Blog 
La casa de les dunes
RSS - Blog de M Àngels Bosch

L'autor

Blog La casa de les dunes - M Àngels Bosch

M Àngels Bosch

Llicenciada en Filologia i Lletres i doctora en Filologia Catalana. Biògrafa de Josep Pous i Pagès. Autora de diverses obres de recerca i treballs literaris.

Sobre aquest blog de Cultura

«La casa de les dunes» és la segona novel·la de l'escriptora M. Àngels Bosch, que ha decidit publicar-la per entregues al Setmanari de l'Alt Empordà, des d'aquest bloc d'Emporda.info. Fa just un any, l'autora publicava 'Camins entre vinyes', la primera obra d'...


Arxiu

  • 30
    Abril
    2015

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

     
    Cultura Empordà

    La casa de les dunes - Capítol LVII

     

    1940
    Érem a casa. A Barcelona, em vaig trobar amb una ciutat trista, mig morta, amb totes les empremtes de la guerra.  

    Antoni anava a la Universitat i jo molt sovint a La Vinya. Vaig aconseguir amb el meu aval, però sobretot amb el d’Antoni, que Mateu pogués tornar. La Vinya iniciava una recuperació lenta. I, el que són les coses, la guerra d’Europa afavoria la demanda de vi, del nostre vi, que si no era tan bo com en  temps de Fèlix era prou sol·licitat pels qui la guerra impedia conrear la vinya.

    Antoni i jo continuàvem. No havíem empitjorat perquè la mateixa guerra, em fa mal al cor de dir-ho, m’afavoria en un  sentit  ben mesquí, tanmateix: s’havia emportat qui sap a on aquella pertorbadora alumna d’Antoni.

    Solament continuàvem: cap dels dos feia res per l’altre. Ningú no venia a despertar-me amb càlides abraçades, cap sorpresa agradable no venia a trencar la rutina del dia amb l’inesperat... com abans de la nostra desgraciada guerra.

    Els oncles Quatrecases també eren a Barcelona. Havien tornat poc després de nosaltres. La tia Júlia semblava més jove que mai. El neguit de la guerra, encara que viscuda des d’un balneari, li havia fet perdre alguns quilos de massa deguts a la vida sedentària al costat d’un marit vell. L’oncle Jaume començava a no poder dissimular la diferència d’edat amb la seva muller; prou que feia esport  i vestia bé, prou que s’hi esforçava... Però la realitat feia evident  que ell era un vell i ella una dona jove. Venien a prendre cafè i em feien molta companyia. Sovint anava amb ells a l’òpera o al teatre. Per Pasqua venien a La Vinya i s’hi quedaven fins que la Teresa se’n cansava.

    Un dia que ens acompanyava Antoni al Liceu, em va sorprendre la visita del governador a la nostra llotja.

    – Señora Falcó tiene a su lado una esperanza para la medicina española. – va dir-me en castellà tot i que era català–

    – Sí, jo també penso que és un bon professional. – vaig dir-li en català.

    Va fer veure que no em sentia i va continuar llagotejant Antoni.

    Quan, a casa, vàrem ser sols, vaig dir-li:

    – No sabia que us coneguéssiu amb el governador. Quanta familiaritat, no trobes?

    Antoni encengué una cigarreta i va fer com si no em sentís.

    Un altre dia a casa dels oncles Quatrecases, la tia Júlia es queixava de l’estat en què havia quedat la seva finca de  Vilassar de Mar. L’havien ocupada les tropes republicanes. A la retirada la casa va ser totalment espoliada.

    – No tothom ha tingut la sort de l’Antoni. – va dir amb una certa recança...

    – És ben cert. No van bombardejar el castell. Però la FAI, quan se’l va fer seu el va deixar molt malmès.

    – L’altre dia quan va venir el governador... vaig adonar-me que el meu nebot és un home influent. – va observar ingènuament la tia Júlia.

    La conversa va anar per altres camins. Però no vaig oblidar el comentari.

    No tenia notícies d’Enric ni de Llibert. La guerra havia dispersat el meus amics. Mateu es movia amb una certa inseguretat. M’havia arribat a dir que se sentia vigilat. Jo, en canvi, era  tan lliure com sempre.

    – No tothom té la teva sort... –  Havia dit Mateu.

    Si no hagués estat per l’aspecte ruïnós del paisatge urbà i les cases enderrocades per tot arreu hauria dit que tot era com abans de la guerra.

    Semblava que tot tornava a la normalitat. Però no tenir notícies de Llibert m’angoixava. L’absència dels dos amics trencava el miratge d’aquella nit de tardor. No podia comptar amb Antoni, que, últimament, era més dràstic que mai en els comentaris i judicis sobre tot el que tenia a veure amb la República. Tampoc no podia trobar, com abans, el suport de Mateu, que vivia ple de ressentiment i disposat en qualsevol moment a participar en accions subversives. Mateu es rebel·lava en va contra la nova situació política. També Antoni, encara que des d’una visió oposada, era un ressentit contra tot el que tenia una intenció crítica contra la dreta. La indiferència política inicial s’havia tornat, al començament de la postguerra, una desafecció sentimental que s’anava  acostant a l’aversió i potser a l’odi.

