érem»–, quan pujaven a l'escenari de la Suf per muntar el show o quan ningú volia anar a escoltar el testament no fos cas que sortissin els seus draps bruts, fins i tot, alguna infidelitat. «Per Carnaval tot déu passava per la pedra», admeten. També recorden l'entrada de policies amb metralleta dins la Suf per prohibir el Carnaval o córrer davant la Guàrdia Civil. Que un de la colla fos fill del capità, «el pitjor de tots», diuen, els va salvar més d'un cop.

La il·lusió d'aquests carnavaleros de vocació encara es manté malgrat ser ja poquets. Tot i això sobreviuen i comparteixen una mateixa filosofia de vida: «Som grans, però tenim el cor jove».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook