Una estrella amb forma de llàgrima vaga per l'univers

Crida l'atenció perquè aquest aspecte de llàgrima es diferencia molt de la bola esfèrica de foc a la qual s'assemblen les estrelles tradicionals, com el nostre Sol.

A aquesta llàgrima còsmica els astrònoms l'han denominat HD265435 i consideren que, en realitat, és un sistema binari que consta d'una estrella nana blanca massiva i una altra estrella subnana calenta que giren entre si a una velocitat de vertigen: cada 100 minuts.

Les nanes blanques són estrelles «mortes» que han cremat tot el seu combustible i s'han esfondrat sobre si mateixes, fent-se petites, però extremadament denses. Les subnanes calentes són un tipus d'estrelles blaves i ancianes que estan a les portes de la mort com a nanes blanques.

Els astrònoms han confirmat que totes dues estrelles, una morta i una altra moribunda, es troben en les primeres etapes d'una espiral que probablement acabarà en una supernova: totes dues estrelles tenen la massa necessària per a il·luminar-la.

Una supernova és l'explosió d'una estrella que té almenys vuit vegades la massa del nostre sol. Se'n diu així perquè les explosions apareixen de sobte en l'univers, sense que abans s'hagués sabut res d'ella.

Espiral explosiva

La supernova que sorgirà d'aquesta llàgrima còsmica serà del tipus Ia, que ocorre quan el nucli d'una estrella nana blanca es torna a encendre, la qual cosa porta a una explosió termonuclear.

Hi ha dos escenaris en els quals això pot succeir. En el primer, la nana blanca gana suficient massa per a aconseguir 1,4 vegades la massa del nostre Sol, conegut com a Límit de Chandrasekhar.

El Límit de Chandrasekhar és la diferència entre morir en una resplendor de glòria i desaparèixer en un lent esvaïment cap a la foscor infinita.

Per al nostre univers, aquesta línia significa molt més: només superant-la poden les estrelles sembrar les llavors de la vida en tot el cosmos. Quan això ocorre es produeix el segon escenari.

HD265435 encaixa en aquest segon escenari, en el qual la massa total d'un sistema estel·lar és a prop o per sobre d'aquest límit de massa, cosa que significa que la llàgrima còsmica pot acabar sembrant vida en l'univers.

Només s'han descobert uns pocs sistemes estel·lars que aconseguiran aquest llindar i donaran com a resultat una supernova de tipus Ia, promotora de vida. Aquesta supernova futura consumirà a les dues estrelles que avui formen la llàgrima còsmica.

Llàgrima de vida

Els astrònoms també tenen una explicació per a la misteriosa forma de llàgrima que té el sistema binari HD265435: es deu al fet que una de les dues estrelles, la nana blanca massiva, distorsiona a la seva anciana companya estel·lar amb la seva intensa gravetat. Això provoca la imatge de la llàgrima.

Com les dues estrelles ja estan prou a prop per a començar a acostar-se en espiral, la nana blanca inevitablement es convertirà en supernova dins d'uns 70 milions d'anys.

Els models teòrics produïts específicament per a aquest estudi, publicat en la revista Nature Astronomy, també prediuen que la subnana calenta es contraurà per a convertir-se en una estrella nana blanca abans de fusionar-se amb la seva companya. Per a ella serà com una cremació.

Les supernoves de tipus Ia són importants per a la cosmologia com a «veles estàndard», destaquen els investigadors. La vela estàndard és un sistema que permet mesurar distàncies astronòmiques: si es coneix la intensitat de la font o la lluminositat absoluta d'un objecte astronòmic, es pot calcular la distància de la lluminositat observada i la velocitat d'expansió de l'univers.

De tot aquest relat, un poeta interpretaria la llàgrima còsmica d'una forma molt diferent, tal vegada com el plor pòstum de dues estrelles que estan il·luminant una supernova enmig d'un funeral. I diria, evocant a Neruda: He renascut moltes vegades, des del fons d'estrelles derrotades.