    – T’adones que hem de viure en un país devastat, entre les ruïnes que ens ha deixat la guerra republicana?– em deia, intentant debades reconduir-me cap a les seves idees.

    – La guerra no la va pas començar la República– vaig fer jo.

    – Has oblidat molt aviat aquella nit. Tu i jo fugitius com dos lladres...

    – Qui ens va ajudar a fugir?

    – Per què havíem de fugir. Per què havia de fugir jo? Per què?
    Fes memòria Angèlica, i no perdis de vista la realitat– va acabar dient, abans de sortir de casa. La porta es va tancar i vaig quedar sola.

    1944
    Un dia del mes de desembre, la tia Júlia i la cosina Teresa varen venir a La Vinya. Mai no m’havien visitat en ple hivern. Els Quatrecases passaven temporades amb mi, però sempre a la primavera i a l’estiu. La tia Júlia adonant-se de la meva sorpresa s’apressà a dir:

    – Angèlica sóc aquí... hem vingut a demanar-te un favor.

    La tia Júlia enfocava la qüestió directament, sense donar-hi voltes, sense convencionalismes. Ella, tan delicada, tan educada... Probablement li resultava violent haver de demanar-me un favor. Però quina classe de favor?

    Què podria fer per als oncles? Hi havia una desproporció brutal entre els meus recursos i els de Jaume Quatrecases. Vaig fer-les passar a la saleta  que precedia la meva cambra.

    – Estem molt preocupats. La nostra fàbrica de Sabadell– va començar a dir, però de seguida va continuar d’una altra manera...

    – Tu saps que la guerra ha arruïnat les nostres millors finques. En Jaume és ... un home vell, que no pot reconstruir res. L’única esperança és la venda de la fàbrica però com a sòl urbanitzable. Ara s’haurà de qualificar seguint un pla urbanístic. I el favor que he vingut a demanar-te... és que, amb la influència del teu marit, la fàbrica de Sabadell no quedi com a simple zona d’equipaments. Que sigui zona urbanitzable.

    Júlia Pujades va respirar profundament, com si se sentís alliberada d’un pes.

    –  Vols dir que en Toni té tanta autoritat com per fer canviar un pla urbanístic? No ho crec. Ja saps que va haver de fugir dels rojos... I això ell no ho pot oblidar. I aquelles circumstàncies el van fer franquista i prou.

    La tia Júlia va insistir fins que la meva incredulitat la va cansar i la suma de tot plegat va poder més que la reserva personal i la discreció.

    – He vingut  demanar-te un favor. Si no pots o no vols fer el que et demano, m’ho dius. Llavors m’hauré d’espavilar a buscar un altre ajut. Però no et facis la innocent, o la desinformada... no sé ben bé què vols aparentar.

    – Per què hauria de tenir tant de poder Antoni? – vaig preguntar-me jo mateixa. I com si en aquells instants totes les peces soltes i barrejades ocupessin el seu lloc i es recuperés el sentit unitari, vaig saber quina era la posició d’Antoni. Júlia Pujades  va entendre el meu silenci com indecisió i com una falta d’interès. I vaig sentir que deia:

    – El teu marit, o potser millor el seu pare va finançar la guerra del bàndol franquista. I això li dóna prou autoritat i poder per decidir una nimietat com la que et demano.

    Anava a protestar però vaig adonar-me que tenia al davant massa evidències. Sí, Antoni, fugitiu dels rojos s’havia venjat  d’ells.

    – Tia Júlia, aviat sortirem de dubtes. Parlaré amb Antoni i li demanaré això que desitges.

    I donant per acabada la conversa les vaig acompanyar a la sala gran per esperar l’hora de passar al menjador i sopar.

    La tia Júlia i Teresa varen tornar a Barcelona. Els vaig assegurar que posaria tot el meu interès a obtenir l’ajut que m’havien demanat. En altres circumstàncies hauria insistit perquè es quedessin però descobrir que Antoni havia consentit, i vés a saber si no havia portat fins i tot la iniciativa, a finançar la guerra contra Catalunya, encara que no em va venir gaire de nou, em va deixar molt aixafada.

    M’adono que hem entrat en una crisi, que va començar fa molt de temps, que pot portar-nos a la separació. Sensació de tam-tam, de perill, de situació que no puc evitar.

    Sento com si em precipités per un pendent molt pronunciat sense poder-me aturar. Què ens passa? La guerra ens ha dividit? Per què em fa tan de mal que Antoni prengui partit a favor del franquisme? És possible que ja fos així i que el miratge de l’enamorament no em deixés veure la realitat?
     
    Una espiral d’adversitats s’apodera de les nostres vides. Un destí imparable ens aparta, l’un de l’altre.  

    Necessito retrobar Llibert i Enric.

    Com cada dijous Mateu es disposà a anar al mercat a Figueres. Angèlica va decidir que també hi aniria; pensava fer una nova visita a la mare d’Elies.

    – Deixa’m al capdamunt  de la Rambla–  Va dir Angèlica. No va dir on anava. No va donar més explicacions.

    Es dirigí al carrer de la Jonquera, a la casa on havia trobat refugi la mare d’Elies. Angèlica li portà un paquet d’aliments. En uns moments en què tot era escàs, el gest li obrí les portes per poder fer preguntes que segurament en altres circumstàncies no haurien obtingut resposta.

    – No sé res de Llibert. Potser el vostre fill sabria si està bé o no. Jo no sé on trobar-lo.   

    La mare d’Elies li va assegurar que ignorava on era el seu fill i molt menys on havia anat a parar Llibert. Angèlica va tornar a La Vinya sense haver aconseguit el seu objectiu. S’adonava que tots desconfiaven no tant de la fidelitat d’ella com de la seva discreció. Va decidir anar-hi tantes vegades com calgués fins a guanyar-se aquella bona dona.

    Cada dijous anava a Figueres amb una bossa plena d’aliments. Un dia, en acomiadar-se la mare d’Elies li donà un sobre.

    Angèlica tornà a La Vinya. Entrà al despatx, tancà la porta i obrí el sobre.

    18 Chemin du Mas Pelegry   Perpignan

    Era l’adreça per trobar Llibert? També podia ser una  adreça on poder enviar un missatge. I si fos un lloc on poder rebre informació?

    Sense esperar el proper dijous, tornà a Figueres.

    – No hi pots anar allà, però tenen la informació que vols. Busca un missatger de confiança. En Mateu t’ajudarà a trobar algú que pugui passar la frontera.– va dir la mare d’Elies.

    Mateu no volia córrer el risc d’embolicar-se en el que considerava una iniciativa  personalíssima i perillosa.

    – Jo sóc roig. Em tenen fitxat. Ja sé que tu no t’ho creus. No te n’adones perquè a tu t’ho permeten tot. Ets la dona d’un peix gros.

    Angèlica quedà sense paraules.

    Mateu es penedia d’haver dit allò. Va intentar convèncer-la, però aixecà una mica massa la veu involuntàriament, i així acabà d’espatllar el diàleg quan digué:

    – Deixa’l estar Llibert. Acabaràs perjudicant-lo...

    Feia estona que discutien. Si era una situació sense precedents per a Mateu, que mai no havia discutit ni amb Elvira ni amb Angèlica, per a aquesta era com una constatació d’abandonament, de pèrdua, d’arraconament, de soledat. Era un farcell massa pesat per a una dona jove i sola. Incapaç de dir res més, abandonà la sala. Mateu s’adonà que no havia estat oportú, que no protegia la filla d’Elvira, ans al contrari, li plantava cara. Començà a seguir Angèlica que s’allunyava de pressa cap a la seva cambra.

    – Angèlica, no volia dir res del que t’he dit.

    Havien arribat a la porta de la cambra.

     – No em tanquis la porta, Angèlica. T’ajudaré a trobar Llibert... però escolta’m...

    Angèlica va desfer el camí i tots  dos tornaren al despatx. Mateu sense entendre aquella fal·lera per trobar un home com Llibert. Ella pensant que havia arribat el moment de confessar la veritat a una de les poques persones amb qui encara podia comptar.

    Les gestions de Mateu varen tenir èxit, i al cap de poc un missatger, que resultà ser un guàrdia civil que actuava a la frontera, els lliurà un sobre.
    Angèlica  l’obrí. Era una carta de Llibert.

    Angèlica,
    Sempre m’he fet preguntes sobre l’interès que sento per tu. Serà la semblança física entre mare i filla?– _em deia. O potser és la bona comunicació del pensament allò que ens acosta tant? Tal vegada és aquesta la raó per què la carta d’Elvira, la teva mare, no em sorprengués gaire.

    La guerra mundial em va separar de tu en el precís moment del nostre encontre, quan, a París, lluny de tot el que ens separava, podíem haver superat les profundes diferències dels nostres mons.

    Poc després de llegir la carta d’Elvira, vaig caure en un estat de malenconia que m‘impedia fer res; me`n va treure l’imperatiu de lluitar contra el feixisme dintre de la resistència francesa.

    Sóc el teu pare i sóc un vell., quan et retrobo.  Em queda  poc temps per fer projectes amb tu. Però sóc un vell que no pot deixar escapar aquest descobriment d’última hora. El temps fuig. I vull ser al teu costat. Arribaré sense avisar, un dia qualsevol. I siguis on siguis et buscaré i et trobaré.
    Llibert

    – Ens hem equivocat, Mateu... Tu i jo no ens hem de discutir. Vull que sàpigues per què vull buscar Llibert...

    – Mateu, jo busco el meu pare. El meu pare... el meu pare és Llibert.

     

    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook