«Cremes solars tòxiques». Tres paraules per descriure una situació que preocupa la comunitat científica i de la qual se’n fa ressò el patró i director de la Fundació Alive de l’Escala, el biòleg i naturalista Bernat Garrigós. Ell ha compartit el contingut d’un article publicat a la prestigiosa revista Science aquest mes de maig, en què es demostra «la toxicitat de les cremes solars per a l’ecosistema marí». Els seus autors són Bill Mitch i Djordje Vuckovic, professor i doctorand d’enginyeria ambiental i civil de la Universitat de Stanford i expliquen que alguns compostos de les cremes solars són tòxics per a la fauna i la flora marines.

«Per culpa de les 14.000 tones de cremes solars que arriben al mar anualment, el 40% dels esculls de coralls litorals han començat un procés de degradació», lamenta Bernat Garrigós. Entre els compostos tòxics, el president d’Alive cita l’oxibenzona i l’octinoxat. «Els seus efectes van més enllà dels coralls, i també afecten les anemones i fins i tot alguns ocells aquàtics, en els quals s’han trobat els compostos tòxics en els ous que nidifiquen al parc de Doñana. Els seus efectes tòxics encara s’estan estudiant tant en humans com en el medi ambient i, com sovint passa en la ciència, en unes primeres etapes d’un nou descobriment hi ha molts sectors que posen en dubte aquests estudis», observa en la seva informació Bernat Garrigós.

Ara bé, allò que és clar és que la investigació de les cremes solars ha permès fer un pas endavant en el coneixement dels seus efectes. «L’estudi publicat a Science detalla que els coralls i les anemones absorbeixen l’oxibenzona i transformen aquesta molècula en una fototoxina, una altra molècula que només és tòxica en presència de la llum», explica el president de la Fundació Alive, i revela, per exemple, com s’ha desenvolupat un dels experiments: «Els investigadors van criar anemones en presència de l’oxibenzona en dos grups diferents, un amb presència de llum diàriament i un altre en la foscor. El grup d’anemones amb presència de llum moria abans de disset dies i del grup a fosques no hi havia cap baixa durant les tres setmanes que durava l’experiment. Els éssers vius tenim diversos mecanismes de defensa davant dels contaminants. Un d’aquests mecanismes és la modificació de les molècules de contaminants tot afegint una molècula de sucre al contaminant per fer-lo més soluble i així el cos el pot expulsar més fàcilment. En aquest cas, sembla que en afegir aquesta molècula de sucre a la molècula de l’oxibenzona la transforma en una molècula més tòxica que la molècula original».