Blog 
La casa de les dunes
RSS - Blog de M Àngels Bosch

L'autor

Blog La casa de les dunes - M Àngels Bosch

M Àngels Bosch

Llicenciada en Filologia i Lletres i doctora en Filologia Catalana. Biògrafa de Josep Pous i Pagès. Autora de diverses obres de recerca i treballs literaris.

Sobre aquest blog de Cultura

«La casa de les dunes» és la segona novel·la de l'escriptora M. Àngels Bosch, que ha decidit publicar-la per entregues al Setmanari de l'Alt Empordà, des d'aquest bloc d'Emporda.info. Fa just un any, l'autora publicava 'Camins entre vinyes', la primera obra d'...


Arxiu

  • 03
    Febrer
    2015

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

     

    La casa de les dunes - Capítol XLIX

    Antoni Falcó havia passat el dia a la Universitat. Cap al tard, quan es disposava a deixar la feina i arribar-se al castell, sonà el telèfon.

    – Sí, digueu. –la centraleta li passà la línia. A l'altre cantó se sentia una veu que parlava extremadament baix.

    – Sóc jo, Antoni... han vingut ells... La FAI s'ha incautat del castell. No. No vinguis pas.

    – Vindré de nit per l'altra porta. M'entens?

    Antoni es dirigí al castell. Pensà que s'hi havia d'arribar encara que només fos per parlar amb Arcadi, l'home que els servia des dels vint anys. Emili Falcó li havia confiat el fill després de la mort de la seva muller. Les llargues absències del pare havien anat desplaçant la paternitat cap a Arcadi, convertit en el responsable dels primers anys d'Antoni, que creixia sol en aquella gran casa. Després va venir l'internat als jesuïtes, però la relació afectiva entre ells dos s'havia mantingut intacta.

    El iaio Arcadi, com li deien en la intimitat, feia una mica de pare, un molt d'amic i continuava sent la persona que solucionava tot el relacionat amb el castell.

    Antoni arribà a casa seva que ja era fosc. El temps havia estat esplèndit i encara ho era més la nit. No corria un alè d'aire quan deixà el cotxe en un carriol proper a una porta del cantó del jardí més allunyat del castell. Arcadi l'havia deixada oberta poc abans d'arribar Antoni. No hi havia cap llum encès. Avançà entre els arbres i arbustos fins a una porta petita que comunicava amb el garatge, i des d'aquest s'introduí a la cuina. El silenci era total. La casa semblava deserta. A les palpentes arribà a les estances que a la planta baixa ocupava Arcadi. El trobà assegut, a les fosques, a la cadira de braços que ocupava des de feia anys.

    – Sóc jo. –Va dir Antoni.

    – Ara, estem sols, però poden tornar. Anem de pressa al refugi.

    Arcadi parlà del perill de la situació en què es trobava pel fet de ser fill d'un dels homes més rics i més odiats per determinats grups revolucionaris

    – Corres un gran perill. Ja ho veia a venir el teu pare. No... si el que ell no sàpiga encara s'ha d'inventar...

    – Jo no tinc enemics. Els meus pacients més aviat m'estan agraïts, i em necessiten. El que sí correria perill és el pare, però és lluny d'aquí.

    – Si vinguessin s'emportarien el que fos. M'han dit que si no troben el pare s'emporten el fill i saquegen la casa. Barcelona no és el que era. – continuà Arcadi–  Aquí no tens seguretat i a la casa de les dunes em temo que tampoc... però anem al refugi. He pensat...

    Arcadi va deixar en suspens el que volia dir. Va esperar que Antoni el convidés a continuar. Després, la idea li fugí del cap i es concentrà en el refugi.

    – El refugi... Ho he preparat tot per si es dóna el cas que et vénen a buscar. No ofereix cap confort i requereix la complicitat d’algú de l'exterior per sobreviure. Pot ser, amb limitacions, un bon amagatall.

    – Sempre et recordes de tot–  Es limità a dir Antoni, abans d'abandonar la cuina per pujar a la seves habitacions amb la intenció de trucar Angèlica.

    Havent sopat, tranquil·lament, Arcadi es disposava a ficar-se al llit. Es retirava molt aviat perquè acostumava a llevar-se a les sis del matí per poder atendre, com havia fet tota la vida, les moltes obligacions de la casa.

    Antoni no tenia son. A les fosques, va obrir les finestres, que donaven a la façana principal. De dies la vista era fantàstica.

    Es divisava fins al port. De lluny se sentien detonacions que arribaven esmorteïdes fins al castell. A fora la immensitat del silenci i la foscor de la nit, al fons la ciutat adormida. De tant en tant, els raigs dels reflectors antiaeris il·luminaven un tros de cel com si es tractés del llampec que precedeix el tro.

    El rellotge va tocar les onze. La fosca de la nit era densa; enmig del silenci es va sentir el timbre de la porta. Qui podia ser?

    Arcadi va aparèixer de seguida i molt alarmat. El timbre sonava insistentment. Després el grinyol de la porta de ferro del jardí, que algú devia haver forçat fins a obrir-la. A continuació, el soroll d'un cotxe que s'acostava. Els cops eren a la porta principal.

    – Són aquí. Antoni anem de seguida al refugi. A mi, no em faran res, sóc només un criat.

    Els cops a la porta eren cada vegada més forts.

    – Ja va! –Va cridar Arcadi des d'una finestra

    – Obriu-nos, en nom de la República– Cridà una veu d'home que tot seguit parlava amb algú més.

    Antoni entrà en el refugi i Arcadi tancà la porta darrere seu. Va córrer a obrir. Abans, des d'una finestra els va preguntar què volien.

    – Volem entrar!!!

    – Els senyors no hi són. Fa dies que van tocar el dos els fills de la gran p...

    – Obre'ns igualment si no vols que tirem a terra la porta o que esbotzem una finestra.
    Arcadi va deixar anar un renec.

    – Qui sou? Me cago en d!!!. Ahir varen venir els de la FAI. Varen dir-me que a partir d'ara tot això era de la FAI, I que jo vigilés perquè ningú toqués res. I ara veniu vosaltres... a aquestes hores. Trucaré a la policia i al meu sindicat...

    Va semblar que els havia convençut. Se sentí un cotxe que s'allunyava.

    Calia guanyar temps. Mentrestant el porter, que havia anat on era Arcadi, telefonà a la policia. Cap resposta.

    A primera hora del matí aparegué un cotxe amb un grup d'homes armats. Es van donar a conèixer com a representants de la FAI per fer-se càrrec del castell. Poc després arribà un camió de milicians.

    Arcadi els preferia a la soledat del castell. 

    Dos milicians, dos xicots de dinou o vint anys, armats amb baionetes munten la guàrdia, situats a bada i banda de la porta.                                           

    – No tingueu por –va dir un.

    – No s'esveri. –Intervingué l'altre.

    Cap al migdia van desaparèixer tots tret dels dos milicians de la porta.

     

    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook