«A Espanya es recicla el 70% dels envasos». «Jo ho llenço tot a les escombraries perquè això del reciclatge és mentida, després ho barregen tot». Aquestes dues idees representen les actituds més optimistes i les més negatives cap al reciclatge que s'escolten al nostre país. La primera la repeteix Ecoembes des de fa una dècada en anuncis i reportatges. La segona, qualsevol que no tingui interès en saber per a què serveix el contenidor groc. I les dues són veritat i mentida alhora, perquè només reflecteixen una part del llarg i complicat procés que comença quan una bossa amb envasos entra al contenidor del plàstic.

L'única cosa segura després de 23 anys de convivència amb la galleda de color groc és que només aquesta empresa sap realment quant es recicla a Espanya. I que hi ha enormes quantitats de plàstic, que va ser venut pel fabricant i pagat pel consumidor com a «reciclable», que acaben desaprofitades en abocadors, cremant en naus i tancats o contaminant ecosistemes terrestres i marins en aquest i en altres països. Els ecologistes han dit que ja n'hi ha prou i exigeixen comptes, llum i taquígrafs.

Ecoembes, el SIG

Ecoembes és una societat anònima sense ànim de lucre, tan privada com opaca, que té el monopoli de la gestió del reciclatge d'envasos d'un sol ús des que els fabricants, obligats a organitzar la transformació en matèria primera dels productes amb impacte ambiental que introdueixen en el mercat, van optar per complir amb la llei d'envasos del 1997 amb la creació d'un Sistema Integrat de Gestió (SIG) enfront de la seva alternativa, el Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn (SDDR), és a dir, «retornar l'envàs» per reutilitzar-lo. «Qualsevol empresa que distribueixi o fabriqui envàs domèstic o lleuger ha de posar un SDDR, amb el que hauria de recuperar les seves ampolles, o adherir-se a un SIG, i deixar a les seves mans que la recuperi. Surt més barat l'últim», explica Julio Barea, responsable de plàstics a Greenpeace Espanya.

Mitjançant el SIG, se centralitza la recuperació de materials de plàstic, alumini i cartró en un ens la missió del qual és assegurar-se que els recipients serveixen per fabricar-ne altres de nous després d'un complex procés de recuperació i reciclatge que, a més, només es produeix si el comprador separa les escombraries a casa. Els fabricants el van crear i el dirigeixen, per la qual cosa són la la vegada jugadors i àrbitre. Greenpeace, en el seu demolidor informe publicat a l'octubre «Ecoembes menteix», assenyala que en el consell d'administració del SIG s'asseuen representants de Coca-Cola, Mercadona, Danone, Procter&Gamble i altres onze companyies la logística i el model de negoci de les quals depenen en gran manera de que els productes s'introdueixin i viatgin en recipients fets amb aquests materials. Unes 12.000 empreses de l'alimentació i la llar recolzen amb les seves aportacions tota la seva activitat.

Així, l'entitat és una nina russa de productes, marques, empreses, grups i associacions sectorials la facturació de les quals representa una important porció del PIB espanyol. «Ecoembes està format per les mateixes marques que ens inunden de plàstic i que renten la seva imatge al darrere d'aquesta entitat, aparentment, ecologista», apunta Greenpeace.

Punt verd, contenidor groc

Els gots de iogurt, els pots de detergent o tetrabricks de llet buits adherits al SIG porten el logotip de dues fletxes en un cercle, anomenat Punt Verd. El segell certifica que el seu fabricant ha previst el seu reciclatge i que col·labora en el procés de recuperació. Per portar-la a terme, el SIG cobra una quantitat a les empreses per cada recipient que introdueixen en botigues i grans superfícies. Quan cobrador i pagador són els mateixos, «són les pròpies empreses les que quantifiquen quant val reciclar els seus envasos», la qual cosa «explica la descompensació que hi ha entre el cost real del que costa recuperar i reciclar materials i el seu impacte i petjada ambiental, que no es paga realment», denuncia l'ONG.

¿El seu pressupost anual? «Estem davant de 500 milions d'euros a l'any, de tots els consumidors, en mans d'una societat anònima que cada exercici té l'obligació legal de deixar els seus comptes a zero», explica l'ambientòleg Alberto Vizcaíno en el seu llibre recentment publicat Contenedor Amarillo S.A.

Barea explica que «aquests diners es destinen en la seva major part a pagar als ajuntaments per usar els serveis de neteja municipals» per traslladar el contingut del contenidor groc a una planta de classificació d'envasos. El pagament no cobreix el cost de recollir totes les restes d'aquest tipus, en opinió de Barea, i es produeix després de «negociacions duríssimes entre regidors i els advocats d'Ecoembes, que se'ls mengen». Diversos ajuntaments gasten més en neteja d'envasos del que cobren d'Ecoembes, segons s'exposa en l'informe de Greenpeace; alguns, com Las Palmas, fins a tres vegades més del que reben del SIG. Aquí es produeix la primera ruptura de xifres: segons el document, Ecoembes no es responsabilitza del que no arriba al contenidor, encara que es tracta de recipients que porten el logo del Punt Verd: el consumidor, a través del pagament al fabricant, ha cobert el reciclatge d'aquestes llaunes i pots que acaben, amb sort, enterrades en l'abocador municipal. «Qualsevol envàs és de la seva propietat», remarca Barea. L'ambientòleg madrileny afegeix que a la capital el 85% dels envasos arriben al contenidor gris, i només el 15% al groc, un percentatge similar al que presenten municipis d'altres zones.

Encara que ens hi referim com «llençar al reciclatge», aquest procés màgic només es produeix al final d'una cadena que a penes comença amb els camions descarregant a les platges de plantes d'envasos. Aquesta quantitat indeterminada de residus recuperats se separa per tipus de material. «No tot el que es recupera en un planta de classificació d'envasos es recicla», recorda l'ONG en el seu informe, extrem que Vizcaíno explica amb el fet que la maquinària busca sobretot peces grans i uniformes i que els embolcalls més petits, estadísticament, són carn de rebuig. Com aquests embolcalls de xiclet, envasos monodosis i altres articles de menys de 10 centímetres de diàmetre que ostenten el cercle amb les fletxes.

Amb la informació dels ecologistes a la mà, el 74,6% de la ja petita porció d'envasos que arriben a aquest punt del procés són expulsats de la cadena de reciclatge i enviats a abocador o incineració. La resta, surt empaquetat en bales de les plantes i s'endinsa en el món dels gestors de residus després de ser subhastat pel SIG a empreses homologades, també per Ecoembes. Greenpeace resumeix així el que passa a continuació: «Van passant per diferents gestors i es barregen amb altres fluxos de residus de diferent procedència, com indústria o supermercats. Cada gestor es queda amb allò que li és rendible econòmicament i el rebuig va passant al següent en la cadena de reciclatge. És en aquest punt on Ecoembes i les administracions perden la traçabilitat d'una part important dels residus d'envasos». Els ecologistes sostenen que és impossible saber quin percentatge dels residus acaba convertit en matèria primera. «No existeix una xifra concreta de tones reciclades anualment», resumeix l'ONG a «Ecoembes menteix».

Els enviaments a Malàisia i altres països, els incendis de plàstic recuperat sense sortida de mercat en empreses homologades i els abocaments i enterraments il·legals en paratges de tot el país es produeixen en gran part perquè ningú pot seguir els fluxos excepte Ecoembes. No toca el material, però supervisa tot el procés. Segons els ecologistes, les dades que publicita són meres fotografies de moments concrets de la cadena on les coses van bé per a ells, com si il·lustrés una pallissa d'1 a 5 amb el seu únic gol. Una pràctica consolidada que amaga 23 anys de fracàs mediambiental i èxit de màrqueting.

L'empresa té un contrainforme, rebut al tancament d'aquest article. En el document, l'entitat evita contestar la principal pregunta clau formulada per Vizcaíno (quants envasos introdueixen els fabricants en el mercat?), però nega el gruix de les denúncies ecologistes. Ecoembes acusa l'ONG de divulgar «informació falsa, intencionada i molt allunyada de la realitat a Espanya», de confondre intencionadament «envàs» i «plàstic» per calcular els seus percentatges més escandalosos i es reafirma en què es recicla el 77% d'«envasos lleugers d'origen domèstic» sobre el total d'envasos amb Punt Verd.

A més, aquest document assenyala que Greenpeace ha rebutjat la seva «política de llibres oberts», una invitació per «auditar totes les xifres d'Ecoembes». Sobre les exportacions i incendis assegura oposar-se «rotundament al tràfic il·legal de residus» però recorda que la llei europea permet considerar reciclats els residus d'envasos enviats a altres països. Assegura que està auditada i compromesa amb «reduir la generació de residus i reciclar-los cada cop més i millor».

Alberto Vizcaíno

Ambientòleg i autor de «Contenedor Amarillo S.A.»

«És possible que no s'hagi reciclat cap envàs de iogurt en dues dècades»

El consultor de sostenibilitat madrileny porta deu anys demanant transparència a Ecoembes. Al llibre Contenedor Amarillo s.a. denuncia les males pràctiques de la companyia encarregada de gestionar el reciclatge dels envasos de plàstic a Espanya.

Què passa amb els envasos i plàstics que van al contenidor groc?

Que cal recollir-los i processar-los perquè siguin atractius per als recicladors. És un procés complex i en cada pas es perd material. Els que posen al mercat productes que es converteixen en residus tenen obligació de fer-se'n càrrec. Els productors paguen a Ecoembes perquè gestioni el residu, però molts envasos per grandària o complexitat en la seva separació no es recuperen. Hi ha envasos que porten 20 anys adherits al sistema que segurament no s'hagin recuperat mai per la seva grandària, com els iogurts. El que no es recupera o és d'escàs valor es rebutja o va a abocador, a incineradora o s'enviava a la Xina.

Quines són les xifres reals de reciclatge a Espanya?

No tenim dades reals, no hi ha informació que puguem certificar. El més greu és que ni tan sols sabem quina quantitat total d'envasos es posa al mercat. Tenim estimacions del que es recicla del contenidor groc, al voltant d'un 25% del que s'hi diposita. En quedar-nos amb aquesta dada, ens oblidem dels envasos que no cauen al contenidor groc, el que suposa fins al 90% dels residus d'envasos que es generen. A Madrid, per exemple, la xarxa de contenidors grocs té capacitat per tractar només un terç de tots els residus d'aquest tipus que es generen. A més, el gest d'abocar aquí els envasos no és reciclar, és només el primer pas. És una perversió del llenguatge que han aconseguit.

Com ha pogut passar desapercebut aquest ball de xifres per al Govern i la UE durant 23 anys?

Hi ha dues estadístiques: les de les plantes de classificació, aquest 25%, enfront de les d'Ecoembes, que diuen que es recicla més del 70% del que surt de les plantes de classificació, sense que sigui clar quina part del procés pren com a total per treure aquest percentatge. La UE pren la primera dada i ens avisa que no anem bé; la societat en general es basa en el d'Ecoembes. Moltes de les persones que prenen decisions en aquest camp estan formats o coberts d'alguna forma per ells. La inversió per evitar que es qüestioni la seva gestió és molt alta. S'han publicat informes importants que diuen que globalment només es converteix en plàstic nou entre un 2% i un 14% del plàstic que es fabrica, però Ecoembes diu que a Espanya arribem al 80%...

Hi ha veus crítiques dins del sector i l'empresa?

Hi ha empreses de recicladors que veuen que el sistema no els permet treballar amb matèria primera valuosa. Hi ha productors adherits que veuen els seus envasos a Malàisia o llençats en el camp. El sistema no és capaç d'assumir el flux i acaba exportant residus de mala qualitat a Àsia. Per l'altre costat, comprem material reciclat de països amb una indústria del reciclatge més desenvolupada.